El valencià, un servei públic essencial. L’obligació de les administracions i el finançament autonòmic

28/11/2022

Ja resulta vell, antic i cansat parlar sobre el maltractament del finançament autonòmic respecte a la nostra comunitat autònoma, però el finançament autonòmic i la seua repercussió sobre la prestació dels serveis que s’ofereixen a la ciutadania continua sent, després de molts anys, un tema d’actualitat per la incapacitat dels responsables polítics de solucionar la qüestió.

Però resulta que la repercussió per als qui habitem al País Valencià és ben significativa. Som una comunitat autònoma sobre la que recau el mèrit de ser, possiblement, la més maltractada financerament en el repartiment del Fons de Compensació Interterritorial Estatal. Esta qüestió està molt tractada i estudiada per persones especialistes de l’àmbit jurídic, econòmic i polític i espere que es resolga de la millor manera possible per als interessos valencians.

No obstant això, vull aportar una reflexió sobre un aspecte que considere que no s’ha abordat suficientment, o almenys jo no n’he tingut coneixement, a l’hora de quantificar, de valorar els serveis que ha de prestar l’administració valenciana, els costos que això implica i la font d’ingressos que els ha de fer possible de manera equilibrada, sostenible, eficaç i justa. Estic referint-me al finançament de l’ús i ensenyament de les llengües oficials, activitats que s’exerceixen des de l’acció del Consell de la Generalitat mitjançant la planificació de la política lingüística. És un aspecte no massa conegut perquè sembla que quan es parla de política lingüística, molt sovint, s’està referint a qüestions purament lingüístiques que fàcilment acaben en la molt trillada polèmica que porta afegit un transfons polític partidista.

El valencià és la llengua pròpia i oficial de la Comunitat Valenciana. És un fet diferencial important respecte d’altres comunitats autònomes que tan sols tenen una llengua oficial. No són iguals unes que altres. Per tant, és una qüestió que cal tindre en compte a l’hora d’analitzar els costos dels serveis bàsics que ha de rebre la ciutadania en cada comunitat autònoma.

L’article tercer de la Constitució Espanyola (CE) estableix que hi ha territoris de l’Estat espanyol amb més d’una llengua oficial: el castellà i la llengua establida en l’Estatut d’Autonomia corresponent. També assenyala que la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques és un patrimoni cultural que serà objecte «d’especial respecte i protecció». Per altra part, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, en l’article seté, estableix el valencià com a llengua pròpia i oficial a tot el territori valencià.

Encara que és motiu d’anàlisi i de discussió el contingut de l’article tercer de la CE pel que es refereix al fet d’obligar únicament al coneixement del castellà –article que s’hauria de modificar per a considerar totes dues llengües amb igualtat–, no és ara el moment de tractar-ho en este article. Ara vull centrar l’atenció en quina relació té l’oficialitat del valencià amb el finançament autonòmic.

Les competències de les distintes administracions s’estableixen en l’article 148 CE i, concretament, en l’apartat 1.17 s’indica, com a competències que poden ser assumides per les comunitats autònomes, «el foment de la cultura, de la investigació i, en el seu cas, de l’ensenyament de la llengua de la Comunitat Autònoma».

Per una altra banda, l’article 149 CE declara la competència exclusiva de l’Estat sobre les distintes matèries i, en l’apartat 2, considera la cultura com a deure i atribució essencials de l’Estat, a més d’assenyalar que es facilitarà la comunicació cultural entre les comunitats autònomes (esta última qüestió també donaria per a un altre article).

En referència al finançament, l’article 158.11 CE indica textualment: «En els Pressupostos Generals de l’Estat podrà establir-se una assignació a les comunitats autònomes en funció del volum dels serveis i activitats estatals que hagen assumit i de la garantia d’un nivell mínim en la prestació dels serveis públics fonamentals en tot el territori espanyol».

En estes tres referències constitucionals s’emmarca l’obligació de considerar els serveis culturals, en el seu sentit més ampli, com una atribució essencial de l’Estat i, per haver sigut traspassada la competència, com a obligació de la Generalitat. La Generalitat Valenciana va assumir, des del primer moment, les competències de cultura i educació i, per tant, de la política lingüística i de l’ensenyament de la llengua pròpia i oficial. A partir d’aquell moment, la Generalitat s’ha fet càrrec de la gestió de fer efectiu l’ús de les dues llengües oficials i del seu ensenyament.

Però no s’ha d’oblidar que esta situació legal va estar el fruit dels pactes polítics per a l’aprovació de la Constitució. Els partits nacionalistes PNV i Convergència varen exigir les competències autonòmiques en referència a les llengües pròpies, la qual cosa pareixia molt positiva, però que en l’esdevindre polític ha tingut algunes conseqüències no tan favorables. Una de les quals ha sigut que l’Administració de l’Estat s’ha desentés de desenvolupar i aplicar allò de la Constitució: «la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Des del govern central s’ha deixat que les comunitats autònomes s’encarreguen exclusivament de l’execució de les polítiques lingüístiques al seu territori, però no ha aportat el finançament requerit per a la materialització de les funcions.

La manera de traspassar la competència, sense més obligacions, ha esdevingut en el fet que l’Administració de l’Estat ha fet deixadesa de la seua obligació i no s’ha aplicat una política lingüística a tot l’Estat que respecte els drets lingüístics. No s’ha considerat, com a obligació, exercir el plurilingüisme des del govern central. La realitat plurilingüe d’Espanya no està tractada de manera satisfactòria. La majoria de les vegades que des de l’administració central i, sobretot, des del sistema judicial, han intervingut en alguna qüestió de política lingüística ha sigut per a frenar accions reguladores de les comunitats autònomes.

