El valencianisme i la Coronació de 1923

El mateix any –i el mateix primer trimestre de 1923– que Carles Salvador publicava Plàstic, el seu primer poemari, el mestre de Benassal escrivia aquests altres versos per al número 10 de la jove revista La Coronació de Nostra Patrona, dirigida pel polifacètic Josep Maria Bayarri:

En la calma de la nit

he tingut un somni breu,

un deler i un goig cumplit

vora Vós, Mare de Déu.

Era el dia ple d’unció

en què Vostra Majestat

als carrers de la Ciutat

rebíeu coronació.

Un esclat de fortitud

valenciana, espiritual,

vibrà dins ma joventut

per la festa nacional.

¡I el meu cor en tal moment

era tot joir fervent!

Aquest poemeta es titula, precisament, «Per la festa nacional». En veritat, hi hagué moltes esperances entre els valencianistes dels primers anys 20 que la coronació canònica de la Mare de Déu dels Desemparats (12 de maig de 1923) fora una avinentesa que ajudara a retrobar l’ànima col·lectiva. Era la primera conjuntura en què el valencianisme es feia més present en la societat, comptava amb premsa que hi donava suport i la propaganda s’estenia amb més efectivitat en papers, fullets volanders, mítings i aplecs. L’isolament a Benassal de Carles Salvador és pura anècdota geogràfica: des d’allà treballa incansable per l’escola, per la seua obra literària i periodística, i per totes les iniciatives que es movien a la Plana i a València. No mira pèl –ni temps– quan es tracta d’aportar a la causa de reconstrucció nacional, i ho fa des de tots els fronts possibles. Així serà fins a la fi dels seus dies.

Els valencianistes d’aleshores sabien que no es podia desaprofitar l’ocasió de dotar València i tot el País Valencià d’un referent global, just l’advocació que més s’havia estés arreu del país per la seua orientació cap als més desposseïts. Per tant, calia donar a un esdeveniment tan rellevant una dimensió nacional des de tots els vessants possibles. Tenien alguns factors a favor, un dels quals era el nomenament d’un arquebisbe valencià que havia fet gestos d’arrelament després d’un pontificat polèmic a Barcelona pel que fa a les interdiccions lingüístiques. Enric Reig i Casanova, fill d’Agullent, havia estat nomenat arquebisbe el 22 d’abril de 1920, i el 27 del mateix mes feia l’entrada triomfal al Palau. La Correspondencia de Valencia –diari favorable en un primer moment al valencianisme polític i cultural– publicava aquells dies aquesta premonició: «ejercerá bienhechora influencia este hecho feliz [ser valencià] al acentuar en tan elevado ministerio el sentido valenciano, y de este modo la fe se hará más asequible, más ingenua y más fecunda en las conciencias católicas de Valencia». ¿Com podien dir això després de la seua actitud lingüística a Barcelona entre 1914-1920, en temps de la Mancomunitat, on la seua acció havia minorat l’ús del català en la predicació i en la catequesi, «con escándalo de los fieles, disminución de la eficacia espiritual y resistencia pasiva del clero»?, explicava el Dr. Lluís Carreras en un informe a la Santa Seu.

El Dr. Reig, però, es va reconciliar a València amb la seua llengua. De fet, en 1922, l’entitat Nostra Parla i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana el felicitaven per les seues recomanacions en les visites pastorals sobre l’ús del valencià «allí on considere ha d’esser més eficaç per a el fruit espiritual dels meus amats diocesans». L’APEC, encara, li demanà que «establixca una càtedra de valencià, si no la hi ha, al Seminari de València».

