Tens 2 productes a la teua cistella
Subtotal:9,62 € (IVA no incl.)
Alguns mitjans de comunicació progressistes i una població també progressista es pregunten com és possible que el feixisme hagi avançat tant i tan àmpliament des de fa uns anys. Tal vegada, alguns polítics pertanyents a un sector considerat d’esquerres tinguin la seva part de responsabilitat.
L’actual estructura socioeconòmica —que és denominada «postcapitalista», «tecnofeudal(1)» o «neofeudal(2)» — es caracteritza per una important acumulació de rendes —tal como ocorria durant el feudalisme— que han substituït al benefici, base del capitalisme.
Els afavorits per l’actual sistema son els rendistes(3), el poder econòmic dels quals és força superior al que van tenir els senyors feudals al llarg de l’Edat Mitjana. La seva acumulació de riqueses els ha permès de controlar també el poder polític, raó per la qual s’ha desenvolupat una legislació favorable a llurs interessos a nivell planetari. En conseqüència, els governs depenen de llur voluntat i no de la de llurs votants, la qual cosa ha suposat una desconnexió total amb ells. El resultat és que hi ha una majoria social que no se sent representada per partits considerats tradicionalment democràtics. Pitjor encara, un important sector poblacional vota partits d’extrema dreta perquè han sabut aprofitar la seva decepció, vinculada de forma substancial a la crisi de la socialdemocràcia. Que era el que quedava més a l’esquerra de l’espectre polític després de l’ensulsiada del comunisme.
El període de major influència de la socialdemocràcia es va produir quan va mitjançar entre la classe treballadora i els representants de les empreses capitalistes. El seu poder els permetia d’obligar tots dos sectors a arribar a acords. Per a la primera, millors salaris i condicions laborals; a més de destinar part dels beneficis industrials a pensions, hospitals, ensenyament, desocupació, cultura i infraestructures. Per a les segones, «pau laboral» o absència de disturbis.
Tanmateix, quan els capitalistes van voler guanyar molt més, van decidir de treure’s del damunt el control que l’Estat havia exercit sobre llurs «veleïtats» financeres des del crack del 1929, la primera gran crisi del capitalisme que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. Així que, després d’acaparar de nou les finances i la banca el poder, llurs més coneguts representants —Ronald Reagan y Margaret Thatcher(4)— van legislar per a alliberar-les del control polític dels partits progressistes. Entre ells, els socialdemòcrates, en perdre gradualment la seva influència en tots els països, passaren a sotmetre’s a llurs nous «amos» i es van convertir en còmplices seus. La primera conseqüència —nefasta— de consentir-los els Governs —llevat dels realment d’esquerres— el domini absolut va ser la bancarrota del capital financer el 2008. A partir de la qual, res no ha tornat a ésser igual. Amb tot, qui va patir els seus efectes va ser la població mundial, perquè els socialdemòcrates ja s’havien convertit en socialistes per a banquers i financers i en «austericides(5)» per a la ciutadania.
Així mateix, els sindicats forts també s’havien afeblit i van cedir part del seu poder a canvi de concessions i ja no van poder frenar l’hecatombe. En l’actualitat, llur fragilitat és conseqüència d’un proletariat exànime, perquè depenen del «nuvol(6)» i han esdevingut «vasalls(7)» dels rendistes, ja que han perdut llurs drets laborals i ni tan sols son considerats productors.
Enfrontaments amb els monopolis com el del president estatunidenc Franklin D. Roosevelt amb John D. Rockefeller(8) avui son impossibles ja que els Governs no poden enfrontar-se amb rendistes com Amazon, Facebook, PayPal o Tesla. Tampoc no poden fer-ho empreses i fàbriques capitalistes, ja que estan cada vegada més obligades a vendre llur producció als grans rendistes del núvol, que han arrambat amb la competència real.
