La revista degana en valencià

El valencianisme de Manuel Sanchis Guarner

06/09/2022

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: El valencianisme de Sanchis Guarner

Autor: Abelard Saragossà Alba

Editorial: Àrbena

Any: 2022

El 1933, el jove Manuel Sanchis Guarner va publicar La llengua dels valencians, el seu primer llibre, que li encarregà Adolf Pizcueta per a la col·lecció L’Estel. Es tracta d’un manual extraordinari per la precocitat de l’autor, que aleshores tenia 22 anys, i per l’oportunitat de l’obra, insòlita en una societat desinformada i pràcticament analfabeta. En aquella València, el blasquisme dominant no s’avenia amb el nacionalisme català, per identificar-lo amb la dreta conservadora i retrògrada de la Lliga, formació política que deu anys abans s’havia compromés amb el colp d’estat de Primo de Rivera. Quan Cambó va fer una conferència en el Teatre Principal de València, el públic, mobilitzat pel PURA, li va xiular pel fet de ser qui era i d’expressar-se en públic en català.

Tres anys després de l’aparició de La llengua dels valencians, a conseqüència de la guerra, la situació havia canviat fins al punt que el diumenge 15 de novembre de 1936 es va celebrar un acte multitudinari al qual Sanchis degué assistir, en què es va inaugurar oficialment la nova denominació de la plaça de Cánovas del Castillo, dedicada a la Generalitat de Catalunya segons l’acord que el Ple de l’Ajuntament de València havia adoptat un any abans.

Artur Perucho, el periodista que cobria l’acte per al diari Treball, l’òrgan del PSUC, del qual era director, va destacar: «Fa uns quants anys, la tradicional Marxa de la Ciutat i Els Segadors no haurien pogut harmonitzar llurs melodies. Avui, això ha estat possible, i ambdós himnes han estat escoltats, punys en l’aire, per valencians i catalans, mentre la (nostra) Senyera i la bandera del vell Principat onejaven juntes».

Durant els primers anys trenta, el valencianisme era un element transversal minoritari que compartien diverses agrupacions polítiques republicanes, les quals van impulsar l’acord de les Normes de Castelló un any abans de la publicació de La llengua dels valencians. En aquell context, Sanchis Guarner va ser un dels firmants de les bases ortogràfiques a pesar de tindre només 21 anys, senyal que ja era considerat un referent per les seues col·laboracions en Acció Valenciana, la revista estudiantil que es proposava impulsar la valencianització i, a partir de 1932, pels seus articles en El Camí, òrgan d’expressió del Centre d’Actuació Valencianista, i més avant en Timó, el butlletí de Proa.

El valencianisme polític d’aquella època formulava un discurs ideològic conforme amb la identitat valenciana. La seua definició territorial es cenyia a l’àmbit estricte valencià, coincidia amb l’imaginari regional i encaixava amb la resta dels elements culturals i simbòlics compartits. En conseqüència, lgnasi Villalonga, Gaetà Huguet Segarra o Vicent Marco Miranda, tan allunyats políticament, concorrien en el valencianisme, aleshores un espai dialogant en què valencianistes progressistes i conservadors podien actuar junts.

En aquell caldo de cultiu, i amb les orientacions de son tio i preceptor –el canonge il·lustrat Sanchis Sivera, director del Centre de Cultura Valenciana–, es va formar el futur mestre que, en cas d’haver viscut, i si els alifacs de l’edat no li ho hagueren impedit, hauria sigut un excepcional primer president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, on haguera actuat amb la mateixa saviesa i perspicàcia que va demostrar en la Comissió Mixta del Bilingüisme, que el 1979 havia de regular la incorporació del valencià a l’ensenyament, així com en la direcció de l’ICE de la Universitat de València.

Per fortuna, el seu magisteri va impregnar la mentalitat d’uns quants membres de l’Acadèmia, que en els primers anys de la institució van haver d’actuar amb tacte i prudència, com fou el cas del primer secretari acadèmic, el malaguanyat Alfred Ayza, a qui Sanchis havia dirigit El món mariner de Peníscola, i d’altres experts que es van incorporar a la institució, com Emili Casanova, Abelard Saragossà i Antoni Ferrando, hereus del seu magisteri.

El professor Abelard Saragossà és un autor molt productiu que ens ha convocat per a presentar-nos l’edició definitiva que ha fet de la Gramàtica valenciana de 1950 de Sanchis Guarner, una obra precursora, acabada uns set anys abans d’haver-la publicada l’editorial Torre que, en paraules del lingüista menorquí Francesc de B. Moll, «representa la inauguració d’una època nova en la lingüística valenciana: l’època de la implantació de la tècnica, del mètode científic del professional ben format».

En l’altre llibre, del qual és pròpiament autor, el Dr. Saragossà analitza els elements característics de la ideologia lingüística de Sanchis Guarner per a definir el seu valencianisme, que qualifica com a «humaniste i moderat», per a la qual cosa es val de documents que li aprofiten per a formular les afirmacions amb què descriu la personalitat del mestre.

Investigador rigorós que consulta directament les fonts documentals, analitza la correspondència de Sanchis amb Fuster, per a deduir quin era el seu punt de vista sobre el model lingüístic que, per a ser acceptable pel poble valencià, havia de ser natural, identificador, assimilable i practicable per als valencians. Passa després a considerar els factors pels quals la Gramàtica de Sanchis va resultar postergada per uns i altres «a pesar que era única: no en teníem cap que estiguera fonamentada en el valencià viu i que tinguera la llengua clàssica com a mitjà orientador» ‒escriu Saragossà‒, qui en la part següent examina la soledat gramatical que va sofrir Sanchis, i en l’últim capítol compara la seua Gramàtica amb la de Carles Salvador, que el mestre de Benimaclet publicà el 1951 com a manual per als alumnes dels cursos de llengua i literatura valenciana de Lo Rat Penat.

El professor Saragossà, autor d’una llarga bibliografia, ha orientat la seua recerca cap a l’anàlisi gramatical, la pedagogia de la teoria lingüística, el compromís social i l’estudi de gramàtics i d’escriptors valencians, catalans i balears, àmbit del qual este magnífic llibre és una bona mostra.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top