Tens 0 productes a la teua cistella
El gest que ho va començar tot
Anys 20. A la Porta del Sol de Madrid, enmig de la multitud, dues artistes: Maruja Mallo i Margarita Manso, caminen acompanyades de dos amics joveníssims, Federico García Lorca i Salvador Dalí. De sobte, elles es lleven el barret. Un gest avui banal va desfermar llavors un escàndol majúscul: insults, crits, fins i tot pedrades.
Per entendre la magnitud d’aquella reacció cal recordar el context: en l’Espanya dels anys 20, gairebé el 70% de les dones eren analfabetes, i el seu destí social estava esculpit en pedra al voltant de la llar, la cura de la família i la submissió al pare o al marit. El barret era una marca de decència i d’acceptació de l’ordre patriarcal. Llevar-se’l significava reclamar el dret a transitar per l’espai públic sense demanar permís. Aquell gest acabaria batejant tota una generació de pintores, escriptores, científiques… amb el nom de las “Sinsombrero”, les silenciades de la Generació del 27.
Del carrer al Lyceum: espais propis per pensar
Després del desafiament al carrer, calien espais físics on poder reunir-se i debatre sense la vigilància d’un germà, un marit o un capellà. Ací naixen els Lyceum Clubs, un moviment internacional que arranca a Londres el 1904 i que arriba a Madrid el 1926 i a l’Havana el 1928.
La premsa conservadora de l’època va voler presentar-los com una mena de “club de senyores” sense importància, una sala VIP per a dones de la burgesia amb massa temps lliure. La realitat, però, era ben diferent: a la Casa de les Set Xemeneies, a Madrid, les sòcies redactaven propostes de reforma legal, debatien el dret al sufragi femení, exigien la igualtat salarial i dissenyaven estratègies per abolir la prostitució regulada. Hi circulaven dones com Victoria Kent o Clara Campoamor. Eren, de fet, autèntics laboratoris d’enginyeria social: s’hi estava dissenyant un país nou.
I precisament per això generaven tanta hostilitat, no només des de l’Església, sinó també des dels propis cercles intel·lectuals masculins. El dramaturg Jacinto Benavente, premi Nobel, va respondre a la invitació del Lyceum a donar una conferència amb un menyspreu directe: “¿Cómo quieren que vaya a dar una conferencia a tontas y a locas?” Als cercles madrilenys, el club va arribar a rebre el malnom despectiu de “Club de las Maridas”, suggerint que la seua única rellevància venia de ser esposes d’homes famosos.
Una xarxa de gairebé cinc-centes dones, també valencianes
El Lyceum Club Femenino de Madrid va arribar a aplegar prop de cinc-centes sòcies. La memòria col·lectiva n’ha retingut sobretot els noms més coneguts com ara María de Maeztu, Clara Campoamor o Victoria Kent, però entre aquelles dones n’hi havia també un grup de valencianes que havien deixat la seua terra per estudiar, treballar o desenvolupar la seua carrera a Madrid, i que trobaren en el Lyceum un espai de cultura, debat i reivindicació.
Hi trobem Dolores Inglada Bernadí; les germanes María de la Concepción Gullón Rubio i Rosalía Gullón Rubio, vinculades al Comité del Libro del Ciego, es dedicaren a dictar llibres de text i aplicaren els seus coneixements de Braille; Manuela Hernández Cebrià; María Roda Ferrer i Vicenta Roda Ferrer; Amelia Asensi Bevià, inspectora de Primera Ensenyança i destacada pedagoga; Teresa Frías Serrano, professora lligada a la Institución Libre de Enseñanza; i l’escriptora Enriqueta Escrivà de Romaní Aguilera, coneguda literàriament amb el pseudònim d’Elvira Blanco de Nombela. La seua presència evidencia que la modernització cultural i educativa que va transformar Espanya en el primer terç del segle XX també tenia arrels valencianes.
Entre totes destaca una fundadora, Concepción Aleixandre Ballester, nascuda a València i una de les primeres dones llicenciades en Medicina per la Universitat de València. Convertida en una reconeguda ginecòloga, es va instal·lar a Madrid, on va desenvolupar una brillant trajectòria professional i es va convertir en una de les veus més influents del moviment feminista i associatiu del seu temps. Va ser, a més, sòcia fundadora del Lyceum Club Femenino, i va contribuir directament a bastir un espai que defensava l’educació, la independència professional i els drets de les dones.
Dones que sobresurten: entre la invisibilització i el descrèdit
El cas del Lyceum s’inscriu en un patró que es repeteix en totes les disciplines artístiques i intel·lectuals de l’època. Concha Méndez, per exemple, va ser durant anys el motor real de la impremta que dirigia amb Manuel Altolaguirre: col·locava els tipus de plom, quadrava els fulls, assumia el risc econòmic de publicar les obres dels seus companys de generació, alhora que escrivia la seua pròpia obra de vanguàrdia. Tot i això, encara avui la recordem sobretot com “la dona de l’impressor”.
Per altra banda Remedios Varo havia de demostrar contínuament una tècnica immaculada a l’Acadèmia de San Fernando, davant de companys homes que tenien dret a ser mediocres simplement per ser homes. I també una espectacular Maruja Mallo també va patir en públic la condescendència d’un suposat avantguardista, Luis Buñuel, que en un col·loqui sobre cinema, en lloc de cedir-li simplement la paraula, va introduir-la dient: “Queda obert el concurs de menstruació. Maruja Mallo té la paraula.” Una frase d’una violència flagrant, pronunciada no per un cacic de poble, sinó per la suposada ment mestra del cinema revolucionari. En tots els casos, el mecanisme és el mateix: quan una dona demostrava un talent superior, el sistema la convertia en una anomalia o la rebaixava al paper de musa.
La guerra, l’exili i la memòria
La Guerra Civil de 1936 va interrompre el camí d’aquestes dones progressistes i va redefinir els seus destins sota el pes de la guerra i la penúria de la postguerra. Les que es van quedar van patir una repressió quirúrgica orientada a l’anul·lació psicològica: Àngeles Santos, autora als 18 anys d’una obra surrealista monumental, va ser internada per la seua pròpia família en un sanatori psiquiàtric; Margarita Manso, la dona que es va llevar el barret, va acabar amagant la seua identitat fins i tot als seus propis fills.
Per a les que van poder exiliar-se com Remedios Varo a Mèxic o la mateixa Concha Méndez, que va recomençar una impremta a l’Havana carregant llibres de poesia pels carrers sota la calor sufocant, l’exili va significar pobresa i desarrelament, però també un cert renaixement creatiu, lluny de la tutela dels homes del surrealisme espanyol.
Separades per l’oceà, aquestes dones van mantindre la xarxa a través de revistes com la del Lyceum de l’Havana, dirigida per Camila Enríquez Ureña, que publicava assajos i poesia de les exiliades. Eren, en certa manera, un servidor al núvol abans de l’era digital: un espai on pujar la pròpia identitat perquè el foc de la dictadura no la poguera cremar. El que hi pujaven era la infraestructura intel·lectual d’allò que Enríquez Ureña anomenava la “cultura femenina”: el pas d’una cultura pensada com a escola de submissió a una cultura de creació pròpia.
Per què calia esperar les investigadores estrangeres
La ironia final d’aquesta història és amarga: quan Espanya va començar a recuperar la seua memòria democràtica, la feina de rescat documental no la van fer les grans universitats estatals, sinó investigadores estrangeres com la nord-americana Shirley Mangini, que va passar anys als arxius nord-americans documentant el Lyceum Club abans que ningú ho fera des d’Espanya. Les capes d’oblit i de reescriptura patriarcal estaven tan integrades en el cànon que els mateixos investigadors espanyols patien una mena de miopia institucional.
Una commemoració en marxa: el centenari del Lyceum Club (2026)
Durant aquest 2026 se celebra el centenari del Lyceum Club Femenino (1926–2026) amb un ampli programa comissariat per Tània Balló Colell i amb l’assesoria científica de Carmen de la Guàrdia Herrero, que combina conferències, taules redones, cinema, música, arts i activitats literàries en diverses institucions de Madrid i de l’Estat.
Aquest desplegament commemoratiu confirma una idea de fons: la memòria necessita temps i suport institucional per revertir l’oblit. Que, cent anys després, encara siga necessari reivindicar figures com Concepción Aleixandre evidencia fins a quin punt els mecanismes de silenciament van ser efectius i persistents.
Cent anys després, en una societat marcada per la hipervisibilitat digital i la mediació constant dels algoritmes, la pregunta continua oberta: quins espais de creació, pensament i coneixement són hui condemnats a la invisibilitat? Quins són els nous «barrets digitals» que cal llevar-se per qüestionar les lògiques de poder que determinen què es veu, què es valora i qui mereix ser escoltat? Perquè, malgrat els avanços socials i tecnològics, les regles que decideixen qui té veu i qui queda relegat al silenci continuen mostrant una inquietant continuïtat amb les de fa un segle.
Elena Marco i Débora Calvo. Investigadores i professores.
Recuperem les històries de dones valencianes oblidades pel relat oficial i els donem veu al pòdcast Tot està escrit.
