Tens 0 productes a la teua cistella
Deia Joan Solà que la llengua se salvarà o morirà als carrers. I és cert. És el seu ús diari, quotidià, públic, el que alguns anomenen normal, el que decidirà si el valencià serà patrimoni d’ascètics erudits o del poble de tots els dies, que d’ascetisme –i molt sàviament– vol saber com menys millor. El carrer de Solà, però, ja no és el nostre. Els dies passen, els anys empenyen, i en fa pocs que aparegueren, tímidament i entre reticències prompte oblidades, les xarxes socials. A hores d’ara, són part de la nostra vida: a les xarxes llegim, parlem, debatem. I sí, les xarxes han esdevingut, en certa manera, carrer. El valencià també se salvarà o morirà entre tweets i comentaris de Facebook.
El balanç, a hores d’ara, ens en dóna una de freda i una de calenta, com sol ser habitual. Per moltes profecies de l’Apocalipsi dels victimistes de sempre, el valencià s’utilitza molt i molt naturalment a les xarxes, i fins i tot permet intercanvis verboculturals que el dantesc mapa comunicatiu autonòmic fa impossibles –encara recorde, aborronat, el debat entre un blaver i un votant català de Junts pel Sí, a propòsit de no sé quina idea transcendental. Malgrat això, és evident que els paradisos només són els perduts o els artificials. Així, Facebook o Twitter no poden amagar certes dinàmiques pròpies d’una llengua amb serioses precarietats: usuaris valencianoparlants o empreses valencianes que només utilitzen el castellà, per exemple. Ens sona? Probablement sí.
El cas és que entre les empreses amb tendència a amagar la llengua, destaquen els equips de futbol, i açò, per molt que els paladins de l’antigregarisme no ho vulguen veure, no és cap problema menor. El futbol mou passions, però també paraules. Moltíssimes. L’últim canvi de Nuno, per exemple, esdevé trending topic en segons; les reaccions se succeeixen, el debat creix, etc. Twitter actua, en certa manera, com la nova barra del bar. I la barra de bar és també un pulmó per a la llengua. Ací, els equips valencians suspenen, amb poques i heroiques excepcions, com l’Ontinyent CF o l’Albalat CF. Els de gran massa social, però, són tota una altra cosa.
La llengua, per als clubs de futbol d’elit valencians, és pràcticament invisible –ornamental, en el millor dels casos. Almenys a les xarxes: i Elx CF, Llevant UE, València CF i Vila-real CF s’encaboten a ignorar la vitalitat lingüística del país, de les xarxes i de molts dels seus aficionats. S’estan quedant arrere, en poques paraules. L’Elx no té web en valencià, ni la utilitza pràcticament als comptes de Twitter i Facebook. Llevant i Vila-real, tot i comptar amb pàgina en valencià, tampoc la fan servir a les xarxes. El València, l’únic que té compte en funcionament a Twitter, l’actualitza amb una freqüència insultant –l’endemà de la victòria a Gijón, encara no hi havia cap piulada que n’informara. Mentrestant, ja ho hem dit, els dies passen, els anys, i tot, llevat dels penals al Madrid, va canviant. N’hi ha qui, es veu, no vol adaptar-se, qui prefereix ser víctima. I fer-nos víctimes a tots, clar.
Carles Fenollosa. Filòleg
Article publicat al nº 408, corresponent a octubre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar
