EL TRIPARTIT PACTE DEL BOTÀNIC

A vespres, ja de finir la legislatura que ha canviat bastants coses al nostre País, podríem fer un repàs dels encerts i errades de la seua singladura. No és el cas ni la intenció d’aquest escrit. Són altres les intencions que aviat desvetlarem.

Els  anys que els nostres governants han estat al capdavant del País Valencià, amb una formació de tres partits –tot i que un d’ells no tenia cap càrrec de govern– s’han desenvolupat, almenys de cara a la ciutadania, amb una  normalitat, un rigor i una serietat molt plausibles.  Pocs exemples tenim d’altres indrets, on  havent-hi més d’un partit al capdavant del govern, el decurs d’aquest, no haja estat esguitat de friccions, baralles i en més d’un cas, arribar a partir palletes perquè l’entesa no era possible i per tant impossible la governabilitat.

Els nostres polítics, no hauran estat absents de problemes i friccions que hauran fet perillar, en algun moment, el pacte i les bones intencions. Però l’entesa, les bones maneres i el saber afluixar quan cal, es veu que ha estat la norma que han fet servir davant els contratemps i les dificultats sobrevingudes. Aquest comportament ha estat un gran benefici pel país, puix hem comprovat com els nostres governants empraven el seu temps en els quefers  propis dels seus càrrecs, i no el perdien en baralles ni en desqualificacions o altres.

Alguns dels fruits aconseguits, i que sembla que no compten massa, perquè no són quantificables ni materials serien les relacions entre la Generalitat i el Govern Espanyol. Cordials però amb el rigor que aquests aplecs els cal.

Podrem reformar l’Estat d’Autonomia. I a més, s’ha aconseguit un canvi que suposa 850 milions d’euros per al País Valencià.

Pel que fa al futur, la propera convocatòria està quasi a l’abast de la mà, i fóra bo que tinguérem un Segon Pacte del Botànic. Però el panorama no pinta com voldríem. Està molt dispers i divers. Tanmateix ens haurem d’acostumar, haurem d’aprendre a negociar –no a estralejar–, a entendres i respectar-nos que això és el rovell de la política; allà on hi ha un problema, els polítics hi han de posar-li remei. No serà satisfactori per a tots, però ja miraran que ho siga pel nombre més gran de ciutadans possible.

Açò és el que els manca als grans partits de l’estat. Passar de les permanents desqualificacions –que ja tenen avorrit el personal– i raonar entre ells, estirar-afluixar. Trobar punts d’encontre de coincidència, segur que alguns hi haurà. I prendre-li el fil a aquesta praxi com fa la resta d’Europa. On la majoria de països tenen governs d’entesa,

perquè s’ha acabat el bipartidisme, s’han fraccionat els partits, han nascut altres de nous. I és els nous, novells com són, fan el que poden. Cal acceptar-ho i tirar endavant amb la realitat. Però que això que no signifique, la claudicació i acceptació d’admetre la injusta realitat actual, que fa patir a tantes persones. Partir del que hi ha, però cap a  un objectiu més just que cerquem.

Pel que fa al comportament de la campanya –que ja han encetat els partits polítics a escala d’estat–, no estaria malament, que deixaren de dir-li l’adversari de quin mal ha de morir sa mare, i que explicaren ben claret quin programa porten,  a què es comprometen, en cas d’eixir guanyador. A canviar, a millorar o a afegir a la vida dels ciutadans que les estan passant ben magres. Prou d’amagar la incompetència amb la lluita contra l’altre, i més construir un projecte de futur executable, sobretot, pensant en la gent desvalguda, aturada i sense recursos.