La revista degana en valencià

El valencià, llengua oficial a la Universitat d’Alacant

02/12/2022

Ara que es compleixen 40 anys de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1982, un estatut pobre per als valencians que en aquells setanta i huitanta volíem l’autonomia per al nostre país, és oportú mirar arrere per a veure com s’ha desplegat un dels punts centrals d’aquella norma, l’oficialitat del valencià. En aquestes pàgines volia resumir, des de la meua experiència, com va assumir aquest mandat legal la Universitat d’Alacant, on he tingut la fortuna de treballar durant més de trenta anys, primer al Servei Tècnic de Normalització Lingüística (del juny de 1986 al març de 2014) i, posteriorment, al Servei de Publicacions (de l’abril de 2014 al maig de 2020).

Al juliol de 1982 es va aprovar al Congrés dels Diputats l’Estatut d’Autonomia amb unes serioses retallades en els usos simbòlics i el nom del país, i per una via fraudulenta que no ens permetia accedir al màxim de les competències. La deficient avaluació de les transferències i la manca històrica d’inversions de l’Estat en el nostre país, d’altra banda, ha sigut una hipoteca que cada any que passa es fa més gran.

Al novembre del 83 es va aprovar al Palau de la Diputació d’Alacant la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que desplegava l’oficialitat del valencià. Així, en el curs següent, el 84-85, van començar a ensenyar valencià als centres públics.

La primavera d’aquell 1985, Alianza Popular i algunes associacions de pares de centres privats de la ciutat van impulsar una manifestació en contra del valencià. La resposta que es va donar des d’Acció Cultural del País Valencià, on treballava des del 1979, va ser organitzar una campanya de dinamització del valencià, amb conferències i concerts, especialment pels instituts de les comarques meridionals, en què va participar Joan Amèric, acompanyat per Ximo Tébar. Al desembre, com a acte previ a la manifestació, Lluís Llach va oferir dos concerts al Teatre Principal d’Alacant. El 15 de desembre va tenir lloc pel centre de la ciutat una manifestació multitudinària amb el lema «Alacant, Sí a la nostra llengua» que encapçalaven, entre altres, el diputat d’UCD, Josep-Lluís Barceló, l’exsenador Josevicente Mateo i tres vicerectors del primer equip rectoral acabat d’elegir a la universitat: Emili Feliu, Àngel Poveda i Antoni Escarré. Els partits d’esquerra, excepte el PSOE, sindicats, associacions culturals i diversos alcaldes van omplir de color i pluralitat aquella manifestació històrica a la ciutat que volia afirmar la vitalitat del valencià a Alacant i, com va reclamar Josep Lluís Barceló, que les administracions aplicaren la promoció del valencià com estava ordenat per les lleis.

Aquell novembre havia tingut lloc l’elecció del primer rector de la Universitat d’Alacant, Ramón Martín Mateo. L’Estatut de la Universitat d’Alacant de 1985 incorporava l’oficialitat del valencià (art. 2 lletra l, «Potenciar el coneixement i ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l’Estatut d’Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària»). Una afirmació que seria recorreguda posteriorment per UV i pel conseller Font de Mora, i que no van prosperar. L’Estatut incloïa, també, el compromís de crear un Servei Tècnic de Normalització Lingüística i una direcció acadèmica que serien els responsables d’assessorar el Rectorat en la política lingüística i de desplegar-la.

Rafael Alemany Ferrer va ser nomenat director del Secretariat de Normalització Lingüística des d’aquell 1986 fins a les següents eleccions. El 2 de juny de 1986 vaig entrar a treballar a la universitat. El 1989 tornà a ser elegit rector Ramón Martín Mateo, qui va nomenar Lluís Alpera com a director.

Aquell estiu de 1986 vam començar a traduir circulars, cartells, tota mena d’impresos, alguna acta; vam continuar i ampliar els cursos de valencià per al personal docent i investigador (PDI) i el PAS, i vam ajudar el Rectorat, els diferents col·lectius i centres de la universitat a l’ús del valencià en els àmbits de la seua competència. Per a atendre aquests treballs, Rafael Alemany va gestionar amb la Conselleria d’Educació la cessió de cinc mestres i professors de secundària amb experiència en la docència en valencià.

L’objectiu que ens havia marcat Rafael Alemany era que el valencià havia d’entrar en l’àmbit universitari amb seriositat i havíem de ser innovadors i útils a la comunitat universitària. Siga pels bons consells o siga per la presència d’un bon grup de professors i de PAS compromesos amb l’entrada del valencià en la vida universitària, el nostre treball va tenir una molt bona acollida i, a poc a poc, es va acceptar l’ús del del valencià en l’àmbit de l’administració i en els òrgans de direcció i representació. La presència del valencià en tots els àmbits de la vida universitària anava creixent i es tolerava, entre altres raons perquè es veia com un dret, si més no dels valencians o dels valencianoparlants, i mentre quedara en l’àmbit de la voluntarietat i no obligara a canviar massa els usos públics ens deixaven fer.

