Tens 0 productes a la teua cistella
Pocs conceptes comporten tanta confusió com el del sud del País Valencià. La realitat provincial va quedar discutida des del minut zero del valencianisme polític. L’aportació comarcal, que no va ser senzilla de definir, dibuixava un nou mapa que no traçava la famosa línia Biar-Busot, però s’hi intuïa amb facilitat. Al sud d’aquesta frontera, fruit de les disputes entre Castella i Aragó, es va establir la famosa governació d’Oriola, una entitat politicoadministrativa amb singularitat pròpia dins de l’antic Regne de València. El cert és que s’ha abusat d’aquesta referència històrica, però també s’ha menyspreat amb certa negligència.
En l’últim cas, el menyspreu no s’explica si no és per ignorància o per pragmatisme mal entès. El valencianisme amb representació política parla del sud per referir-se tant a Dénia o a Muro com a Alacant, Elx o Oriola. Aquesta equiparació del sud amb la província d’Alacant, consolidada en els discursos de Compromís, trenca amb una de les poques tradicions que s’han mantingut en el relat històric del valencianisme. I enforteix aquell provincialisme, tan discutit com trampós, que al seu torn tant va arrelar i tan bé s’ha consolidat. Fins al punt que en quasi dos segles d’existència, les estructures provincials han resistit a diversos canvis polítics: la supervivència de les diputacions en els períodes republicans, dictatorials, monàrquics i constitucionals evidencia la seua fortalesa, que és paral·lela a l’afebliment territorial valencià, conseqüència del seu desdibuixament dins d’aquestes demarcacions.
Pel que fa a l’abús de la línia Biar-Busot, és justificable que tot discurs mire de sustentar-se en una referència historiogràfica solvent. I aquesta línia ho és, però molts l’han utilitzada per a esbossar un paisatge inhòspit, salvatge, desèrtic i especialment hostil per a qualsevol mostra de valencianisme. Tot i que sense basar-se en l’argument anterior, Josep Enric Escribano, president d’El Tempir d’Elx, el reforça quan recorda que «al País Valencià hi ha molts baixos segures». I n’hi ha qui oblida que al nord d’aquesta frontera també hi ha territoris castellanoparlants. O que municipis especialment simbòlics per al valencianisme –per exemple Algemesí, el poble de la Muixeranga– han votat majoritàriament Vox en les últimes eleccions espanyoles. O que ciutats com Elx, la tercera més poblada del País Valencià, són apàtiques per a una dreta espanyola que quasi mai no ha aconseguit governar –només una legislatura en el període democràtic actual. O que en pobles com Crevillent el valencià està més viu que en ciutats com Paterna.
Per tant, què és, i què no és, el sud? Fonamentalment, el sud és un territori molt més teoritzat que trepitjat. Un espai que regala complexitats que en dificulten la concreció. Una zona sobre la qual han s’han perpetuat els tòpics que, com tots els tòpics, sempre tenen alguna cosa de certa, però també moltes de falses. Com no podia ser d’altra manera, l’imaginari del sud consolidat entre el valencianisme procedeix, sobretot, dels textos de Joan Fuster. Fora pel motiu que fora, el pensador de Sueca va topar amb una Alacant hostil, castellanitzada, pròxima i identificada amb Castella –sobretot amb Madrid– i amb uns referents històrics que alimentaven aquesta narrativa. La contraposició a aquesta contrarietat la representava la veïna Elx, tal com explica Antoni Rico en Alacant queda molt lluny!, el llibre que detalla les relacions de Fuster amb el sud valencià. Tota narració té uns orígens que la basteix i la condiciona, i si bé Fuster no s’allunyava de la realitat, el cert és que amb Elx va ser molt generós i amb Alacant, segurament, un tant injust.
Fora com fora, la influència va quedar reflectida en escrits i es va veure multiplicada –i sobreinterpretada– en reflexions posteriors. Josep-Vicent Marqués va guanyar tot un Premi Octubre d’Assaig –el primer– amb País perplex, un llibre en què descrivia la idiosincràsia contradictòria del País Valencià i en què ironitzava amb Alacant, convertint la ciutat en un simple barri de Madrid a través d’una redacció que transmetia un desdeny evident. Alfons Cucó va fer la cèlebre tesi doctoral El valencianisme polític –un llibre de referència– i dedicà només dos o tres paràgrafs a Alacant. I així, entre menyspreu i indiferència, el relat valencianista s’ha anat forjant al marge del sud. O amb un sud presentat com una rèmora insalvable.
Fins arribar al punt en què, per posar-ne un exemple recent i simptomàtic, el conseller d’À Punt Lluís Rivera va justificar la baixa audiència de la televisió valenciana a la demarcació d’Alacant perquè, segons ell, les terres del sud –una altra vegada la província, clar– eren un «subpaís» hostil a la valencianitat.
