El traficant d’incerteses

El triumvirat Putin-Trump-Zelenski

Un triumvirat pot ser definit com tota institució política governada o dominada per tres individus. La seva organització pot ser formal o informal i, encara que teòricament els tres líders són iguals, la distribució real del poder pot variar, com el cas que ens ocupa, ja que Zelenski controla poc.

 

Trump el mercader

Ho és a conseqüència dels acords que ha imposat a Zelenski. Es tracta d’una tàctica ben coneguda: al principi, el mercader busca el conflicte amb el seu oponent, que és la part més feble; a continuació, l’acorrala per a posar-lo nerviós; finalment, l’obliga a acceptar el que ja tenia previst aconseguir des del començament.

Trump n’ha obtingut més avantatges que Biden i la Comunitat Europea (tots els quals sempre han estat a favor de l’ucraïnès): el control de les terres rares ucraïneses —el segon país que més en té—, l’augment de privatitzacions i el pagament del deute bèl·lic. A canvi, assolirà un aparent acord de pau amb molts «serrells».

 

Putin el bel·licós

Aparentment, és el «vencedor» des del punt de vista econòmic i geopolític perquè s’ha annexionat territoris on hi ha terres rares. A més, és soci del govern del país que més en posseeix: la Xina. A Trump, no sembla preocupar-li aquest desequilibri, mentre ell i els poderosos als quals representa guanyin. El qui sí que no en treu res és el poble estatunidenc.

 

Trump, el mag amb barret de copa alta assetjador

De totes les improvisacions orquestrades per Trump, l’aranzelària s’emporta la palma. No obstant això, es va trobar amb un «par» que li va arruïnar la jugada, perquè Xi Jinping (president xinès) li va plantar cara, va detenir l’exportació de terres rares i va augmentar els seus aranzels.

Amb el nyec-nyec aranzelari, Trump ha aconseguit el que volia: desviar la nostra atenció. Mentre li miràvem barret de copa alta, ha privatitzat molts «assets» (propietats d’una persona o una empresa amb l’expectativa de proporcionar un benefici futur) i obtingut en exclusivitat determinats serveis.

Tot i això, la «la roda de fira» de pujades, baixades i pauses aranzelàries que ha muntat pot tenir conseqüències força greus. Un símil que valdria aquí és el dels medicaments: certes dosis, guareixen; més enllà, esdevenen verins. En el cas present, és un verí per a l’economia mundial.

 

Jugant amb la incertesa, Trump afavoreix la corrupció a gran escala

Que Trump pugi avui 100, en baixi 30 demà i torni a pujar-ne 50 demà passat és característic dels homes de negocis com ell: juguen amb nosaltres tot potenciant la incertesa per tal d’obtenir avantatges comercials i ocultar jugades térboles.

Existeix la sospita d’una possible corrupció a gran escala: un grapat de senadors i senadores haurien comprat accions de determinades empreses en comptar amb informació privilegiada sobre quins sectors es veurien afectats pels aranzels i quins d’exonerats, la qual coses els ha permès de guanyar milions de dòlars sense moure ni un dit i en poc de temps. Però no sols senadors: la família presidencial també ha acumulat beneficis (són moltes boques a mantenir). El mateix Elon Musk —que no és de la família, però com si ho fos—, encara que el seu Tesla hagi tingut pèrdues milionàries.

 

Trump, venedor de fum

Ha demostrat estar a favor dels grans inversors i empreses de la seva «ventrada» en aportar-los substanciosos beneficis. Però la gravetat de la seva actuació resideix en la venda de fum al seu poble, que en surt força perjudicat amb apostes més pròpies de casinos. I, de retruc, a tota la població mundial. Tanmateix, aquesta no sembla massa preocupada.  Deu ser perquè encara no li arriba l’aigua al coll. Ja hi veurem, què ocorre quan li arribi. Acudiran els qui els han explotats a «papà Estat» per tal que els tregui de l’encallador, com feren durant el crack del 1929? O després de la crisi del 2008?

 

Els Estats Units d’Amèrica (EUA) ja ha entrat en contracció

Des que Trump va arribar al poder, se n’ha produït una d’un poc més del o,1%. Encara que no és elevada, en relació amb la pujada del PIB els darrers anys, sí que ho és. Així i tot, el PIB hauria de ser pres de forma relativa perquè el seu creixement no significa que la població se’n beneficiï. En teoria, hauria de beneficiar-la, però no és així en la majoria dels casos. I quan hi ha una recessió, encara menys, que és el que s’esdevé en l’actualitat.

Quan es converteix la contracció en un problema greu? Quan es manté durant dos semestres. En portem ja un; veurem què ocorre quan arribem al segon…

Per tant, la política econòmica de Trump no està essent tan brillant com li va prometre al seu poble, encara que sí que ho és per als grans rendistes i empresaris del país.

Les seves promeses són les dels homes de negocis exitosos: venen fum, però fracassen com a governants.

 

Et voilà: la universitat…

Les extremes dretes no han estat mai proclius a la cultura i l’educació i acostumen atacar-les a fons. Davant la universitat, senten paor.

El govern trumpista les ataca perquè —diu— els estudiants estan a favor de la causa palestina. Podria ser cert, encara que també és una bona excusa per controlar-los i reprimir-los en tots els casos que considerin oportú. Als estudiants de la Universitat de Colúmbia, Marco Rubio —Secretari d’Estat— els va anomenar «banda delictiva» d’activistes i va amenaçar de treure’ls els visats als estudiants estrangers que participessin en les protestes.

Tanmateix, l’actitud cada cop més virada cap al feixisme del Partit Republicà no hi ha sorprès en absolut, perquè no és nou: fa temps que el professorat sabia que aquesta decantació empitjoraria la situació. Amb tot, mai no imaginaren que s’esdevindria a la velocitat que ho ha fet i sense límits.

Ara mateix, qualsevol acció honesta relacionada amb la llibertat d’expressió és condemnada amb la pèrdua de treball, la presó, la deportació d’estrangers (malgrat estar-hi en situació legal) o la pèrdua de la «green card» (targeta de residència).

És tal la inseguretat, que els estudiants estrangers que ja haurien d’estar de vacances als seus països, no se n’han anat per por a no poder tornar, ja que necessiten no perdre allò estudiat i invertit. Ara bé, quan acaben, se n’aniran si la situació no millora.

Així mateix, la universitat està perdent fons d’ingressos molt importants amb els estudiants internacionals perquè són els més cars i, gràcies a ells, l’economia estatunidenca ingressa centenars de milions de dòlars, però han decidit de no venir.

 

Treure avantatge en una negociació utilitzant la por

Pot funcionar alguns cops, però no sempre. A curt termini, dona algun resultat, però a llarg termini la incertesa que genera frena qualsevol inversió i avanç.

La paraula «certitud» prové de «crèdit» i aquesta, al seu torn, del llatí «creditum» (substantivació del verb «credere»: «creure»), que significa «cosa confiada». Així que la paraula significa entre altres coses «confiar o tenir confiança». Per tant, és fonamental per al capitalisme la certitud perquè, si la gent no té un mínim de certitud, no invertirà.

 

La llibertat d’expressió s’acaba quan els poderosos s’espanten

La repressió que s’exerceix sobre tot tipus de manifestacions, fins i tot les pacífiques, tenen el seu origen en una por pregona. En el cas que ens ocupa, a una revolució popular, perquè ja n’hi ha hagut alguns casos. Quan més abusen els explotadors —esclavistes, aristòcrates, colonitzadors, autòcrates…—, més por tenen a la rebel·lió dels explotats i, en conseqüència, més brutal la seva repressió.

La ciutat de Nova York, famosa per les seves manifestacions pacifistes, també la pateix. Fins i tot, les populars pujades a una cadira d’oradors espontanis per dir el que vulguin estan ara prohibides.

I pitjor si la llibertat d’expressió és brutalment, il·legalment i anticonstitucionalment arrasada o vergonyant quan totes les manifestacions no son tractades igual. En una proisraeliana, la policia sols apareix per evitar escaramusses entre partidaris i contraris. Ara bé, si la manifestació és titllada d’antisemita, els manifestants son colpejats i massacrats.

Ara mateix, les úniques lleis permeses són les que emet el bàndol feixista i no es poden criticar ni dins ni fora del país i els Estats que critiquin Israel no podran comerciar amb els EUA, ni anar-hi ni, per descomptat, viure-hi.

Es tracta d’un feixisme racista al vell estil i Europa va pel mateix camí. Amb tot, continua havent-hi estudiants i docents que s’hi manifesten. Ho hem vist a Harvard, on els estudiants no deixen d’onejar banderes palestines i mostrar pancartes.

Aquesta por del poder augmenta el racisme i l’apartheid global. Quan els més rics tremolen, la seva brutal repressió es manifesta elaborant lleis feixistes, anul·lant les democràtiques o ignorant-les. Però de res no els servirà. Podran ajornar el que està venint des de fa anys, però no podran evitar-ho perquè ho han provocat ells.

 

L’idealisme estudiantil

Sempre hi ha hagut activistes. De fet, els EUA han viscut protestes estudiantils en els 1970 contra el Vietnam i en els 1980 contra l’apartheid sud-africà. Es desenvoluparen en múltiples universitats del país.

¿Per què? Els estudiants gairebé sempre han estat en el bàndol correcte de la història, perquè estan en un moment de les seves vides en què són idealistes. No sols als EUA. També a Espanya durant la dictadura franquista, el 1968 a França i en totes les dictadures llatinoamericanes.

Els dirigents feixistes els acusen d’immadurs, ganduls, inútils… i els atien per tal que deixin els estudis i se’n vagin a treballar. És la mentalitat feixista de qui té el poder, de qui no el té, però que adula a qui el té per traure’n avantatge, de qui ha estat adoctrinat durant generacions i de qui odia la classe social a la qual pertany, com s’esdevé amb l’autoodi lingüístic.

Els estudiants perden aquest idealisme en llicenciar-se, perquè comencen a veure’s atrapats en deutes, obligacions familiars i d’altres tipus. Esdevenen esclaus assalariats que es censuren a ells mateixos per no perdre el seu treball i estan condicionats per la voluntat dels seus ocupadors. L’única llibertat que els resta és la de l’esclau quan opta per buscar una altra plantació per continuar essent esclau.

 

Immigrants blancs, sí

S’estan elaborant incriminacions falses a immigrants llatinoamericans —com ara, dir que pertanyen a la Mara salvadorenya «Salvatrucha»— perquè volen que se’n vagin.

Ara bé, reben a blancs sud-africans que afirmen ésser víctimes de la discriminació política sud-africana actual. No és casual que Musk sigui sud-africà i que mani tant als EUA encara que ningú no el va votar. També són ben rebuts els cubans anticastristes, encara que hagin comès delictes de sang.

 

El primer papa estatunidenc

Encara que va néixer a Chicago, ha desenvolupat la seva tasca a l’Amèrica Llatina. La resposta del país davant la seva elecció ha estat variada: si són catòlics, diuen que «han elegit a un dels nostres»; si no, alguns se n’alegren per ser estatunidenc.

Però ni a Trump ni al seu govern els agrada, perquè sembla pertànyer a una línia que ells consideren ideològicament incorrecta: la de Francisco, hereu de la teologia de l’alliberament; la que va santificar Oscar Romero, el màrtir; la de tornar a un evangeli que defensa el feble.