El valencià ʽoficialʼ d’Alacant

12/12/2022

Alacant, la segona ciutat del País Valencià, ha patit el mateix llarg procés de castellanització que es va produir a tot el Regne de València des de principis del segle XVIII. Aquesta castellanització va culminar a la primera meitat del segle XX, quan la llengua majoritària de la ciutat va ser a poc a poc substituïda pel castellà. És un procés llarg i complicat, magistralment estudiat per filòlegs com Carles Segura, Vicent Beltran o Brauli Montoya. El procés és llarg i complicat, però no és tan antic. Encara als anys 50 eren molt celebrades les obres de teatre popular alacantí, quan companyies com la de Paco Hernández hi actuaven en valencià. Molts factors van forçar el procés de substitució lingüística, però aquest procés mai ha sigut completat. L’ús del valencià a la ciutat d’Alacant com a llengua materna s’ha reduït moltíssim, és obvi, però mai ha desaparegut. Hi existeixen els alacantins valencianoparlants. Hi existim. Scribo ergo sum, com tants alacantins que emprem a diari la nostra llengua a la nostra ciutat.

Curiosament, Alacant és l’única de les grans ciutat valencianes que té el seu himne exclusivament en valencià. També conserva una toponímia valenciana ben viva: Postiguet, Albufereta, Raval Roig, Sangueta, Goteta, Garbinet, Pla del Bon Repòs, Serra Grossa, Tossal, Muntanyeta, Oliveretes, Cocó, i un llarguíssim etcètera.

En realitat, aquesta situació històrica i actual és l’habitual en qualsevol ciutat valenciana, però alguns insisteixen a no voler veure-ho. Alguns ho fan per desvalencianitzar al màxim la ciutat i la seua història, i altres –ai!, suposats defensors del valencià– ho fan perquè no volen respectar la integritat del país i prefereixen posar les fronteres, lingüístiques o d’altres, on els dona la gana, bàsicament perquè es guien per les seues comoditats afectives.

Però, a banda del valencià col·loquial i viu, Alacant també va tindre el seu valencià oficial, quan era la llengua de l’administració. Per això el podem trobar en inscripcions locals, com és la campana de l’Ajuntament de 1699 (la de l’exorcisme que vam explicar al número 452 de Saó), o la de la construcció d’aquest campanar, de 1668, visible davall dʼun dels arcs de l’edifici municipal (on irònicament alguns polítics miops defengueren fa poc que el valencià no era la llengua d’Alacant). També es troba el valencià oficial significativament a la cambra de la Santa Faç, on els ciutadans alacantins van deixar constància, en valencià, del seu paper com a protectors de la Verònica. Encara algú es sorprendria hui que l’any 1702 Alacant publicara en valencià a Oriola –sí, a Oriola es publicava en valencià– un llibre defenent el vi propi de la ciutat.

Aquest valencià oficial d’Alacant conservava moltes formes que s’havien perdut al registre col·loquial de la ciutat. Per exemple, a la campana municipal trobem el perfet simple (esta campana féu), igual que a la inscripció de la torre (se acabà esta obra). A la documentació manuscrita alacantina –quasi tota en valencià fins a principis del XVIII, com sap qualsevol historiador– són molt freqüents expressions com nosaltres, àvia, vull, altres, lliurar, hagués, i un llarguíssim etcètera de formes cultes similars. Alguns, per ignorància, han considerat aquestes formes com a pròpies del català de Barcelona que havien importat malvats catalanistes per desnaturalitzar el valencià. No són formes importades: són nostres, també d’Alacant.

El valencià culte i administratiu va existir amb normalitat al País Valencià, particularment a les ciutats. També a Alacant. Són mostra del registre culte que tota llengua ha de tindre, com ha de tindre un registre col·loquial viu amb les seues pròpies característiques. Els dos registres han existit i existeixen. I els volem i necessitem els dos, perquè tots dos són part de la llengua de la nostra terra i de la nostra ciutat. També a Alacant.