El teatre valencià a la UCI i els actors esperant una teràpia de xoc

Àngela Cerdà. Estudiant de Periodisme a la UV

La cultura, en general, està molt qüestionada, fins i tot pareix que no estiga, com si no existira. Però, i el teatre valencià? L’actor valencià Alfred Picó ho diu clar: «som com un malalt que està a la UCI, per això necessitem un tractament de xoc». Necessiten un “tornar a nàixer”, il·lusions i motius per pujar a l’escenari com quan ho feien fa uns anys, sabent i estant segurs de que demà podran tornar a actuar.

Ha canviat el govern, les persones són noves i, amb elles, venen noves idees. Tal com assegura l’actor, «per fi es reconeix el problema» i «hi ha molta voluntat per fer coses però, això no ho és tot». Al teatre necessiten agafar oxigen, necessiten agafar forces. I és que fa uns anys enrere, els actors van créixer amb l’esperança posada per complet en el seu treball, amb una RTVV que els donava moltes possibilitats per a treballar, des d’actuar en sèries fins a fer doblatges o locucions. Sense cap dubte, els nostres actors han vist a València un futur dins del teatre, però ara eixe futur ha desaparegut.

Alfred Picó ha vist com RTVV funcionava, però també ha vist passar «una oportunitat perfecta per a crear un món de l’espectacle a la Comunitat Valenciana». Ara, després d’un canvi de govern, els actors ho tenen clar. I és que com que la situació és tan crítica, qualsevol canvi, per menut que siga, serà una gran revolució. Els actors necessiten que aquestos tres anys que queden siguen “un no parar”, un tractament de xoc per al pacient cultural que es troba a la UCI, un canvi total per al teatre valencià.

És cert, el nostre teatre no és ni millor ni pitjor que un altre, però tampoc és menys que qualsevol. Per això, actors com Alfred Picó demanen que «no se’ns tracte de forma tan burda com se’ns ha tractat» perquè a més, la nostra llengua fa que el teatre propi siga especial, que siga en valencià. Però al igual que les coses es tenen que defensar, també es tenen que demostrar, com diu Picó, «necessitem ser proteccionistes, ja ens han fotut prou».

Tot i les dificultats de cada dia, els nostres actors segueixen apostant per les seues idees, preparant guions, estudiant els papers, clavant-se en la pell de grans personatges i interpretant grans obres per a sorprendre als seus espectadors. Com en tot ofici, però en aquest d’una manera especial, «la clau és estimar molt el que fas». La sol·lució a aquestes dificultats és rendir-se? Com diu Alfred Picó, «¿hemos llegado a la orilla para morir?» No, s’ha d’aguantar i lluitar per demostrar i fer veure a tots que tenir cultura pròpia és important per a la societat.

«Que els anys que venen siguen per a que passe l’aire», per a que tot canvie però que torne a ser el que era. Les circumstàncies i realitats de cada actor són totalment distintes, però tots tenen el mateix desig: «que tot torne a reactivar-se».