Tens 0 productes a la teua cistella
15/11/2021
La paradoxa d’un fenomen quotidià que continua sent un tabú
El suïcidi suposa un problema social i sanitari de primer ordre sobre el qual pesa encara un obscurantisme que impedeix l’aplicació de mesures preventives necessàries per al seu abordatge.
El suïcidi és la principal causa de mort violenta a Espanya, per davant dels accidents de trànsit. S’estima que cada any se suïciden al nostre país 3.500 persones: quasi 10 persones al dia. Aproximadament 2.800 persones al dia es lleven la vida en el món, a raó d’1 cada 30 segons. La pandèmia ha deteriorat greument la salut mental i duplicat les urgències.
Els factors de risc, aquells que porten a l’individu a augmentar les seues possibilitats davant el fet de llevar-se la vida; els factors protectors, aquells que, per contra, ens ajuden a mantindre’ns units a la vida, així com la correlació entre malaltia mental i suïcidi, són conegudes entre la comunitat científica i fòrums de discussió. No obstant això, la prevalença del suïcidi en països desenvolupats i en vies de desenvolupament ha augmentat en un 60 per cent durant els últims 50 anys.
El suïcidi ens és alié, estrany, un esdeveniment que ens espanta i davant el qual no estem preparats per a reaccionar. El seu impacte és desolador en l’entorn familiar i social. Però també és, vulguem o no, un fenomen que ens envolta: Marilyn Monroe, Virginia Woolf, Antonio Flores, Ernest Hemingway, Robert Williams o Mariano José de Larra són algunes de les persones que es van llevar la vida.
A la llum dels estudis publicats, la idea del suïcidi és comú, i l’intent autolític molt més freqüent del que esperem.
El camí cap a la prevenció del suïcidi passa per constatar el desig de mort com una cosa quotidiana, per al que tots hem d’estar informats, i els professionals de la salut formats. L’acte en poques ocasions és impulsiu, i per això pot ser previngut. Les manifestacions del desig solen ser expressades: el 50 per cent de les víctimes de suïcidi va visitar al metge en el transcurs del mes anterior a l’execució de l’acte autolític.
Però no sembla que el suïcidi haja de ser abordat únicament dins de l’esfera sanitària, ja que una persona que es troba considerant el suïcidi intenta buscar ajuda en el seu mitjà més pròxim.
El suïcidi continua sent un tema tabú en la nostra societat malgrat la seua gravetat i freqüència. La por al fet que sorgisca un efecte imitador o contagi, i l’estigma social associat al suïcidi, fan que no es parle d’ell, que no siga notícia. Aquest desconeixement dificulta que el suïcida siga escoltat en els seus avisos a més d’augmentar la incomprensió i l’aïllament que pateix.
La prevenció eficaç de l’acte suïcida no pot quedar únicament en mans de les institucions o veure’s circumscrit a un abordatge psicoterapèutic. Per contra, parlar obertament d’aquest tema ha de servir per a sensibilitzar a cadascun sobre la possibilitat de situar-nos cara a cara amb el desig de mort. Algú pròxim, o qui sap, potser nosaltres mateixos, algun dia podem enfrontar-nos al suïcidi.
Sensibilitzar per a possibilitar l’escolta de les idees suïcides i atendre comportaments i actituds que poden estar indicant-ho seria un bon començament.
