La revista degana en valencià

El turisme després de tot

02/10/2020

I, de sobte, tot va canviar. Almenys en l’horitzó d’un rabiós present els efectes del qual assoliran un període encara bastant indeterminat. Un horitzó temporal que només fitarà el compàs sanitari. La consecució de l’anhelada vacuna o dels tractaments antivirals eficaços marcaran la desaparició de l’altre virus que assota el sector turístic: la por, el major dissolvent social que existeix. Viatjar, mesclar-te, interactuar, divertir-te, consumir i qualsevol verb que es conjugue en clau turística sempre requereix un estat d’ànim. La remuntada espera la bona nova de la comunitat científica.

No és cap tema menor afirmar que no tenim un problema sorgit des del sector turístic. No sols perquè les dades del febrer passat assenyalaven la tendència en la desestacionalització, millora de rendibilitat, diversificació d’ofertes, internacionalització, nombre d’empreses adscrites en programes de qualificació de producte, certificats de qualitat, creixement de la xarxa de destinacions turístiques intel·ligents, ampliació de programa i infraestructures formatives i tota classe de mètriques no sols quantitatives; tots ells, eren indicadors que dibuixaven un camí encoratjador d’evolució  qualitativa.

El nostre problema ni és d’oferta ni de model. Són qüestions que ens emplacen a un inconformisme perpetu i a cronificar la voluntat de millora com a clau de volta del propi model. La nostra identitat turística a la Comunitat Valenciana guarda relació amb un raonable i ponderat equilibri de diversitats. Des de fenòmens excepcionals com aqueix laboratori d’innovació social anomenat Benidorm, fins a propostes més experiencials, exclusives i minimalistes radicades en l’espai rural. Des d’hotels i propostes premium, els clients de les quals poden provindre de qualsevol racó del món, fins a l’oferta que ha permés la incorporació de les classes mitjanes i treballadores al dret a fer turisme. No oblidem que fins a la segona meitat del segle XX el turisme era un fenomen classista i elitista. Superar una realitat per a quatre sibarites i privatiu per a la resta de mortals és un avanç en la carrera de la humanitat, sempre inacabada, per la igualtat d’oportunitats.

Però, siga com siga, la definició de la nostra proposta de valor com a territori i destinació turística ve relatada en la recent Llei de turisme, oci i hospitalitat (2018). Hui, escoltant diversos analistes i experts que pronostiquen com ha de ser el món i el turisme post-COVID-19, podem afirmar que la nostra llei va representar una mena d’aventura premonitòria per la quantitat de valors que jerarquitza com a camins de transformació, evolució o revolució del model. Aquest no pot ser mai una foto fixa. Vivim un context de canvi; canvi de cicle o, realment, canvi d’era. Canvia l’oferta, canvia la demanda, canvien els models de negoci, canvia la tecnologia (Quarta Revolució Industrial) i, amb ella, canviaran les persones, la condició humana mateixa. Per canviar, canvia el clima (és una certesa empírica).

La Llei de turisme, oci i hospitalitat marca els grans vectors de la nostra política turística. No és una llei de partit ni de govern, ni tan sols de l’arc parlamentari. Ho és de la societat en conjunt i, sobretot, d’una generació que ni tan sols està entre nosaltres. Una llei que, en bona part, està pensada per als qui vindran, perquè puguen continuar plantejant-se els seus reptes, objectius i somnis.

La llei confirma la sostenibilitat i els ODS com a full de ruta a seguir. Assumeix i adapta el Codi Ètic de Turisme com a element diferenciador; consagra l’hospitalitat com una cultura transversal que inspire valors de tolerància, empatia, cordialitat i cura; proposa el paisatge i la vertebració del territori, el capital humà, la innovació, la creació d’un sistema d’intel·ligència i transferència de coneixement com a nou paradigma de la gestió del sector; estableix el marc d’aliances per a una nova percepció coral de l’economia turística; crea una nova arquitectura de governança plural d’un sector que és complex i polifònic; estableix un veto rotund a l’economia submergida, l’intrusisme o la competència deslleial; introdueix instruments de planificació i ordenació de la ciutat turística per a implementar-los en els respectius Plans Generals d’Ordenació Urbana. Es tracta del Pla d’Ordenació de Recursos Turístics i del Pla d’Intervenció en Àmbit Turístic, previstos per evitar que rebenten les costures de la capacitat de càrrega i garantir la sostenibilitat en totes les seues facetes.

La llei consagra l’hospitalitat com un valor essencial. Sí, en clau humanista. D’aquell humanisme mediterrani que situava la persona en el centre de totes les coses; l’ésser humà i el seu interés per la felicitat, l’autenticitat i el plaer. L’hospitalitat no sols consisteix a teatralitzar el somriure, sinó en l’actitud col·lectiva d’una destinació que sap acollir, tolerar, rebre, atendre i compartir la millor versió d’una manera de ser i d’estar en el món. Som un estil de vida; aqueixa és, essencialment, la nostra millor targeta de presentació i campanya promocional. La llei, per exemple, introdueix la cultura, la música, la gastronomia i el paisatge agrari com a productes turístics de primer ordre.

