El valencià a les universitats valencianes: la planificació necessària

La funció social de les universitats és central per a les possibles millores de les condicions de vida d’una societat. Són responsables de fer investigació i docència, però també administren internament i externament. En les activitats que desenvolupen, les llengües de treball no són neutrals respecte dels resultats obtinguts. En l’administració interna, les seues plantilles intercanvien comunicacions i documents; en l’externa, es relacionen amb la resta de la societat. En la docència, es produeixen interaccions i materials docents entre el professorat i amb l’estudiantat. I en la investigació es generen projectes de col·laboració i es publiquen resultats.

Les universitats desenvolupen la seua activitat en un context de creixent diversitat lingüística en el qual la llengua catalana juga amb desavantatge. És per això que la Xarxa Vives d’Universitats (XVU) va realitzar, al novembre de 2021, un fòrum a València per tal de treballar per construir una política lingüística compartida amb l’objectiu d’enfortir el català i afavorir la internacionalització. Les condicions, però, no són favorables: és una llengua minoritzada, amb un marc legal desfavorable/asimètric a favor del castellà: un context que genera actituds lingüístiques contràries al seu ús habitual en les activitats ordinàries de les universitats.

El marc socioeconòmic facilita la progressiva mercantilització de les nostres relacions socials, de la nostra vida en comú: la salut es mercantilitza, les cures es mercantilitzen… també l’educació, inclosa la universitària. Eixa mercantilització promou la competició interuniversitària: competeixen per la captació d’estudiantat o per la captació de fons i recursos, materials i personals. Les universitats poden iniciar una lluita de tots contra tots amb les eines a l’abast, inclosa la llengua; o poden pactar terrenys no competitius, espais de consens i d’assumpció de funcions compartides. Usar la llengua com a eina de competició és col·lectivament contraproduent. En el cas de les universitats privades, que ofereixen el servei amb l’objectiu d’obtenir beneficis privatius, pot tindre un cert sentit, però en el cas de les públiques no en té cap.

En la globalització, les funcions dels estats en els processos econòmics es dilueixen, es facilita la mobilitat de recursos, de persones, i s’amplia la competència a espais geogràfics cada vegada més amplis (rebem estudiantat i professorat de Llatinoamèrica, d’Europa de l’est, d’Àsia…). Aquest procés introdueix dificultats en la gestió administrativa, però també en la gestió de les aules, de la convivència i dels drets a determinats usos lingüístics dels membres de la comunitat universitària. L’efecte ha estat una creixent tendència a l’ús de l’anglès com a llengua vehicular, afavorida per l’escassa prioritat que s’ha atorgat a la política lingüística, en el marc europeu molt especialment.

En aquest context, acordar una política lingüística compartida per les universitats, si més no públiques, és una necessitat. Una política basada en principis[1] com ara:

1. Enfocament glocal. Tindre en compte allò global i allò local, al mateix temps. Mirar la internacionalització, sí, però enfocar també a la societat que acull i finança les nostres universitats.
2. Transparència i seguretat lingüística. Els usos lingüístics han d’estar fixats i ordenats d’una manera institucional a priori, no poden dependre de les voluntats individuals. Eixa fixació institucional significa transparència i és la forma de garantir als membres de la comunitat universitària la seguretat legal i lingüística dels usos de les diferents llengües: pròpia (valencià), cooficial (castellà) i de treball (anglès).
3. Subsidiarietat lingüística. Demana que tot allò que es puga fer en les llengües febles no es faça amb les llengües fortes, per intentar evitar la desaparició dels usos del valencià. Partim del bilingüisme d’una part de la població (la valencianoparlant) i el monolingüisme d’una altra (castellanoparlant). El fet que tothom conega el castellà afavoreix la progressiva desaparició dels usos del valencià. Per tant, és la subsidiarietat l’única garant de la plurilingüització de la comunitat universitària.
4. Criteris de justícia i redistribució. Cal aplicar el principi d’igualtat: tractar igual a qui és igual, i diferent a qui és diferent. La política lingüística també s’entén com una política social. ¿Qui finança els estudis? ¿Fons públics, fons privats?¿On es recluten majoritàriament els estudiants? En eixe sentit, és rellevant enfortir l’oferta precisament en aquelles llengües on hi ha més mancances competencials, contràriament al que se sol fer.
5. Qualitat universitària i ocupabilitat. Entre les funcions de les universitats, hi destaca la de formar professionals i generar una ciutadania de qualitat capaç de conviure amb la diversitat, respectuosa amb l’alteritat. Dotar de la capacitat d’usar les dues llengües oficials i, almenys, una tercera de comunicació internacional, forma part dels objectius, per tant. Una política de formació de bons professionals inclou les seues capacitats lingüístiques: un metge incapaç de comunicar-se amb el pacient en la llengua del pacient no és un bon metge. No és un problema d’identitat nacional, sinó una qüestió de professionalitat.
6. Considerar els deures associats als drets. En el debat sobre els drets se sol oblidar que tot dret comporta inherentment el deure d’algú altre. Amagar els deures associats als drets és fer trampes. El dret a ser atès, o aprendre, en valencià va associat al deure d’algú altre a atendre’t en valencià. I si ningú té eixe deure, vol dir que el teu dret no existeix a la pràctica i la seua afirmació és fal·laç.

