El tortuós camí de la premsa en valencià als 40 anys d’Estatut d’Autonomia

La plena normalització de la llengua –afirma Josep Gifreu– requereix disposar d’un espai de comunicació propi, políticament reconegut, socialment acceptat i funcionalment apte en tots els tipus de mitjans de comunicació. Si bé la democràcia i 40 anys d’Estatut d’Autonomia han propiciat un creixement moderat dels media en valencià, els nivells d’oferta i de consum disten molt del que podríem anomenar un mercat normalitzat, tant d’audiències com publicitari. Unes condicions que no es donen en cap dels territoris de parla catalana.

El País Valencià topa amb entrebancs històrics. Des de l’aparició de la premsa satírica, al segle XIX, fins avui, el valencià en els periòdics ha estat un camí tortuós de llargues repressions i petites represes. La democràcia actual, malgrat ser una fase de represa, no ha comportat una gran embranzida de la premsa en valencià, la qual sempre ha estat minoritària respecte de la premsa en castellà, hegemònica des del naixement del Diario de Valencia en 1790 fins avui.

Fem un poc d’història (amb les dades disponibles) de com ha evolucionat la premsa en valencià en els darreres 40 anys. Després de la mort de Franco, la premsa en llengua pròpia reprén la seua tradició històrica. Entre 1976 i 1987 hem pogut catalogar 112 revistes en valencià (o bilingües que usen la llengua com a element recuperador de la identitat). El motiu central d’aquesta nova premsa és la difusió d’informació i idees tenint com a meta la normalització de la llengua i cultura pròpies, d’ací que el model predominants siguen les revistes culturals, de proximitat i d’estudis locals, premsa política i publicacions literàries. El valencià està igualment present en setmanaris d’informació regional i revistes de recerca i pensament.

Una premsa que tampoc ho va tindre fàcil en la Transició, com ho demostren els segrestos i denúncies que van patir Dos y Dos i La Veu de Llíria, les demandes judicials de l’extrema dreta contra Valencia Semanal, els atacs a la Papereria Vila on s’imprimien revistes valencianistes o l’intent frustrat del govern de tancar la revista Generalitat de la Diputació.

Tot i l’embranzida, la premsa en valencià serà minoritària. Per exemple, la premsa de proximitat editada durant 1976-1987 arribà a 46 títols, dels quals sols deu íntegrament en valencià i sis bilingües amb un alt ús del valencià. Aquest sector continuarà creixent, però no tant en valencià. En 2007 s’editaven 87 periòdics locals i comarcals venals i gratuïts, dels quals sols 18 (20,7 %) s’escrivien en valencià.

Temps després, en 2008 s’editaran 103 periòdics no diaris en valencià, dels quals d’informació d’abast regional (Saó, El Temps, L’Avanç i El Punt-PV) i 19 locals i comarcals, amb una tirada d’eixida conjunta de 102.950 exemplars. Xifra que contrasta amb els més de 689.000 exemplars de difusió mitjana diària durant juliol de 2006-juny de 2007 dels 18 diaris en castellà (venals i gratuïts) de major difusió al País Valencià. En canvi, un camp on la llengua mostra solidesa és en les publicacions especialitzades. Aquell any s’editaven 80 revistes en valencià de temàtica diversa amb un tiratge global d’eixida de 302.350 exemplars, amb la mancança de no editar cap diari en valencià.

A partir de 2008 comença una nova fase regressiva. La tímida política de normalització del valencià en els mitjans iniciada per Joan Lerma va ser desmuntada pels successius governs del PP. El punt àlgid van ser els tancament de TV3 (2011), RTVV (2013) i Catalunya Ràdio (2014). Però no acabà ací la desfeta: en el mateix període, van tancar almenys 50 mitjans en valencià, 35 dels quals eren d’abast local i comarcal, a causa de la crisi econòmica i decisions polítiques arbitràries, entre altres els periòdics L’Avanç, Silenci, Eines, Cadafal, Camp Verd, El Cresol de l’Horta Nord, Quinze Dies i Crònica de la Vall d’Albaida.

I arribem a la segona dècada del segle XXI amb un sector afeblit. Des 851 mitjans informatius existents al País Valencià en 2017, sols 91 eren en valencià (no comptem els especialitzats), fet que representa el 10,7 % del total dins d’un mercat dominat pels mitjans en castellà. Entre 2008 i 2022 s’accelera el canvi digital: hi ha un creixement de la premsa nadiua digital en valencià, que passa de 14 capçaleres en 2008 a 38 en 2022, mentre que la premsa es manté estancada.

