La revista degana en valencià

El valencià el parlem 10 milions de persones

25/06/2020

Des de fa segles el poble valencià sol anomenar amb la paraula concreta de «valencià» la llengua comuna dels territoris que van de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Les denominacions de valencià, català, mallorquí, andorrà, eivissenc o alguerès cal entendre-les com a noms de proximitat al territori de la llengua pròpia i compartida. La llengua en el nostre cas crea la comunitat social i uneix els pobles. Perquè cal valorar sempre la llengua pròpia com un signe positiu de la nostra societat, que no separa ni crea exclusivitat. Com se sol dir, la llengua fa poble, és a dir, crea vincles, uneix, agermana, per damunt de les normals diferències socials, històriques o de mentalitats.

Curiosament la unitat de la llengua catalana, integrant les seues denominacions particulars, sempre ha estat un criteri general de l’actuació de les institucions de l’Estat Espanyol al segle XX. El primer exemple és la publicació del Catálogo  de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860, de Marià Aguiló i Fuster, obra premiada per la Biblioteca Nacional d’Espanya en un concurs públic i editada per l’estat, a  Madrid, el 1923. En plena dictadura de Primo de Rivera, es va aprovar el Reial Decret del 26 de novembre de 1926, que incloïa en la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola la creació d’una plaça d’acadèmics per a les llengües no castellanes, «para cada uno de los idiomas, catalán, con sus variantes valenciano y mallorquín, gallego y vascuence». El text oficial no té cap ambigüitat: «Artículo 3. Se crean en la Real Academia Española tres secciones denominadas: de la lengua catalana y sus variedades valenciana y mallorquina; de la lengua gallega y de la lengua vascuence».

Fins i tot durant la dictadura del general Franco, en el pròleg de l’edició de la Gramática de la lengua española, en l’adaptació a l’escola primària, l’any 1954, aprovada pel Ministerio de Educación Nacional, s’afirma que: «El conjunto de pueblos de lenguas románicas -Romania- partiendo de oriente a occidente es el siguiente: catalán, castellano y gallego-portugués en la antigua Hispania».

Per finalitzar citarem un exemple d’una publicació oficial del règim democràtic actual. Las lenguas de España és el títol del llibre editat pel Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación (Primera edició: 1977) on podem llegir: «El catalán es una lengua románica resultante de la evolución local del  latín, que se habla, como nativa, en Cataluña, Baleares, gran parte del antiguo Reino de Valencia, Andorra (donde es lengua oficial), Rosellón (Francia) y la ciudad de Alguer (Cerdeña)» (pàgina 47).

Fins i tot l’àmbit judicial de l’Estat Espanyol ha actuat, quan se l’ha requerit, a favor de la unitat lingüística. Un exemple contemporani és la sentència de Tribunal Suprem del 15 de març de 2006, que anul·lava l’ordre aberrant de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, en mans del conseller Font de Mora, del PP, en la qual es revocava l’homologació de títols de valencià i català de diverses administracions públiques.

Coneixent tots els precedents de l’administració espanyola que hem citat hom podria pensar que alguns polítics actuen simplement com a intoxicadors de l’opinió pública. És contradictori que en discursos socials i polítics a favor de la unitat de valors de les terres de l’actual Espanya, alguns proclamen la imaginària disgregació del valencià respecte del català com un fet real. Dir tal cosa és fruit de la fòbia a la diversitat lingüística.

Els discursos polítics de baixos instints, com els del senyor Pablo Casado, separant les germanes parles del tronc comú llengua catalana, són avortaments, paraules que naixen mortes incapaces de construir res de positiu. Casado i el seu equip està a favor de la mort. Els qui estem sempre a favor de la raó i de la vida hem de proclamar els valors de les llengües pròpies, com a font d’identitat i de convivència democràtica entre els pobles.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top