El tancament del cicle pasqual

08/07/2021

La pèrdua de rellevància de l’antiga cultura agropecuària i la laïcitat social han desdibuixat determinades celebracions que la incardinaven en els cicles ecològics.[1] I ara que tant es parla d’ecologia, potser caldria reflexionar sobre el profund sentit adaptatiu a les pautes naturals que contenia l’ordenament litúrgic ancestral.

 

LES TÉMPORES

Un dels profetes menors, Zacaries (s. VI aC)[2] va deixar escrit (Zac 8,19) que els jueus feien quatre dejunis anuals, en els mesos quart, quint, sèptim i dècim del seu calendari, aproximadament als inicis/finals de les estacions agràries.[3]

A partir del segle III, els cristians van assumir com a pròpies eixes celebracions, les témpores (del llatí tempŏra, ‘els temps, les estacions’), una manera d’apropiar-se de les festes paganes dedicades a la collita, la verema i la sembra. Posteriorment en van afegir una altra per primavera, al març, que coincidia amb el dejuni de Quaresma. Eren[4] celebracions destinades a impetrar el favor de Déu en moments crítics de l’any dels quals depenia la supervivència d’una societat tan vinculada als seus cicles naturals com la mediterrània.[5]

 

LES PASQÜES: DE LA SEGA DE LA CIVADA A LA DEL BLAT

Algunes de les litúrgies associades als cicles vegetatius s’incardinaven amb la sega dels principals cereals mediterranis: l’ordi o civada[6] (Hordeum vulgare) al març-abril, i el blat (Triticum sp.) al maig-juny.

De fet, la recollida de les primeres garbes o primícies de civada es commemora com Pasqua Florida[7] (1Cor 15,20-23), i la festa de les primícies del blat correspon a la Pasqua Granada o Pentecosta[8] (enguany, el 26 de maig), cinquanta dies després tal com llegim al Levític 23,15-16: «Des del dia que presentareu solemnement la primera garba [de la collita d’ordi, en les festes de la Pasqua], l’endemà del dissabte, compteu set setmanes senceres. Així, fins l’endemà del seté dissabte comptareu cinquanta dies. El dia que fa cinquanta presentareu al Senyor una ofrena de la nova [la del blat]».

Un blat que, sacralitzat (junt al vi) ha deixat fites culturals en la nostra societat, tot i que ara no les entenguem[9] perquè ja no som societats rurals i perquè ni tan sols sabem d’on ens ve el pa que mengem tots els dies, el panem nostrum quotidianum.

El diumenge de Pentecosta posa fi al temps fort pasqual, i el dilluns (festiu a molts països) comença el temps litúrgic ordinari o temps de tot l’any, que acabarà el primer diumenge d’Advent, l’inici del cicle fort de Nadal.

 

40, 50 i 60 DIES DESPRÉS DE PASQUA: ASCENSIÓ, PENTECOSTA I CORPUS CHRISTI

Un factor a considerar per entendre les dates d’algunes festes és el matemàtic; o, millor dit, l’etnomatemàtic, la interpretació cultural, simbòlica, de determinats nombres.[10] Així, finalitzada la Pasqua Florida, els cristians celebren tres festes que corresponen als quaranta,[11] cinquanta i seixanta(-un) dies després d’aquella: l’Ascensió, Pentecosta i Corpus Christi.

La més antiga, Pentecosta,[12] era una de les tres grans festes de l’any jueu; vinculada a les primícies de la collita del blat, oficialment es referia al lliurament a Moisés, en el Sinaí, de les taules de la Llei:[13] Originalment, els jueus anomenaven eixa festa Hag-haq-qa-sir, ‛Festa de la collita’ (Ex 23,16) i posteriorment li van dir «Festa dels cinquanta dies», «Setmana de setmanes» o Shabuot, «de les (7) setmanes».

Per als cristians, Pentecosta és la tercera de les grans festivitats anuals o pasqües, junt al Nadal i el Diumenge de Pasqua de Resurrecció, totes amb doblet festiu.[14]

Dues obres d’El Greco al Museu del Prado:

Pentecosta (1600) i La Santíssima Trinitat (1579)

A partir del segle V, els cristians van desdoblar Pentecosta en dues festes: la de la quarantena i la de la cinquantena de Pasqua. La primera correspondria al temps que, segons consta en els Fets dels Apòstols (Act 1,3), Jesús va romandre al món amb els seus deixebles després de ressuscitar[15] i abans de pujar al cel, l’Ascensió (enguany, 2021, el dijous 13 de maig).[16] Un dia en què, com que metafòricament s’obri el cel per acollir el Fill, cauen sobre les plantes les virtuts celestials[17] i és un dia propici per a eixir al camp a fer herbetes.[18]

La darrera gran festa postpasqual és el Corpus Christi[19] (enguany, el 3 de juny). Instituïda al segle XIII, se celebra el dijous[20] que segueix a la huitava de Pentecosta, seixanta-un dies després de Pasqua Florida. Es tracta d’una festa vinculada no tan sols al blat, sinó en particular al pa, simbolitzat per l’hòstia, la làmina circular de pa àzim que es porta en processó dins d’una custòdia solar daurada. A Alacant es considerava eixe dia com l’inici de la temporada estival.