Evolució de la premsa en valencià

 

	2008	2022	Diferència 2008-2022
Premsa informativa impresa	23	30	-7
Premsa especialitzada impresa	80	67	-13
Premsa informativa digital	14	38	+24
Premsa especialitzada digital		7	+7
Total	117	142	+ 25

La Gran Recessió de 2008 ha afectat més la premsa de paper en valencià, que històricament han patit més febleses estructurals: minifundisme empresarial, baixos nivells de lectura, duració efímera, negocis poc diversificats i menys recursos econòmics i humans per a seguir les tendències del mercat. En això, les veteranes Saó (1976) i Els Temps tenen molta experiència de resistència. Ambdues continuen actives malgrat els entrebancs de la política i l’economia, ara adaptades també al món digital.

La premsa en 2022

Després d’anys convulsos, arribem al 2022 amb un lleuger creixement. A grans trets, enguany trobem 30 periòdics de paper amb les seues versions digitals (el 90 % locals i comarcals), a més de 38 nadius digitals (el 98 % de proximitat). En aquest sector es donen dos factors positius. Per primer vegada en la història, tenim diaris en valencià (ara digitals), alhora que la premsa comarcal digital ha aconseguit arribar pràcticament a totes les comarques, enfront de la seua homòloga de paper que sols ha pogut cobrir en alguns moments unes poques comarques.

Trenta-dues d’aquestes publicacions (digitals i impreses) estan en l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC), que actua en tot l’àmbit lingüístic català. Aquesta premsa, a més, participa de les ajudes al foment del valencià que des del 2015 concedeix la Generalitat. Uns incentius que no sols ajuden a sobreviure els media en valencià, sinó que n’ha incrementat l’ús en la premsa en castellà, que incorpora ara versions digitals en valencià.

Premsa de paper i digital en valencià (2022)
Premsa de paper (amb versió digital)
Saó El Temps L’Informador Crònica de Vinaròs El Gratis (Alcoi) La Veu de Benicarló 7 Dies Actualitat de Vinaròs 7 Dies Actualitat de Benicarló El Nostre Ciutat (Alcoi) El Nostre Banyeres El Nostre Xixona El Nostre Muro El Nostre Bocairent L’Alcúdia 752 Ciutat de Carlet	Poble (Vila-real) Suheca.com Barcella La Revista del Diari Millars Notícies (Morella) Diadia (Vilafranca) Safor Guia (Gandia) Periòdic Punt i a part La Veu d’Alginet Loclar (Ontinyent) La Traca La Veu d’Algemesí La Opinión de Torrent Canfali Marina Alta El Periòdic d’Ontinyent
Premsa digital
Diarilaveu.com Valanciaextra.com Ara.cat-País Valencià Vilaweb (edició Ontinyent) El Punt-Avui-País Valencià Info Maestrat 3×4 Benicarló Diari del Maestrat Comarques Nord Ara Multimèdia Diari de Benicàssim Info Benissa La Calamanda Betera.com Diari del Serpis El Diari de Tavernes Actualitat Valenciana Diari Túria Infoturia.com	Diaridemillars.es Castelló24.com Castellonoticies.com Diaridebenicassim.com Tresdeu.com Algemesíweb.es Vinaròs News Lesmunyanyes.com Ací Castelló valenciadari.com Diari Digital Ontinyent Anna Notícies Portal Comarcal Diadia.cat L’Expressió de la Ribera Banyeres Digital La Veu d’Algemesí Riberabaixa.info Tucomarca.com

 

Un altre factor positiu és la pervivència de les revistes especialitzades de temàtica diversa. En 2022 trobem 74 capçaleres actives, de les quals 67 de paper amb versions digitals i set nadiues digitals, amb la particularitat que el 60,85 % són publicacions culturals, tot i que n’hi ha de ciència, educació, esports, història, religió, matemàtiques, excursionisme, joventut i associacionisme. Publicacions emblemàtiques com L’Espill, All-i-oli, Mètode, Camacuc, Camp Valencià, L’Illa, Caramella, Caràcters, Sembra, L’Aiguadolç, Revista d’Estudis Fallers, Gargots, Blanquinegres, i d’altres més, realitzen una ingent tasca de divulgació de la cultura valenciana en totes les seues vessants.

Comptat i debatut, la premsa en valencià ocupa un espai testimonial en l’ecosistema comunicatiu valencià. El creixement (sempre moderat) s’ha fet espontani, mancat d’una ajuda institucional planificada i sotmés a tota classe d’entrebancs polítics i econòmics, davant d’una premsa en castellà, assentada des del segle XVIII amb dècades de tradició periodística. Malauradament, amplis sectors de la societat valenciana no consideren l’establiment d’un mercat mediàtic en valencià fort com una part de la reconstrucció nacional del país i, per tant, una necessitat d’unes polítiques públiques encaminades en aquesta direcció. És en aquest camp on cal treballar per superar segles d’inanició.