Josep Maria Bayarri, tan excèntric en alguns moments com vulguem, i patriota abrandat, va encapçalar la racionalitat davant una dubitativa comissió de la coronació. Ell, sobretot ell, des de la revisteta esmentada anava posant llum i fixant la posició dels valencianistes en qüestions com ara el dubtós gust poètic de la primera versió de l’himne oficial de la coronació, el cartell representatiu (només en castellà), la revista oficial en castellà (Mater Desertorum), el lloc més adequat per a l’acte culminant, el regust popular com a condició indispensable, la presència de la llengua en totes les manifestacions d’aquells festejos, etc. Semblava que no, però anava marcant i reconduint cap a la dignitat algunes de les decisions poc encertades que prenien els organitzadors, atent als actes programats que «estimem contraris al esperit valencià que perdura erecte a través de la malícsia i la ignorància rasposa de molts valencians». Certament, la presència del rei Alfonso XIII i de molts forasters va temptar l’organització d’amagar la llengua en els actes, una vegada més… Ja ho havia dit el monarca per escrit: «Me doy cuenta de lo que significa para Valencia y para España la Virgen de los Desamparados; la Reina y yo, que tenemos especial predilección por aquel país, hemos de sentir una gran satisfacción asociándonos a las fiestas y dándoles todo el realce que pueda producir nuestra presencia, por entender que honrando a nuestra Patrona y a vuestra tierra, nos honramos todos». Per a alguns, un festival per a tornar a ofrenar podia tindre un cost identitari massa gran. Bayarri va escriure en la seua revista aquest missatge al rei:

Carles Salvador fou un altre abanderat de la causa revalencianitzadora en aquella efemèride, l’objectiu de la qual, per als valencianistes, era «el millorament moral del poble valencià». Seguint el consell de Bayarri, no va deixar passar «cap ocasió de manifestar pràcticament el nostre patriotisme». Dins del primer i variat poemari Plàstic –el 28 de març ha fet 100 anys de la publicació!– va estampar un poema d’una força reivindicativa que hui espantaria els adalils de la valencianía bien entendida. És el poema «Esmeragda» (pàg. 23-26), que connecta a la perfecció amb l’ideari de Bayarri i amb els versos de «Per la festa nacional» que hem vist.

Entre els versos dedicats a la Geperudeta podem llegir ja a l’inici: «Enjamai no permetau / que Valéncia, nostra Mare, vostra filla, / no’s llibere. / Feu-la lliure i gloriosa: / feu-la digna de l’amor de la vostra Caritat. // És Valéncia bandejada pels germans / castellans; / feta llaga pels seus fills els valencians; / Pátria esclava per els propis i els estranys. / Odi sant! Odi sant contra els tirans!».

Després d’uns altres versos que despleguen la mateixa idea, exclama: «És la llengua valenciana l’oblidada, / negligida, / perseguida i bandejada / pels tirans. / Embrutada / de blasfèmia i turpiloqui; / denigrada / per els propis valencians. / Odi sant contra aquells que la venen menyspreant».

No era un poema atemporal, sinó creat per a l’ocasió: «l’esmeragda, l’Esperança, / que és la joia valiosa que s’ha fet / dintre el meu cor / per a ofrena a la corona de Regina / que vos fem els valencians». Versos encesos, certament, amb un fort missatge identitari i polític allunyat de la mera inflamació religiosa o sentimental que tant va abundar en la literatura de circumstància per a aquella coronació. Comprensible, per altra banda.

Acostar-se a la faceta popular (festiva i religiosa) de la personalitat i de l’obra polièdriques de Carles Salvador exigeix llevar-se les espardenyes de les prevencions i espolsar-les al marge. Perquè, si bé és poesia religiosa, no ho és en la concepció teològica del món sinó en la plena consciència d’allò humà. Solem dir i llegir que una obra (antiga o anterior) és feta en un temps concret que no és el nostre i que respon a unes necessitats diferents, per això costa tant entendre-les, de vegades, sense conéixer el context. La llavor d’una funció social estava plantada.

Han passat cent anys de tot allò i el context no ha canviat; a tot estirar, ara hi podríem afegir la desídia per la commemoració i la indiferència del valencianisme cultural lato sensu. Tot allò que envolta el centenari és idèntic al 1923: arquebisbe nou i valencià, mitjans de comunicació oficials de l’Arquebisbat i web només en castellà, cartell d’imitació en castellà, ús anecdòtic del valencià en algun lema («Sempre en lo cor») i apropiació del símbol. Com deia Vicent Tomàs i Martí, «alguna nota de vera valenciania, més producte espontani que de premeditació patriòtica». Poc n’aprenem…