 

FESTES VARIABLES EN LA CLOENDA DEL CICLE PASQUAL

	2020	2021	2022	2023	2024	2025
Pasqua Florida (diumenge)	12 abril	4 abril	17 abril	9 abril	31 març	21 abril
Ascensió (dijous)	21 maig	13 maig	26 maig	18 maig	9 maig	29 maig
Pasqua Granada (diumenge)	31 maig	23 maig	5 juny	28 maig	19 maig	8 juny
Trinitat (diumenge)	7 juny	30 maig	12 juny	4 juny	26 maig	15 juny
Corpus Christi (dijous)	11 juny	3 juny	16 juny	8 juny	30 maig	19 juny

 

Entre Pentecosta i Corpus se celebra la curiosa festa de la Santíssima Trinitat (enguany, el 30 de maig, tot i que sol caure al juny, com el Corpus). I en diem curiosa perquè el diumenge posterior a la Pentecosta era un diumenge vacat, sense litúrgia pròpia (per dedicar-se la vigília anterior a la celebració de la témpora d’estiu),  la qual cosa potser facilità l’assignació a la Santíssima Trinitat; una festa relativament tardana (s. XIV) que, tot i referir-se a un dels dogmes fonamentals de l’Església, se sol recordar ben poc.[21]

En el segle XIII es va formar l’orde mendicant dels trinitaris dedicada a la redempció dels captius i a la promoció del culte a la Trinitat. Van adoptar com a patrona la Mare de Déu del Remei, una advocació de les més venerades a tots els Països Catalans[22] i en particular a Alacant,[23] de la qual és considerada (des de 1950) alcaldessa perpètua.

 

 

ECOLOGIA I RELIGIÓ

 

ECOLOGIA, PRÀCTIQUES AGROPECUÀRIES I CULTURA RELIGIOSA

Els intents d’adaptació a l’ecologia mediterrània marcaven societats i cultures com la jueva i la romano-hel·lenística, la síntesi de les quals va originar la nostra. La  fixació de pautes que optimitzaven la relació entre ecologia i cicles agraris i ramaders va ser formalitzada en gran part com a cultura religiosa (rituals, litúrgies, festes). I convindria (re)conéixer eixa relació per evitar que l’oblit, el desordre o l’entropia de la rutina desdibuixaren el seu enorme valor adaptatiu a l’entorn ecològic[24] mediterrani. Fora bo que, justament ara, en moments d’especial sensibilitat ecològica, l’Església aprofitara el seu patrimoni ecolitúrgic per ajudar a explicar a tothom, creients i no, la importància d’establir relacions equilibrades, adaptatives, amb el medi natural.

[1]Amb un gran valor simbòlic, l’encíclica del papa Francesc Laudato si’  (Lloat sigueu, 2015) va ser publicada el dia de Pentecosta i porta per subtítol «sobre la cura de la casa comuna».

[2]La imatge de Zacaries pintada per Michelangelo Buonarroti figura al sostre de la Capella Sixtina entre la sibil·la dèlfica i el també profeta menor Joel.

[3]Els jueus mostraven certa tendència a vincular les fites naturals a episodis no naturals, històrics o llegendaris ‒probablement amb objectius identitaris, ètnics o religiosos‒, i aquests dejunis estacionals els van vincular a episodis històrics com la conquesta de Jerusalem pels babilonis, la destrucció del Temple, etc.

[4]De les témpores només es conserva en l’actualitat la del 5 d’octubre, la del sèptim mes de Zacaries vinculat a la tardoral verema. Vegeu Saó 419, d’octubre 2016.

[5]Alguns tractats litúrgics diuen que les témpores ja no tenen sentit. Com si pel fet de viure en un medi urbà deixara de tindre importància el reconeixement cultural del pa, el vi o l’oli…

[6]Civada és un mot que prové del llatí cibus, ‛menjar’; el cibus més usat per a alimentar les cavallerisses va ser anomenat civada, que a molts llocs del País Valencià correspon a Hordeum vulgare, mentre que a uns altres, sobretot a Catalunya, es refereix a Avena sativa.