Són exemples de la interpretació superficial –i sovint interessada– o de l’oblit d’aquest sud que difícilment pot sentir-se atret pel centre i pel nord d’un país que mai no l’ha volgut entendre i que, alhora, mai no ha comptat amb un lideratge amb la voluntat de conduir el país. Matisos a banda, Fuster tenia raó quan definia el territori valencià, i un dels seus grans encerts va ser la crítica a una classe econòmica dominant voluntàriament incapacitada per a vertebrar-lo. Per exposar-ne un cas concret, des de Nicolau Primitiu Gómez Serrano pocs grans empresaris han dedicat les seues plusvàlues a promoure la cultura. Les iniciatives amb aspiracions culturals i polítiques –Renaixença, estatuts, comarcalització– s’han fet, en molts casos, emmirallant-se en les que es desenvolupaven a Catalunya, i sense el poder econòmic de les editorials del Principat bona part dels pensadors valencianistes no haurien trobat canals de difusió. L’empenta catalana, agrade o no, ha sigut determinant en aquest sentit.
El panorama intern, per tant, no ha sigut massa favorable. Ni al sud ni al conjunt del país. Cal partir de la base que en qüestions d’identitat –valenciana–, el sentiment estès al sud és d’indiferència i no d’hostilitat, tal com alguns acostumen a pensar i a afirmar. Aquesta inhibició, tan afavorida en els temps moderns en què l’individualisme i l’aïllament digital han guanyat la partida, ja imperava abans que la nova realitat s’imposara. Davant tanta passivitat, sempre hi ha hagut la sensació que els qui sí que es preocupen per aquestes qüestions tan abstractes com les de la identitat compartida mai no han aconseguit caure en gràcia entre l’apatia generalitzada.
Però hi ha noves interpretacions que, des de distintes perspectives –algunes fins i tot escassament polititzades–, fan aportacions per a nodrir una identitat que sempre ha sobreviscut amb mala salut de ferro, i que obren nous camins que desperten l’interès de molts dels qui fins ara se n’han abstingut. Més enllà de la política estricta –la de partits–, important però excessivament sobrevalorada, hi ha les iniciatives que fan bategar la qüestió. A la ciutat d’Alacant, la més habitada d’aquest territori –i la segona més poblada del País Valencià–, a les llibreries Pynchon i 80 Mundos –i a la Seu Universitària, també ubicada al centre– calen mesos d’anticipació per a reservar data per a celebrar un acte. Entre els esdeveniments predominen, amb una força considerable, els que tenen cert interès o relació directa amb allò que anomenem identitat: presentacions de llibres o debats historiogràfics i d’actualitat, amb pinzellades de sociologia improvisada o de política inevitable. D’altra banda, els col·loquis organitzats per Antonio Adsuar, que giren al voltant de la identitat dels alacantins, sempre compten amb la presència de persones que senten atracció per aquest fenomen. Més enllà d’Alacant, les iniciatives d’El Tempir d’Elx no cauen mai en la indiferència. El Casal Jaume I, a la capital del Vinalopó, és el punt d’acollida dels moviments socials d’una ciutat que sempre ha exhibit un mínim d’inquietud. El Casal de Monòver, l’Ateneu de Crevillent o el d’Oriola acompleixen perfectament aquesta funció que no arriba a trencar quotes de mobilització, però que confirma l’interès per abordar aspectes tan abstractes, tan difícils i tan necessaris com preguntar-nos, senzillament, què som nosaltres i què volem ser. I iniciatives més generals, com la Plaça del Llibre, han fet acostar-se veïns de diverses grans ciutats a interessar-se per la literatura i l’assaig en valencià.
El simple fet d’existir ja és una victòria entre tanta desventura. Si els valencians han sigut constantment derrotats dins del context espanyol, els valencians del sud ho han sigut per partida doble. Alhora, fets com l’infrafinançament, les calamitats en els transports, les nul·les inversions estatals i aspectes socials tan deplorables que deriven en l’empobriment gradual contribueixen a la construcció d’un sentiment compartit que l’antivalencianisme meridional tradicionalment ha abanderat, i que ara ho intenta fer amb credibilitat nul·la, clamant en el desert amb una consigna que ja no funciona –si és que alguna vegada va funcionar tant com volien.
Perquè, de fet, cal no oblidar-ho, el país present no és el que anhelava el valencianisme optimista de les acaballes de la dictadura. Però tampoc no és, ni de bon tros, el desert cultural instigat pels adversaris que, amb totes les eines del franquisme i de la democràcia posterior, van voler aïllar Alacant –la ciutat i la demarcació– del seu context valencià a través de distintes operacions fallades. Ningú no ha guanyat la partida, tot i que el temps corre en contra de la part més feble. Aquesta partida, cal dir, no es juga només a les urnes. De fet es juga, sobretot, en molts altres espais aliens als processos electorals. Sense subestimar les eleccions, la societat civil sempre té l’última paraula. Com a mínim en el cas valencià, on la lluita per la identitat s’ha forjat i s’ha mantingut des de baix. Atesos els precedents, sobretot els més actuals, tot fa pensar que multiplicar el treball i la incidència en l’àmbit social i civil és la gran assignatura pendent per a preservar i fer més forta la identitat en un món –i en un Estat– que tendeix a prescindir de les minories. Dins d’aquesta batalla, al sud no només li cal comprensió i coneixement, sinó també agents interlocutors que contribuïsquen a la seua vertebració amb la resta del país. Sense aquests elements, potser el resistencialisme meridional tan característic tinga data de caducitat.
Revista número 489. Març 2023.