No obstant això, la socialdemocràcia ja havia anat allunyant-se progressivament del marxisme durant el capitalisme, si bé, encara que el va denigrar, els seus majors triomfs li’ls deuen al marxisme. En efecte: per als socialdemòcrates, va ser una eina eficaç dins del sistema de mercats capitalista. Així mateix, sempre es va oposar al comunisme, però, quan va caure, es quedaren sense instruments per a oposar-se a la dreta, com era la defensa de valors absoluts: lluita contra l’opressió, igualtat d’oportunitats, a igual treball igual salari, etc. Llavors, la dreta va passar a esdevenir la defensora dels seus propis valors absoluts, que ha sabut inculcar hàbilment en la ciutadania. Per la seva banda, en perdre el seu «paper» defensor dels valors absoluts, la socialdemocràcia es va posar a les mans del relativisme, que havia estat precisament el «rol» de la dreta amb anterioritat. La permuta fou, doncs, total.
Indubtablement, la transformació de tota l’esquerra i la crisi en què va desembocar es van deure a la desindustrialització d’Occident, perquè les classes treballadores es van fragmentar, van perdre consciència i força i ja no van poder exigir de la socialdemocràcia que defengués llurs interessos com a mitjancera.
La lluita de classes, com a realitat i valor absolut, ha desaparegut, substituïda per la «política de la identitat», que és un valor relatiu: defensa de minories racials, sexuals, ètniques i religioses. Al poder econòmic i polític actual li va molt bé aquesta deriva, perquè sap que es queda en meres paraules, puix, sense poder efectiu, no es poden eliminar les causes estructurals de la seva existència. Així mateix, la dreta alternativa potencia una ideologia de valors absoluts que s’oposa a aquella política de la identitat mitjançant moviments defensius, tribals i de lleialtat grupal en què el control el retenen grups blancs masculins.
La socialdemocràcia que vam conèixer tampoc no és possible en el sistema actual perquè no pot afavorir l’estat de benestar mitjançant inversions públiques. A més, ha impulsat al costat de financers i banca la decadència del capitalisme i el triomf dels rendistes del núvol, el poder dels quals impedeix la recuperació de l’envigoriment dels treballadors i la revaloració del benefici capitalista.
Amb tot, una de les conseqüències més tràgiques per a la població mundial és la constant contesa entre els diferents sectors de l’esquerra, que es queda en discursos abstractes sobre el feminisme, el gènere o l’opressió en general… Així que, mentre l’esquerra parla del «sexe dels àngels», els rendistes es dediquen a la seva, que és acumular cada cop més riquesa al núvol i obstaculitzar un autèntic bé comú.
A fi que la socialdemocràcia i l’esquerra recuperessin el poder, caldria «posar-s’hi» de nou. En primer lloc, assumir que la seva creença sobre la divisió entre esquerra i dreta està obsoleta. Es tracta de tornar a acceptar que la dreta defèn els qui tenen el poder econòmic i que, en conseqüència, a l’esquerra li toca defensar els explotats, les característiques dels quals son diferents a les dels antics proletaris. Per tant, l’objectiu prioritari de l’esquerra és derrotar la dreta sempre. En segon lloc, «amarar-se a fons» de l’estructura socioeconòmica actual per tal d’enfrontar-se amb èxit als «amos» del món actuals. Per a això, hauran d’aconseguir que la ciutadania recuperi la confiança en ella mateixa i en ells. Sols així elaborarà una veritat que s’adeqüi a la condició actual del poble i s’oposi a tots els sectors de la dreta: liberals, alternatius i guardians feixistes de rendistes.
(1) Terme encunyat per Yanis Varoufakis, economista, catedràtic universitari, polític, bloguer i escriptor. Cofundador amb Bernie Sanders de la Internacional Progressista. El 2015 va ser elegit diputat per la Coalició de la Esquerra (SYRIZA) i nomenat ministre de finances de Grècia. Va estar en el càrrec sis mesos perquè va dimitir per diferències amb la posició del govern grec davant la troika europea (Vikipedia).
