El valencià al sud del sud

Patricia Morató. Filòloga

L’any 1983, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià obria la porta a un procés de normalització necessari en una societat amb llengua pròpia com la nostra. Es pretenia arribar a un bilingüisme simètric a les zones valencianoparlants, i introduir el valencià de manera progressiva a les zones castellanoparlants. Quan parlem del sud potser pensem en Alacant o Elx, però més al sud encara hi ha País; hi trobem una comarca, el Baix Segura, en què l’aprenentatge de valencià depén de la decisió de pares, mares i alumnat. Però, què passa amb el valencià al sud del sud?

Al sud del sud, alumnat i professorat patim les conseqüències d’una ordre d’exempció confusa que permet que les famílies decidisquen si els seus fills/es seran avaluats o no de l’assignatura de valencià. I com es tradueix això a les aules? Depén: amb una mica de sort, la major part del grup farà valencià i les classes seran com les de tecnologia o castellà. Ara bé, en molts casos trobem que hi ha una gran quantitat d’alumnes exempts; en un principi, segons la legislació, han de cursar-la però sense avaluació. Això, òbviament, té repercussions a l’aula.

Pel que fa a l’alumnat que decideix no sol·licitar l’exempció de valencià (sol·licitud que apareix al sobre de matrícula per tal de recordar-los cada any el seu dret) l’assumeixen com una assignatura més. Cal destacar el coratge i la voluntat d’aquest alumnat que decideix cada any continuar estudiant una llengua que, segons els han dit, és llengua oficial, i assumeixen l’esforç de cursar una assignatura més que els seus companys. Quan els preguntem pels motius, coincideixen que els pares els obliguen perquè són conscients de la importància d’estudiar valencià, per a la seua formació i per al seu futur. D’altra banda, se senten oblidats, ja que ningú s’ha esforçat a fer-los sentir valencians o alacantins; troben a faltar escoltar la llengua fora de l’escola, tenir uns mitjans de comunicació que els ajuden a progressar en el seu aprenentatge perquè, tot i que Internet ens apropa a tots i a tot, no és el mateix. A més, es queixen que fora de l’escola resulta pràcticament impossible continuar amb l’aprenentatge de l’assignatura, de manera que, després de l’institut, allò més normal és anar oblidant tot el que s’ha aprés. D’altra banda, remarquen també els problemes de convivència que provoca l’exempció a l’aula, sobretot als cursos més baixos.

Finalment, pel que fa al professorat de valencià, aquesta sempre ha estat la zona prohibida, per la distància i pels problemes que causa aquesta llei; es tracta d’una llei que resta, que margina, que ofereix a l’alumnat l’oportunitat de deixar d’aprendre, cosa que, tant didàcticament com pedagògica, sembla una aberració. Ningú no dubta si s’ha d’aprendre matemàtiques o ciències socials; en canvi, es posa en dubte i es deixa la possibilitat de no aprendre valencià perquè, tot i que el professorat intentem que l’alumnat exempt n’aprenga alguna cosa, resulta quasi impossible amb el marc legal que tenim. Ara, després d’anys de govern en què la llengua sols s’ha usat per a beneficis partidistes i la vertebració del territori s’ha deixat del tot de banda, sembla que hi han arribat vents nous i carregats de bones intencions, amb una Conselleria interessada a construir una escola pública, de qualitat i en valencià. Per aconseguir-ho, ací, al sud del sud, necessitem una revisió d’aquesta llei; perquè resta, perquè margina i perquè no aporta coneixement.

Article publicat al nº 414, corresponent a abril de 2016. Ací pots fer-te amb un exemplar