Tens 0 productes a la teua cistella
L’Ajuntament d’Oliva procedirà a la demolició total del Trinquet Vell d’Oliva (figura 2) després que els informes tècnics del Departament Municipal d’Urbanisme determinaren que els danys estructurals provocats per la DANA Adam dels dies 18 i 19 d’octubre de 2026 el van fer inviable de consolidar. L’enderroc definitiu de l’històric recinte oliver, empés pels efectes de la meteorologia i el pas implacable del temps, tanca més d’un segle de memòria col·lectiva. Més enllà de la pedra i la maçoneria, el Trinquet Vell representa l’evolució sociològica de la pilota valenciana: des dels orígens romàntics de l’escala i corda fins a convertir-se en el bressol indiscutible del raspall modern.
La pèrdua del Trinquet Vell d’Oliva, confirmada recentment pels serveis tècnics d’Urbanisme de l’Ajuntament, no és únicament una notícia d’actualitat municipal ni un mer expedient de ruïna arquitectònica. És, sobretot, l’epíleg d’una manera d’entendre el poble, l’oci i la identitat col·lectiva. Quan els murs de maçoneria d’aquest edifici centenari cedeixen davant la força de l’aigua i l’oblit, el que realment s’esmicola és un espai de sociabilitat on, durant generacions, la vaqueta va marcar el pols vital de la comarca de la Safor.
Per a comprendre la magnitud d’aquesta pèrdua cal remuntar-se a l’any 1915. En aquell moment, als peus de la muntanya de Santa Anna, va prendre forma un projecte visionari impulsat per Domingo Mestre Pous, conegut popularment com a Domingo Llavoretes (figura 1), que va comptar amb el suport decisiu i el mecenatge del seu sogre, Domingo Cardona Fuster, encarregat d’aportar els terrenys i sufragar les obres.
La partida inaugural ja va deixar entreveure que aquell recinte naixia amb vocació de gran escenari. Hi van participar figures de primer ordre com el Xiquet de Sueca i Faixero, acompanyats als feridors per el Patoto pare i Tito. Significativament, el duel es va disputar en la modalitat d’escala i corda, una innovació recent que tot just havia introduït el mític Nel de Murla i que estava revolucionant l’esport autòcton. Ben aviat, per aquelles lloses hi desfilarien les grans estrelles de l’època, com el Xiquet de Simat, el Lloco o el Xiquet de Llíria, entre altres, sota la gestió de trinqueters, com Olegario Alminyana, l’Olivero, o el mateix Francisco Donet, el Patoto pare, que en va assumir l’arrendament durant la dècada dels vint.
Parlar del Trinquet Vell és, inevitablement, fer un exercici d’antropologia quotidiana i endinsar-se en un temps en què l’afició suplia qualsevol precarietat tècnica. En la memòria oral dels aficionats olivers encara batega amb força una imatge que resumeix l’èpica humil d’aquells anys: quan la partida s’allargava i la nit queia sobre el recinte —encara mancat de llum elèctrica—, els espectadors entraven una motocicleta Mobylette a la pista. El seu far, encés enmig de la penombra, il·luminava el dau i el rest perquè els pilotaris pogueren concloure el duel. També cal destacar a Rosita, la del trinquet, la persona que durant més de 40 anys ha estat, i continua estant, al capdavant del bar del trinquet d’Oliva, primer el vell i ara el nou.
Aquesta resistència romàntica no hauria estat possible sense la dedicació personal de gestors i propietaris que van actuar com a autèntics custodis del patrimoni. Noms com el de Salvador Mestre Forrat, el Frare, o la tasca altruista i persistent de Pepe Boscà Cuesta van ser determinants per a mantindre les portes obertes en èpoques de crisi cíclica, esquivant les envestides d’una modernitat que sovint girava l’esquena a la cultura pròpia.
La capitalitat del raspall
Amb el pas de les dècades, el recinte de Santa Anna va viure una metamorfosi esportiva que acabaria definint la idiosincràsia d’Oliva: la consolidació del raspall. Sobre aquelles lloses desgastades es va forjar una escola única, alimentada per nissagues familiars com els Malonda, els Sanchis o els Morera.
Els anys vuitanta van marcar una edat d’or. L’afició vibrava amb l’empenta de mites com Sanchis o Llopis (Sandokán), o Manolo el Drapero i veia créixer figures com Garrofeta i Alberto, protagonistes de l’històric III Campionat Nacional de Pilota de 1986. Aquell mateix any, entre les parets del vell edifici de propietat privada, va nàixer el Club de Pilota Oliva. Va ser un pas valent, un intent d’estructurar i dignificar l’esport des de la societat civil per evitar que quedara arraconat. D’aquell brou de cultiu en sorgiria, anys més tard, la figura més esplendorosa del raspall contemporani: Waldo, dominador indiscutible de la modalitat durant més d’una dècada.
Tot i els intents passats de consolidació i els projectes de rehabilitació que mai no van arribar a bon port, el Trinquet Vell ha acabat sucumbint com un testimoni mut de la fragilitat del nostre patrimoni etnològic. La desaparició física de l’edifici deixa un buit urbà al peu de Santa Anna, però no esborra la seua funció històrica.
El repte que ara afronta Oliva —i, per extensió, tota la comarca de la Safor— és traslladar l’ànima d’aquell recinte centenari a les noves instal·lacions. Cal garantir que la pilota continue sent una expressió viva del carrer i de la llengua, perquè només així, mantenint la flama encesa en les noves generacions, el far d’aquella vella Mobylette no s’apagarà mai en el record del poble.
Referències
MALONDA MESTRE, Vicent. El joc de la pilota a Oliva.