La situació sociolingüística del valencià en les diferents universitats és diversa geogràficament, però també respecte de les activitats desenvolupades. La docència és una activitat que genera un gran nombre d’interaccions: implica l’estudiantat, que és el col·lectiu més nombrós de la comunitat universitària. En la docència, la llengua forma part del programa docent, en facilitar una competència lingüística específica en la matèria de treball. Més enllà dels drets/obligacions derivats de l’oficialitat del valencià, l’absència, o escassa presència, del valencià en els programes d’aprenentatge de les universitats significa que es planifica una educació de baixa qualitat, que forma professionals incompetents per a treballar en entorns valencianoparlants, i una ciutadania incapaç de reconèixer l’alteritat, la diversitat.

La docència potser és l’activitat amb més presència del valencià en les universitats públiques valencianes, amb excepció de la Universitat Miguel Hernández (UMH), que és una universitat pràcticament monolingüe en castellà. En el gràfic 1 es pot comprovar, però, que la situació és ben diversa. Hi destaca l’oferta en valencià de la Universitat de València (UV), que se situa a molta distància de tota la resta, tot aproximant-se a un quaranta per cent del total d’hores docents oferides en les titulacions de grau. La segueix a distància (la meitat) la Universitat Jaume I (UJI), que es mou al voltant del vint per cent. I a molta més distància trobem la Universitat Politècnica de València (UPV) i la Universitat d’Alacant (UA): la primera movent-se entre el cinc i el deu per cent, i la segona una mica per damunt del cinc per cent.

Gràfic 1. Evolució de l’oferta de docència en valencià en els graus de les universitats públiques valencianes (2017-2021)

 

Font: Servei de Llengües i Política Lingüística de la Universitat de València

Cal afegir que, en els darrers cinc anys, les dades s’han mogut molt poc. L’única universitat pública que ha incrementat de forma sistemàtica la seua oferta en valencià ha estat la UV, i la resta estan més o menys on eren fa cinc anys.

Les dades de què disposem demostren dues coses. Una, que l’oferta en valencià no és incompatible amb un increment de la presència de l’anglès, sinó tot el contrari. De fet, la UV també és la que fa una major oferta de docència de grau en anglès (8,1 %), seguida per la UPV (7,0 %), l’UJI (6,8 %), la UA (4,2 %) i la UMH (0,5 %). Això és: la promoció dels usos del valencià en la docència no dificulta l’increment de l’oferta en anglès. I dos, que la planificació lingüística, amb objectius fixats (finals i intermedis) i mesures concretes, i la fermesa en la seua aplicació, són imprescindibles per frenar els processos de substitució lingüística també en l’àmbit universitari.

En les altres activitats universitàries, la presència encara és menor. Sense entrar en els usos administratius, que requeririen un tractament més específic, en la investigació la presència del valencià és bastant testimonial. De fet, en aquest context també retrocedeix la presència del castellà davant l’empenta de l’anglès.

Si ens fixem en les dades sobre la llengua de les tesis doctorals, com a indicador de la presència del valencià en la investigació, trobem que és l’UJI la que mostra unes dades més favorables, tant al valencià com a l’anglès. En aquesta universitat, en 2015-2016 (darreres dades disponibles),[2] el 10,3 % de les tesis foren realitzades en valencià, però el 20,2 % en anglès. Mentrestant, en la UV eren el 4,6 % (valencià) i el 7,4 % (anglès); en la UA el 3,4 % i el 11,8 %; i en la UPV, l’1,3 % i el 19,6 %. Més del 70 % es fan en castellà a totes elles, excepte a l’UJI. Siga com siga, l’anglès va guanyant espai a costa de les altres dues.

El català (el nostre valencià) és considerat internacionalment llengua acadèmica, és a dir, amb capacitat per a generar i comunicar coneixement del més alt nivell en l’àmbit universitari. Tanmateix, podríem dir que el català és una llengua acadèmica més oral que no escrita:[3] més present en la docència i molt poc usada en la investigació. La correcció de la situació de feblesa i minorització acadèmica del valencià requereix una planificació i una acció concertada i ferma a tot el territori i entre totes les institucions públiques i privades. Altrament, el camí és ben pedregós.

[1]             Principis aprovats pel Consell General de la XVU (Mallorca, febrer de 2022).

[2]           Les dades disponibles en: Flors-Mas, A., & Vila i Moreno, F. X. (2021): La llengua de les tesis doctorals defensades a l’espai Vives (núm. 8; Política Universitària). Xarxa Vives Universitats. Accessible en: https://go.uv.es/HU5OV5a.

[3]           Vegeu Massaguer Comes, M., Flors-Mas, A., & Vila i Moreno, F. X. (2021): Informe sobre la publicació de la recerca en català (núm. 7; Política Universitària). Xarxa Vives Universitats. Accessible en: https://go.uv.es/5Srn8LA.