Arribats ací hem de dir que els drets lingüístics de la ciutadania, el dret d’usar una llengua oficial diferent del castellà, ha d’estar plenament garantit, com a dret fonamental, per totes les administracions públiques: la local, l’autonòmica i la de l’Estat.

¿Disposar de les mesures necessàries per a exercir el dret a usar la llengua pròpia i oficial és un servei bàsic de l’Administració i un dret fonamental de la ciutadania? Al meu entendre, evidentment que sí. Oferir i garantir el servei públic d’usar les llengües oficials s’ha de considerar un servei essencial, bàsic i, per tant, un servei obligatori per a l’Administració, per manament constitucional i estatutari. És un dret fonamental de les persones emparat per la Constitució.

Però, a més a més, el Dret comunitari europeu reconeix, com a responsabilitat de l’Estat, el manteniment, la garantia i, fins i tot, la iniciativa pública de certs serveis qualificats com a bàsics, serveis públics essencials, d’utilitat pública, d’interés general, d’interés econòmic general, que poden tindre diverses formes de titularitat i que tenen, per tant, diverses formes de finançament.

La definició d’essencial, segons les sentències del Tribunal Constitucional 26/1981, 54/1982, 51/1986, és l’aptitud del servei per a ser condició material de l’exercici de béns constitucionals. Ja hem vist adés què és el que assenyala la Constitució al respecte. L’administració central i la Generalitat tenen l’obligació de fer efectiu el dret a l’ús del valencià en qualsevol àmbit públic i privat del territori valencià.

Adequar el funcionament de les administracions públiques radicades al País Valencià i, especialment, de l’administració de la Generalitat; assegurar i garantir l’ús social del valencià; regular i potenciar l’ensenyament en tots els nivells educatius; la presència i la difusió en els mitjans de comunicació públics i la seua promoció també en els privats, comporta una sèrie de costos (milers de professors i professores, adequació administrativa, formació del personal, alfabetització de la població adulta, traducció de tota classe de documentació, adequació i normalització en els instruments de les noves tecnologies, necessitat de mitjans de comunicació públics en llengua pròpia, senyalètica, programes de difusió i de promoció, Acadèmia Valenciana de la Llengua, etc.) que s’han de comptabilitzar com a costos de serveis públics fonamentals imprescindibles per a gestionar eficaçment l’obligació que la Generalitat ha adquirit amb l’assumpció de les competències establides en la Constitució i en l’Estatut d’Autonomia.

L’ensenyament del castellà està garantit a tot el territori espanyol mitjançant l’entramat de l’Administració i del sistema d’ensenyament públic i privat. Per tant, pertoca també assegurar l’ensenyament de l’altra llengua oficial, la pròpia del territori dels valencians i valencianes, el valencià. És indiferent quina siga la titularitat, la forma de prestació del servei. Ha de ser un servei universal, accessible per a totes les persones, amb continuïtat i amb un nivell mínim de qualitat.

A partir de l’article 158.1 CE podem concloure que és un manament per a l’efectivitat de drets prestacionals bàsics per a les persones. L’article garanteix un nivell mínim del servei i obliga l’Estat a unes assignacions pressupostàries que l’asseguren. La política lingüística, com aplicació dels drets lingüístics de la ciutadania, és un assumpte amb una entitat pública de primer nivell i ha de ser considerada com a matèria pròpia per al càlcul del finançament dels serveis bàsics. És per això que, per a una planificació lingüística mínimament eficaç, la Generalitat ha de disposar d’una dotació econòmica, particular, finalista i clarament definida per part de l’Estat. El finançament dels drets lingüístics no pot recaure, únicament, sobre les disposicions pressupostàries de la Generalitat, no pot estar condicionat, cada any, a la decisió política de qui gestione el pressupost d’una conselleria determinada perquè, al contrari, així ens va.

El finançament autonòmic ha de tindre un objectiu clar: la solidaritat interterritorial a l’hora del càlcul del cost efectiu dels serveis transferits a les comunitats autònomes. La prestació dels serveis de l’educació i de la cultura estan definits com a serveis fonamentals i essencials, però sembla que fins ara no ha estat suficientment valorat el seu cost. No es pot considerar que l’ús de les llengües oficials és una qüestió que afecta únicament les comunitats autònomes; l’Estat ha d’assumir la seua responsabilitat en el plurilingüisme estatal a l’hora de calcular i finançar la transferència corresponent. Ni tan sols cal acceptar que, en l’època dels retalls pressupostaris, s’haja retallat per igual les comunitats autònomes que tenen una llengua oficial que les que en tenen dues. S’haurien de calcular les transferències per a l’ensenyament i l’ús de les dues llengües com a més costoses que no les d’una sola llengua i, per tant, per a igualar els costos s’haurà de valorar de manera compensatòria per a millorar les assignacions de les comunitats autònomes pitjor dotades en este àmbit.

Si totes les comunitats autònomes reben els mateixos recursos per habitant per a finançar la cultura, l’educació i l’ús de les llengües oficials, els valencians i les valencianes n’eixim malparats perquè tenim una despesa que altres comunitats autònomes no tenen l’obligació d’atendre. Hauríem de rebre, per este concepte, més diners per a corregir les desigualtats. Per tant, no es complix l’objectiu constitucional de la igualtat de posicions bàsiques en la prestació dels serveis en tots els territoris de l’Estat.

En estos moments, el finançament autonòmic és una qüestió d’Estat que està paralitzada perquè els partits polítics i les comunitats autònomes no troben la fórmula de consens per a la distribució equitativa dels recursos que s’han de transferir. És evident que no és fàcil trobar-ne la solució, però ja és inajornable que les valencianes i els valencians puguem rebre un finançament just i equilibrat en el qual ha d’estar ben valorat el valencià, la llengua pròpia i oficial de les nostres terres.