El valencià en les festes de Moros i Cristians valencians

19/07/2022

1. Cartell de festes de moros i cristians d’Alcoi de 1980. El primer fet en valencià. Font: Associació Sant Jordi d’Alcoi

Qualsevol intent d’explicació del fet festiu ha de tindre en compte els seus actors. No es pot entendre la festa sense la societat que la celebra. La festa n’és un clar reflex, i en la manera que aquesta canvia, la festa canvia amb ella. L’ús i presència del valencià en les nostres festes, bé en els actes o en les accions de comunicació i en les seues tasques de gestió, n’és un bon indicador per valorar aquesta afirmació.

En el cas dels Moros i Cristians, s’observa de manera clara com, des de fa quaranta anys, el valencià ve adoptant un rol de llengua formal en els pobles de domini lingüístic valencià. Els cartells, els programes, les presentacions i proclamacions de càrrecs festers, les comunicacions de les associacions de festes, etc. així es redacten i es pronuncien de manera majoritària. Més o menys, és el que passa en pràcticament la resta de manifestacions festives, culturals, esportives o recreatives. Signe que, almenys, en aquests aspectes la normalització ha sigut un fet més o menys evident.

Però, què passa amb la part substancial de la festa, en els seus noms i actes? Que n’hi ha de tot. I depenent de la seua antiguitat i localització, coses ben distintes i alhora ben curioses. Vegem-ho.

En el cas dels noms, de les comparses i filaes, moltes d’aquestes han adaptat les seues denominacions al valencià. Podem fer una ullada als portals web de les distintes associacions de festes o fullejar les revistes i programes per constatar-ho. Tot i això, encara en són un grapat les que mantenen el seu nom oficial en castellà, si bé poble i festers empren la forma en valencià quan les anomenen (tothom diu els Contrabandistes, els Gusmans, el Pirates o els Mudèjars quan es refereixen a elles). O directament empra el renom amb què és coneguda al poble, que sempre és en valencià, cas dels Mossàrabs o Asturians d’Alcoi, coneguts com els Gats i la Creueta, respectivament. Renoms que en alguns casos, com els Blavets i els Blanquets de Biar, anteriorment Romanos i Templaris, han arribat a esdevindre oficials.

En el cas dels actes, tot i que s’utilitzen les formes acurtades, la majoria de les seues denominacions són en valencià: entrà, despertà, disparà, ambaixà. Expressions que, igual que altres molt assenyalades del món festiu valencià com cremà, cordà, mascletà, matxà o albà, totes elles amb la forma acurtada, ja havien fet fortuna molt temps enrere i hui estan pràcticament institucionalitzades i normativitzades.

Una altra cosa és la llengua que s’hi empra, especialment en aquells dialogats, cas de les ambaixades. I ací és on trobem diferències significatives. Primer, perquè hi ha una clara diferenciació entre els textos que es relaten en els pobles que celebren la festa des de fa més de cent anys i entre aquells que s’hi han incorporat en els darrers cinquanta. Mentre que en les primeres –llevat el cas de Cocentaina, que en 2006 va fer un pas endavant important encarregant i posant en escena uns nous textos en valencià, o d’Alcoi o Ibi, que introdueixen alguns paràgrafs–, els moros i cristians es repten de paraula en castellà; en les segones –casos d’Aielo de Malferit, Albaida, Altea, Benigànim, Benissa, l’Olleria, Montaverner, Oliva, Paterna, Torrent, Alaquàs, Camp de Mirra, Castelló de la Ribera, Catarroja, Aldaia, Bellreguard, el Campello o la ciutat de València, per posar-ne uns exemples, tal com podem llegir en el llibre de textos d’ambaixades que en 2003 edità la UNDEF–, ho fan en valencià.

L’argument que s’utilitza en el primer dels casos, tot i acceptar-se que en la seua majoria aquests textos estan carregats d’anacronismes històrics i moltes vegades plantegen un relat allunyat de la història local, és que s’han dit així «des de sempre» (les primeres ambaixades impreses són les d’Alcoi, en 1838, i les d’Onil, en 1848; mentre que la resta s’escriuen al llarg del segle XIX) i que els pobles les han interioritzades tant, memoritzant-les inclús, que han acabat formant part de la memòria col·lectiva de la festa, cosa que fa inviable (això diuen), per les grans reticències que hi ha al respecte, un possible canvi idiomàtic.

Després, hi ha pobles que utilitzen una solució mixta i fan la meitat en cada llengua. Són els casos d’Agullent, Moixent i Elx, que fan l’ambaixada cristiana en valencià, i de Crevillent que fa la mora. O de Benidorm, que la introdueix també en llengua pròpia.

Segon, perquè encara continua observant-se aquella passada distinció entre llengua seriosa (el castellà) i llengua jocosa (el valencià). Per això ningú discuteix, ni discutia, que totes aquelles ambaixades d’intencionalitat còmica que de manera paral·lela, des dels mateixos inicis de la festa, es realitzen en moltes poblacions, casos dels contrabans (llevat el cas de la Vila Joiosa que manté un to seriós i es fa en castellà), o d’altres com les ambaixades humorístiques de Banyeres de Mariola, «de la Risa» de Bocairent, del Tonell de Muro, de l’Estudiant de Fontanars dels Alforins, de les Tomaques de Cocentaina o de la Xusma de Petrer, es feren i es segueixen fent en valencià, la llengua òptima, sembla ser, per a la burla, el riure o l’escarni públic. De fet, a Petrer, l’ambaixada, documentada des de finals del segle XIX, es coneix com «Ambaixà en Valencià».

