El valencià i les fogueres de Sant Joan, «Faent camins dubtosos per la mar»

14/07/2022

La relació entre el valencià i la festa de les Fogueres de Sant Joan es podria dir que ha anat en paral·lel a la pròpia situació social de la llengua en la ciutat d’Alacant i, en part, seria cert, però també ho és que el marc de les festes, com a cresol de tradicions, n’ha afavorit un cert ús, ni que siga testimonial. No obstant això, la funció de la llengua, a hores d’ara, és molt semblant a la que té, en aquest mateix context festiu, la recurrència a la indumentària del segle xviii i xix: no és la roba del dia a dia, però es fa servir perquè aporta a la festa aquella certa alienació del present cap a un passat que la dota d’arrels, d’història, de folklore. I, encara que no les hauria de tenir, si a algú li passa pel cap alguna connotació negativa del terme folklòric, serà l’evidència més provada dels prejudicis al voltant de les tradicions més properes, com a cosa del passat, com a obsoletes, si no és que el remet a altres tradicions culturals. Aquesta és, en bona part, la visió i l’ús del valencià en les festes de les Fogueres, present sols perquè forma part d’aqueixa tradició que, malgrat tot, beu sovint dels prejudicis del present. La llunyania en el temps genera oblit, perquè el valencià és, des d’aquesta perspectiva, una llengua del passat, com els jupetins, els gipons o els brials, que sols cal emprar per a fer més solemnes les cavalcades i les cercaviles, els actes festers, en general, com a espectacle o escenificació que són, en realitat.

Les crisis, sovint, es fonamenten en aqueixa llunyania no sols cronològica, sinó també geogràfica. No ha ajudat mai a la vertebració valenciana comptar amb un territori allargat, que deixa Alacant al doble de distància de València que de Múrcia, ni tampoc que, a hores d’ara, la ciutat no sols es trobe a prop de la frontera lingüística, sinó que, des d’interessos partidistes, es propose acabar amb segles d’història i, fins i tot, eliminar-la del mapa lingüístic valencià. Però, la crisi, no sols la genera la distància en l’espai, sinó també en el temps; i el valencià s’està presentant com a història, com a passat.

No sols Raimon, per tant, venia d’un silenci, d’un silenci institucional i públic, d’un silenci en la societat, perquè l’ús familiar no és social. Veníem d’un silenci en l’educació reglada, en l’escola, i els valencians, en general, feien servir les regles del castellà per a escriure la seua llengua, seguint una estratègia semblant a la d’emprar l’ortografia apresa de l’educació en llatí per a escriure en llengua romanç —en la llengua pròpia, la materna!—, que ens remunta, per tant, a l’Edat Mitjana. Ho sabien bé Jordi Colomina i Joan Ponsoda, col·legues i mestres, que, tres anys després que el nom de la Festa tornés a ser oficialment en valencià, van redactar un article breu per a la revista Fogueres de 1983, en el qual feien cinc cèntims d’ortografia valenciana aplicada a la redacció dels llibrets: la normativització era essencial per a la normalització. Ho és encara, però no tot ha de quedar en la norma, perquè la llengua es parla. I s’escriu, i es llig i s’escolta. O es torna al silenci.

De la distància geogràfica i cronològica hi ha un pas a l’emocional, que, en aquest darrer cas, va fer que una part dels qui assistien als actes festius en la dècada dels noranta expressaren un cert rebuig a València i a tot el que representava la cultura pròpia, des dels cants contra la capital durant la Cremà, aprofitant la retransmissió per Canal 9, fins als xiulits generalitzats per l’ús de la llengua dels presentadors en l’Elecció de la Bellesa del Foc. La reivindicació va venir de la mà de la protagonista de l’acte, quan, en acomiadar-se del seu regnat, la bellesa del foc de 1994 va fer servir el valencià i els xiulits no s’hi van fer sentir. No té raó qui més crida, ni necessàriament són una majoria, però és a qui més se sent i el discurs acaba calant en una societat lluny d’un mític bilingüisme social i amb necessitat de reivindicació de la seua singularitat: no sols com a segona ciutat valenciana més poblada, sinó com a festa del foc empeltada a Alacant com a esqueix de les falles. José María Py, en fundar-les, no ho va amagar, però des de fa quatre dècades, si més no, es busca de manera activa una singularitat pròpia. Per això va triomfar la reivindicació social d’una estètica alacantina dels monuments, de línies rectes i colors pastís o foscos, que defugien del barroquisme de les falles, que gener(av)en llum amb el morat. En aquella època, fins i tot, va ser la primera vegada que un representant institucional de la Festa parlava en castellà amb RTVV, perquè això, semblava, ja no pertanyia a l’espai de les tradicions festeres, sinó al de l’ús social de la llengua, a l’ús real.