(2) Terme encunyat per l’intel·lectual uruguaià Jorge Majfud, arquitecte, novel·lista, assagista i professor en la Jacksonville University dels Estats Units d’Amèrica. Contribueix amb articles i entrevistes en diferents mitjans internacionals.
(3) D’acord amb OPTIMOT, «persona que percep una renda. Persona que viu principalment de les seves rendes».
Les rendes dels rendistes del núvol —rendes algorítmiques o rendes del núvol —son els ingressos que obtenen empreses com Google o Apple en explotar les dades dels usuaris i cobrar comissions per serveis en plataformes digitals. Aquestes rendes es generen gràcies a la infraestructura tecnològica i l’accés a grans volums de dades que ofereixen aquestes empreses, i es diferencien dels beneficis capitalistes tradicionals perquè s’obtenen de l’explotació de la infraestructura i les dades, no pas de la producció de béns tangibles.
En essència, la renda del núvol es manifesta de diverses formes: comissions per serveis (Google o Apple, per exemple), explotació de dades per part d’empreses que ofereixen serveis de franc però que obtenen rendes en analitzar i monetitzar les dades personals dels usuaris i el control de les plataformes digitals.
En resum, la renda dels núvol és un fenomen econòmic que sorgeix en l’era digital, quan les empreses tecnològiques acumulen riquesa a través de l’explotació de la infraestructura i les dades, generant un nou tipus de relació econòmica que es diferencia del capitalisme tradicional (Vikipedia).
(4) Ronald Reagan fou el 40è. president dels Estats Units d’Amèrica i es va presentar pel Partit Republicà; Margaret Thatcher fou primera ministra del Regne Unit pel partit conservador del 1979 al 1990. Tots dos van formar una aliança personal i política que va potenciar la ideologia ultraconservadora arreu del món.
(5) La paraula «austericida» es considera un neologisme format por la unió d’«austeritat» i «suïcidi» per a expressar la idea d’«austeritat suïcida». És un terme popularitzat els darrers anys, especialment en contextos de política econòmica.
(6) El terme «núvol» no és una entitat física, sinó que descriu una xarxa mundial de servidors, cada un amb una funció única. Es tracta d’una xarxa enorme de servidors remots de tot el món que estan connectats per a funcionar com un únic ecosistema. Estan dissenyats per a emmagatzemar i administrar dades, executar aplicacions o lliurar contingut o serveis, com streaming de vídeos, correu web, software d’ofimàtica o mitjans socials. En lloc d’accedir a arxius i dades des d’un equip personal o local, s’hi accedeix online des de qualsevol dispositiu connectat a Internet; és a dir, la informació està disponible onsevulla que es vagi i sempre que es necessiti.
Les empreses utilitzen quatre mètodes diferents per a implementar recursos al núvol. Hi ha un «núvol públic» que comparteix recursos i ofereix serveis al públic a través d’Internet; un «núvol privat», que no es comparteix i ofereix serveis a través d’una xarxa interna privada, normalment hostatjada en l’entorn local; un «núvol híbrid», que comparteix serveis entre núvols públics i privats, segons la seva finalitat; i un «núvol comunitari», que comparteix recursos sols entre organitzacions. Les que interessen aquí son les tres darreres (Vikipedia).
(7) D’acord amb l’OPTIMOT, «Persona de condició lliure que depenia d’un senyor per una relació de vassallatge». El vassallatge, també segons OPTIMOT, «és una relació de servei, d’amistat i de protecció pactada entre dos homes lliures, un vassall i un senyor, per la qual el vassall es comprometia a servir el senyor, especialment en la guerra, a canvi de protecció, sosteniment domèstic o concessió de béns en usdefuit». D’acord amb el mitjà de comunicació CTXT, els serfs o vassalls del núvol produeixen capital amb el seu treball de franc.
(8) El seu enfrontament se centrà en el poder dels trusts i els monopolis a principis del segle XX. Roosevelt, com a president, va liderar una campanya contra el grans monopolis, incloent-hi l’Standard Oil de Rockefeller, que controlava una gran part de la indústria petroliera.