I tercer, perquè van ser els pobles del sud del País Valencià –el Camp de Mirra (1975), Crevillent (1976) i Elx (1980), en concret– els que van fer el pas endavant introduint en el discurs oficial, formal i seriós de la festa, materialitzat en les ambaixades, el valencià. I ací cal reconéixer la figura de Salvador Doménech Llorens, un alcoià establert a Crevillent que es va implicar de ple, ja no només en la posada en marxa de les festes de Crevillent, sinó en el fet que almenys una de les ambaixades fora en valencià. Tant, que ell fou ell l’autor dels textos dels tres pobles.

Uns textos que canviaven per complet el guió, que s’allunyaven de la huitcentista idea de la Reconquesta, que eren més pròxims al relat propi de cada població, arribant a eliminar-se el concepte d’ambaixada doble, com en el cas del Camp de Mirra, en què un sol acte representa la conquesta del castell d’Almisrà per part del cavaller veronés Llorens d’Escala en nom del rei Jaume I a l’alcaid sarraí del lloc Abd Al·là Marhop el 10 d’agost de 1243, o fins i tot canviant-ne l’ordre per ajustar-se als fets històrics del poble, com fa Crevillent, que situa l’ambaixada cristiana abans de la mora, i relata en la primera d’elles (en castellà) el fracàs de les conversacions entre Castella i el rais de Crevillent, que finalitza amb la captura d’aquest últim pels castellans, i en la segona (en valencià), el pacte de vassallatge que el rais tanca amb Jaume I mentre aquest es troba de campanya setiant la ciutat d’Oriola al desembre de 1265.

Seguint l’acte d’entrega de la torre de Paterna, celebrat per primera vegada a la ciutat de l’Horta Oest en 1965, i representat des de la dècada de 1980 en valencià, no finalitza clamant a la lluita sinó en clau de pau i concòrdia, cosa que també observem a Elx, on als peus del Palau d’Altamira, en valencià, l’alcaid moro de la ciutat, Aben Galup, amb la proclama «Elx, per Aragó! Visca el rei en Jaume!» accepta també retre vassallatge al Conqueridor; o Alaquàs, que des dels primers huitanta tanca d’aquesta manera la seua ambaixada: «Doncs que havem arribat a la concòrdia i la pau entre les nostres nacions, estes portes del castell, obertes des d’ara, donaran pas a la justícia, al respecte i al treball. Naix hui un poble nou on l’autoritat compartida serà el dret i el fonament en la convivència, el respecte i l’acompliment de la llei. Que els nostres descendents siguen orgullosos dels nostres actes! Sigam, tots, un sol poble. Moros i Cristians! Visca Alaquàs!».

Encesa l’espurna, les següents poblacions a fer ambaixades en valencià foren Benissa (la Marina Alta) en 1984 i el Campello (l’Alacantí) en 1985. Les primeres, obra de Pascual Giner Pérez, tornen a centrar el relat en el període anomenat de la Reconquesta. Les segones, escrites per Vicent Berenguer Micó, ho fan en els atacs barbarescos a la localitat.

A poc a poc, s’hi anaren sumant moltes més, algunes com les vistes, amb textos nous escrits en valencià que substituïen els antics en castellà; d’altres, com Albaida, traduint-los directament al valencià. Cosa que també feu, de la mà del poeta Joan Valls, i amb la finalitat de representar-ho així des d’eixe mateix moment, Alcoi en 1967. Si bé, una enconada oposició ho impedí i quedà la proposta en el calaix un temps, s’acceptà després la incorporació a la representació oficial de la proclama final del cristià en l’ambaixada mora i el preàmbul que en forma de plany fa l’ambaixador cristià per la pèrdua de la vila en l’ambaixada cristiana.

Junt a les ambaixades, i com a recompte final de la presència del valencià en la festa de Moros i Cristians, trobem representacions com El miracle de Calp, que es celebra tot just després de l’acte del desembarcament de les tropes mores i en el qual s’escenifica el fet portentós esdevingut el 22 d’octubre del 1744, quan un jove de la població de nom Caragol, davant la imminent incursió a les muralles de més de huit-cents barbarescs, aconsegueix ell sol tancar les pesades portes de la ciutat, amb la intercessió del Santíssim Crist de la Suor, patró de la localitat.

2.. Ambaixada humorística de Banyeres de Mariola protagonitzada per les filaes dels Moros Nous i els Estudiants. Principis de la dècada de 1940. Font: Arxiu de la Filà d’Estudiants de Banyeres de Mariola.

3. Cartell anunciador de l’exposició dels 150 anys d’història de la Filà Terç de Suavos de Bocairent. Font: Filà Terç de Suavos de Bocairent.