La llengua es va mantenir en l’acte de proclamació de la Bellesa del Foc, més solemne que el de l’elecció, en la qual s’ha tornat a fer servir sense problema els darrers anys, potser perquè no es viu de la mateixa manera que abans i, potser, molt té a veure la reducció social de parlants nadius a Alacant. El cartell anunciador de les festes s’ha mantingut tradicionalment en valencià, mentre que els dels monuments, les explicacions de les escenes de les fogueres, que durant les darreres dècades del segle xx havien passat a ser en castellà en el cas de la majoria d’artesans alacantins, han reviscolat en el segle xxi. Era la nova normalitat: a ningú estranyava, com no li estranya ara ni li causa feredat, que els cartells dels monuments estiguen sovint en valencià o, en ocasions, en alguna lingua franca que vol ser-ho i que molts alacantins n’estan tan allunyats que el reconeixen com a tal, perquè no és necessari que siga valencià, sinó que ho parega. En altres casos, sí que ho són, però, sovint, es tracta de monuments fets per artistes fallers, del cap i casal, amb trets dialectals poc de la terreta, siga la millor o no. És irònic que les Fogueres reivindiquen una estètica pròpia per a allunyar-se de les Falles i de la capital, la qual cosa incideix, fins i tot, en la llengua, i que, després, quan els artistes valencians assumeixen estètiques en colors pastís, més freqüents en els monuments alacantins, acaben copsant el mercat veí, el foguerer, i fent tornar a Alacant una tradició viva al món faller: la dels cartells en vers i en valencià. Quan trobem un valencià normatiu, sense trets d’un estàndard alacantí o central, sovint deriva d’una traducció, automàtica o no, de textos originàriament escrits en castellà. Amb això es perd un altre element de la cultura valenciana: els jocs de paraules i la creació en vers. Els premis d’enginy i gràcia de les Falles no arrelarien en les Fogueres, ni de bon tros. I això no deixa de ser una pèrdua més, la de la literatura popular en valencià, efímera com els monuments de les Fogueres.

Efímera hui aquesta literatura del foc, aquesta poesia, perquè sí que arribava a alguns (bastants) llibrets de festa en l’últim quart del segle xx. Recorde llegir-los en casa i com els llegien els veïns, parlaren valencià o no. Les explicacions de les Fogueres en els llibrets, a manera de llarg poema, sí que eren en valencià i això sí que no és ja habitual. L’ús del valencià als llibrets s’avança, fins i tot, en dos anys a la traducció oficial del nom de la Festa: el 1978, la Foguera Sèneca-Autobusos publica el seu llibret en valencià. Provocació o decisió; convenciment i compromís. Un compromís, no obstant això, molt singular, en el sentit més matemàtic. Fins a una dècada després, no es publiquen més llibrets de foguera en valencià: l’any 1987, la Comissió Gestora instaura un premi a l’ús del valencià en els llibrets, però la difusió va ser poca i més escassa encara la participació. En aquest mateix any, la Foguera Diputació-Renfe publica el seu llibret en català i rep aquest premi, que ja el 1991 queda desert. La Generalitat Valenciana va impulsar l’ús de la llengua en els llibrets, en aquest cas amb un premi econòmic, que, precisament per això, ha anat in crescendo des de 1993, de manera molt decidida. Ara bé, sovint són traduccions de textos redactats prèviament en castellà, amb el que això implica en un procés de traducció no professional, però, sobretot, aquests llibrets ja no es lligen com es feia al segle xx, de manera que no repercuteixen en l’ús social de la llengua de manera efectiva.

Els foguerers no es mouen socialment en valencià, i això, en definitiva, ens parla de l’ús que se’n fa en la festa de les Fogueres. Els camins dubtosos per la mar que ha fet la llengua en aquestes festes respon a embranzides concretes, circumstancials, conseqüència de premis o moviment d’artesans fallers, que porten tradicions vives als monuments. La resta és posada en escena, espectacle, recurrències a la tradició, al passat. Les embranzides i els camins dubtosos de la mar, bé sabia Ausiàs March com acaben, més encara quan no hi ha port segur. Senyor pirotècnic, que (no) comence la mascletà, no siga que els tres avisos anuncien nous silencis.