El Mediterrani en viu. Reivindicar la capitalitat d’aquests valors, assumir la centralitat geogràfica i cultural d’aquests principis, ens sembla un avantatge competitiu que hem de treballar. És el nostre relat diferenciador, amb el qual competim en aqueix mercat anomenat món. En un món global, qui no és diferent, no és ningú. Fugir de l’estandardització sempre serà la millor opció.

Si alguna cosa ens ensenya aquesta pandèmia és la fragilitat de la humanitat. Però el turisme, viatjar per a desconnectar, reconnectar amb u mateix i per a conéixer allò ignorat continuarà formant part d’aqueixa aspiració humana que Berlyne denominava «conducta humana exploratòria».

Potser quan serem cíborgs o transhumans (en termes de Cordeiro), la realitat virtual bastarà per a satisfer-nos, però, mentrestant, viatjar i fer turisme inspirarà els somnis de centenars de milions de persones a tot el món i cada any.

Tal vegada ho farem d’una altra forma, amb una altra intensitat i una altra manera de mirar i sentir, però ho farem. La nostra missió fonamental serà inspirar els nostres valors i propostes perquè la gent continue experimentant aqueixa microvida d’una qualitat emocional diferent. Això ha de ser, més que mai, fer turisme. Durant 15, 20, 30 dies, la persona és sobirana del seu cos, de la seua ànima, del seu albir, de la seua destinació…

Una altra qüestió, a tall de lliçó d’obligat aprenentatge, serà l’assumpció de la seguretat com a element de marca. La seguretat serà un pilar bàsic de l’arquitectura de valors i atributs que inspira i transmet una determinada marca turística; seguretat contemplada i cotitzada en tot l’angle de 360 graus. Seguretat ciutadana, pública, alimentària, sanitària i també seguretat climàtica. L’altra pandèmia que aguaita, sense misericòria. Així ho hem subscrit en el Llibre Blanc de Turisme que va il·lustrar l’articulat de la nostra llei i que estableix els desafiaments i els compromisos del turisme davant el canvi climàtic.

El turisme despunta com un sector que vol i ha d’estar en l’avantguarda del nou model d’incentius que anuncia la Unió Europea, lligat a l’economia verda (Green New Deal) i a l’economia digital, dos vectors sobre els quals el nostre Pla Estratègic (serà aprovat a la fi del juliol) situa les polítiques turístiques a desenvolupar en els pròxims anys.

Sobre la transformació digital i tecnològica resulta encoratjador que ja sumem 60 municipis de tota la Comunitat vinculats a la Xarxa de Destinacions Turístiques Intel·ligents. Un dels nostres programes més reconeguts, fins i tot a escala internacional, que confirma la idea que el turisme ací no és una foto fixa, sinó un ecosistema dinàmic que és públic, privat, social i acadèmic que aporta constantment valor a la societat. Un terreny adobat i fèrtil perquè aqueixos dos grans eixos esmentats (sostenibilitat i intel·ligència digital) es retroalimenten i troben el seu punt d’intersecció pendent. És més, a la meua manera de veure, la gestió de les dades i la implementació d’instruments tecnològics de mesurament («No especules, mesura», en diria Leibniz) aportarà llum sobre la trillada sostenibilitat.

Un dels objectius estratègics d’aquest temps ha de ser el monitoratge d’indicadors, índexs i rànquings que permeten avaluar en obert i des de la transparència radical qüestions com la gestió de residus, reciclatge, consum energètic, aportació de les renovables, descarbonització de l’economia, etc.

La tecnologia no ens fa més intel·ligents. A un determinat algorisme, un xatbot o un robot li succeirà un altre amb més destreses. El que realment ens fa més intel·ligents és la governança. El model de governança. La presa de decisions il·lustrada (dades transformades en coneixement) i democràtica (propòsits deliberats amb objectius comuns).

Certament, la vida pega moltes voltes, i les voltes (viatjar) donen molta vida. El turisme mai ha de ser vist com un problema. Sempre és part de la solució, de l’esperança d’àmplies franges de territori que poden tindre algun tipus d’oportunitat si fem bé les coses.

Crec que busquem diverses vacunes al mateix temps. Una contra el maleït coronavirus, una altra contra la por i crec que hem de preveure’n una altra contra la turismofòbia. Hem establit les bases perquè aquest sector no sols hi encaixe i hi aporte, sinó perquè ens reporte una identitat honorable com a poble. Aqueixa que forma part de les nostres essències històriques i que a vegades correm el risc d’oblidar: ser una terra oberta al món.