Aquells anys vaig fer de secretari de la Junta de Personal Laboral, i durant una dotzena d’anys vaig ser secretari del Claustre Universitari o membre de la Mesa del Claustre, i durant un parell d’anys membre del Consell de Govern. Era una manera pràctica d’ajudar a fer present el valencià en la documentació i les intervencions al si dels òrgans de representació de la universitat.

Algunes de les línies de treball que vam mantenir des del Servei van ser les bones relacions amb el Gabinet d’Ús del Valencià i la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, i amb les altres universitats de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. Així, a l’abril de 1989 vam organitzar les Primeres Jornades de Normalització Lingüística Universitària, amb la participació de representants de les universitats públiques de Catalunya, de les Illes Balears, València, EHU-UPB  i Santiago de Compostel·la.

Van ser anys en què d’una manera més o menys formal, i amb la participació del Gabinet d’Ús del Valencià o, després, de la Direcció General de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, ens vam coordinar els serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes (aleshores UV, UPV i UA; el 1991 s’hi incorporaria la Universitat Jaume I, i a partir de 1996, la UMH). Vam començar a intercanviar experiències, normatives internes i de reconeixement de certificats de valencià, i a elaborar campanyes conjuntes, com aquella «Tu i jo tenim una història», amb cartells de pel·lícules, o «Matricula’t en valencià», o els calendaris conjunts o les agendes que durant anys es distribuïen per les oficines i despatxos del personal de les universitats. La docència en valencià la vam considerar el gran repte i l’única manera de garantir la formació de llicenciats o graduats capaços d’exercir professionalment en valencià.

L’any 1994 va ser nomenat director del Secretariat de Normalització Lingüística Josep Bernabeu Mestre, que va orientar la política lingüística i el treball del Servei cap a la docència en valencià, l’elaboració de materials docents, la creació d’assignatures de llenguatge d’especialitat i un intent de dotar la universitat d’un reglament d’usos lingüístics institucionals. En aquest període es va fer realitat la docència en valencià en bona part de les facultats i escoles de la universitat. Això va ser possible gràcies a la implicació i l’esforç d’una sèrie de professors que es van posar a elaborar materials docents que editàvem en la col·lecció «Joan Fuster» i que els alumnes adquirien a les fotocopisteries.

Amb l’entrada de Josep Bernabeu i l’impuls a l’elaboració de materials docents, el Servei va començar a créixer en personal.  Uns anys després, ja en la primera dècada del segle XXI, el Servei, aleshores denominat de Promoció del Valencià, va arribar a comptar amb dèsset tècnics i tres administratius, estructurats en tres àrees: Formació, Assessorament Lingüístic i Dinamització.

Al maig de 1996, es va constituir la Comissió de Política Lingüística de la Xarxa Vives. Joan Martí, rector de la Universitat Rovira i Virgili i llavors president de la Xarxa, em va encomanar la secretaria de la Comissió per ser el representant de la Universitat d’Alacant.

La presència del valencià en la vida universitària va ser possible gràcies al treball, si voleu a l’esforç voluntari, d’una seixantena llarga de PDI que en algun moment van fer docència en valencià (encara que mai es va superar el 7 %), i de tots aquells PAS i PDI que van fer tot el possible per mantenir l’ús del valencià en la vida pública universitària; dels rectors, vicerectors i gerents, que van facilitar el treball del Servei, i, per descomptat, dels directors i del personal del Servei, tots i totes.

Uns anys més tard, el 2014, vaig ser remogut del Servei, ara de Llengües, i vaig ser enviat al Servei de Publicacions sota la direcció de la vicerectora d’Investigació, Amparo Navarro, on vaig poder ajudar a rellançar les revistes científiques i posar en marxa algunes col·leccions, com «L’Ordit», de divulgació científica, entre altres. I també, ací, ajudant a fer visible el valencià i el País Valencià, perquè és un dret de la nostra societat i una obligació de la universitat, com de qualsevol administració pública valenciana.

Al final, t’adones d’aquella obvietat: si volem que les coses es facen en valencià, les hem de fer, en primer lloc, els valencianoparlants. Si no és així, el que faran els altres anirà en contra del valencià i, per tant, dels qui el parlem. Les administracions han fet o han deixat fer, perquè era la seua obligació, però si ens fixem en l’àmbit de l’ensenyament, no tots els que acaben l’ESO ni els estudis universitaris són capaços de parlar en valencià. És a dir, no s’ha atès adequadament el seu dret a saber la llengua pròpia ni se’ls ha preparat perquè els seus interlocutors, els usuaris, puguen ser atesos en la llengua pròpia del país. Els temps han canviat i caldrà canviar les polítiques. La societat actual és més complexa i les ganes i els mitjans per a fer desaparèixer les llengües altres que el castellà s’han incrementat.