Literatura i superstició: el tresor encantat d’Alberic (1703)

Setze d’abril de 1703. Gaspar Puigalt, governador d’Alberic, durant la ronda nocturna sentí sorolls sospitosos a casa d’un tal Jaume Rita i decidí entrar-hi amb un familiar de la Inquisició. A la quadra, hi havia gent cavant. Tots foren empresonats, acusats de sacrilegi i superstició. Què hi feien cavant de matinada? A partir del procés inquisitorial contra Pere Joan Barrera, reconstruïm breument la història.

Durant aquella Quaresma, arribà a Alberic Elena Gavilà, una jove de Cocentaina. Elena, que havia fet creure a tot Alberic que era una saurina formidable, digué que a casa de Rita hi havia moneda oculta. Des de llavors, diàriament hi acudí molta gent a fer rituals per desencantar el tresor, una pràctica prohibida, segons detallaven nombrosos tractats, com el de Pedro Ciruelo (1547) que il·lustra aquest text. La idea inicial era que el tresor s’hi havia amagat en temps dels musulmans. Calia, doncs, llegir conjurs en àrab. Així, Elena enganyà son pare, que els hi envià un esclau morisc perquè llegís l’Alcorà. L’operació no funcionà, així és que canviaren d’estratègia: cada nit, fra Sebastià Hervàs, que segons el procés era autor d’un col·loqui relativament popular, llegia un missal i beneïa la quadra.

Quan Elena tornà a Cocentaina, Pere Joan n’agafà les regnes. Però a l’adolescent se li’n va anar de mare. Afirmà veure tresors al llarg i a l’ample del terme d’Alberic, que ompliren de clots a la recerca d’una riquesa oculta. Tots els tresors compartien un tret portentós: es movien i anaven a parar, misteriosament, a la quadra de Rita. A més, tenien distints guardes custodis: Maria, Jesucrist, animals mitològics, els esperits d’una congregació de monges difuntes, que amb el tresor volien fundar un convent, o els fantasmes dels mítics cavallers de Carlemany, que amb l’or pretenien conquerir Terra Santa. Calia protegir-se dels esperits, i el grup d’adults, enganyats per la fantasia d’un adolescent, passà nits i dies acaçant-los amb els rosaris. Fins i tot pensaren si seria bo obligar-los a construir «un campanario ochavado» o les casetes del calvari amb pedres «trabajadas a lo moderno».

Amb els esperits controlats, només calia saber com desencantar el tresor. Llavors, l’estudiant aprofità el que havia aprés a l’escola i compongué unes peces literàries que, recitant-les convenientment, haurien de fer-ho possible. Per a donar més importància a la seua literatura improvisada, Pere Joan afirmà una nit que el mateix Jesucrist era allà present dictant-li les paraules necessàries, i el jove «escrivió dicho conjunto en un papel según le parecía írselas dictando Nuestro Señor en lengua valenciana».

No es conserven els textos que, suposadament, Jesús dictà en valencià a Pere Joan, però sí que perviuen unes cobles bilingües que li havia recitat la Mare de Déu. Són unes estrofes maldestres en què Pere Joan fa referència als participants en aquella aventura delirant. Els versos al·ludeixen a la perseverança i a l’esforç per a abastar una riquesa oculta que, metafòricament, Barrera identifica amb «la dolça mar», una fortuna que no es cansaren de buscar uns ingenus que havien estat suggestionats per la imaginació de dos adolescents. Fins que la Inquisició irrompé a la casa on havien estat cavant tantes nits. Valga de mostra la següent cobla: «Ànima, basta / que no as de fer una tasta / així com fan a la mel o arrop / que en prenen poc / sinó pendre tot lo pot / de tot lo amor verdader / y així mateix el saber. / Escriure bé podeu / de l’evangelista Matheu / y molt ho guardareu / perquè ell hos té de mostrar / el camí per a anar / a buscar la dolça mar».

Revista núm. 513, pàg. 9. Maig 2025