[7]https://revistasao.cat/pasqua-la-renovacio-de-la-natura/ Article publicat al núm. 414 de Saó, corresponent a l’abril de 2016.

[8]https://revistasao.cat/pentecosta-maig/

[9] Resulta curiós que ara, quan tant es parla d’ecologia, hi haja un allunyament cultural de la nostra societat respecte dels cicles de la natura. Per exemple, hi  ha uns passatges bíblics (Mateu 12,12; Marc 2,23-28; Lluc 6,1-5) on es diu que els deixebles de Jesús menjaven en dissabte els grans de blat que desgranaven de les espigues tendres. ¿Quan podia ocórrer això, si eren de blat? Doncs, ¡vora maig!

[10]https://revistasao.cat/els-tres-dies-de-nadal-i-la-importancia-cultural-del-numero-tres/

[11]En els números 19 i 20 de la revista de didàctica de les ciències Daualdeu hi ha sengles articles dedicats a la importància cultural del número quaranta.

[12]Pentecosta (del grec πεντηκοστή pentecosté, ‛quincuagésim’) està relacionada amb el simbolisme del set, ‛set setmanes’ com a marca de plenitud, amb l’afegit d’u com a indicatiu de la unicitat de Déu o per arredonir el número. Tot arrelat en la idea del Shabuot jueu i que també pren forma en les escriptures (Act, 2,1).

[13]La tendència jueva a relacionar les celebracions de la natura amb episodis històrics es va traslladar als cristians:  en tractar d’establir vincles entre aquelles i els misteris de la nova religió, van aparellar Pentecosta amb l’aparició de l’Esperit Sant, el Paràclit, sobre els deixebles de Jesús, als quals faria poliglotes coeperunt loqui variis linguis, dotats de glossolàlia, mitjançant l’aparició sobre el cap de llengües de foc linguae tamquam ignis entre trons celestials (de caelo sonus). Al País Valencià, els xiquets feien sonar uns xiulets de ceràmica plens d’aigua per tal d’imitar els refilets dels pardals, una al·lusió a la baixada de l’ornític Esperit Sant; i a la Catedral de València, la Seu, es va promoure La Palometa, una representació de la baixada de l’Esperit Sant mitjançant artificis tècnics mentre sonaven trompetes i trons de coets alhora que queien sobre el públic pètals de rosa i efímeres flames amb flocadures de cànem enceses.

[14] Durant l’imperi carolingi es va establir que calia donar un dia més perquè els familiars que havien acudit al mas nuclear pogueren tornar a la casa particular; eixos segons dies van esdevenir festius: Sant Esteve, el segon dia de Pasqua i el dilluns de Pentecosta.

[15]https://revistasao.cat/art-simbol-i-natura-el-sopar-demaus/

[16]Al País Valencià es fan per Pentecosta romeries com la de Morella a l’ermita de la Mare de Déu de Vallivana; o, el dilluns de Pentecosta, la d’Alboraia a l’ermita del Miracle dels Peixets. A Planes de la Baronia (el  Comtat) celebren la Festa del Xop.

[17]https://www.youtube.com/watch?v=Vtbcva—k4

[18]https://www.youtube.com/watch?v=FtC-i5dNS5s

[19]https://revistasao.cat/corpus-christi/. Article publicat en el número 438.

[20]Com que el Corpus celebra l’Eucaristia, s’ha hagut d’establir un vincle amb el dia en què mitològicament Jesús la va instituir, la Santa Cena, el Dijous Sant. «Tres dijous porta cada any / que brillen molt més que el Sol: / Corpus Christi, Dijous Sant / i el dia de l’Ascensió».

[21]Al País Valencià només se celebra al Poble Nou ‒un barri de la Vila Joiosa (la Marina Baixa)‒, al Campello (l’Alacantí) i a la pedania de Les Enzebres del Pinós (les Valls del Vinalopó). Això sí, abans la cantaven les xiquetes en Mambrú se fue a la guerra, on el general anglés Malboroug  «vendrá para Pasqua o para Trinidad» [https://www.youtube.com/watch?v=or1JrUzdrr0 ]

[22]La devoció va ser impulsada pels pares trinitaris, assidus visitants del port d’Alacant des d’on partien cap al nord d’Àfrica a la recerca i alliberament de captius cristians.

[23]Casualment, un dels sants civils alacantins, amb parc i panteó al nucli urbà, és Trinitario Quijano, un basc governador civil de la ciutat que el 1854 va organitzar l’assistència sanitària per fer front a l’epidèmia de còlera que assotava la província i que, contagiat, hi va perdre la vida. Vegeu Saó número 431 de novembre 2017.

[24]https://revistasao.cat/biologia-i-religio-ii-ecologia/