La revista degana en valencià

El valor (i els valors) de les ciutats

Les grans ciutats tenen un atractiu indubtable. No és a soles el fet de la novetat: és que, en una gran ciutat, trobes més del que hi ha en altres no tan grans. El cas és que, aprofitant els dies de Pasqua, anàrem a passar uns dies a Barcelona: passeig per les Rambles, visita a la Sagrada Família, una ullada a les exposicions del CCCB…

Les ciutats aparegueren quan els nostres avantpassats deixaren la caça i la recol·lecció i passaren a practicar l’agricultura i la ramaderia. El caràcter sedentari d’aquestes activitats, juntament amb l’existència d’ex­cedents de producció, afavoriren el naixement de les ciutats, d’agrupa­cions de gent on hi havia la divisió del treball. Des de llavors, les ciutats han sigut els llocs on es concentra, s’accelera i es diversifica l’activitat econòmica: han sigut els motors de la innovació i del creixement econò­mic al llarg de la història.

Recentment, s’ha desenvolupat una nova ciència de les ciutats, gràcies a les contribucions de l’economia, de l’urbanisme i de la ciència dels sis­temes complexos, entre altres disciplines. La gran quantitat d’informació de què disposem, gràcies tant a les estadístiques oficials com a les noves formes de mesurar l’activitat social i econòmica, han permés aprofundir el comportament d’aquestes.

Abans ja es coneixia que les característiques econòmiques de les ciutats depenien de la seua població. Així, es pensava que la seua economia o el seu consum de recursos eren directament proporcionals a la seua població. Doncs bé, aquesta nova ciència ha modificat aquesta visió: el producte econòmic d’una ciutat de dos milions d’habitants es més del doble que el de dues d’un milió d’habitants; de fet és, per terme mitjà, un 15 % superior. I el consum de recursos d’una ciutat de dos milions d’habitants és menys del doble que el de dues d’un milió d’habitants; de fet és, per terme mitjà, un 15 % menor.

Els dos resultats són, sens dubte, sorprenents: malgrat l’enorme com­plexitat i diversitat del comportament humà, malgrat totes les diferènci­es culturals, milers de ciutats de tot el món, de països desenvolupats i de països en vies de desenvolupament, presenten aquests comportaments en funció de la seua població. Això mostra que hi ha una universalitat en les dinàmiques socials que relacionen la urbanitza­ció amb el desenvolupament econòmic i el consum de recursos.

Aquesta nova ciència ha mostrat, per tant, quin és el comportament mitjà de les ciutats en funció de la seua població, i quin és el seu valor. Ara bé, cada ciutat presenta una desviació, en major o menor grau, respecte d’aquest comportament. I, quan s’ha quantificat en certs casos aquesta desviació i s’ha determinat com varia amb el temps, s’ha obtingut de nou un resultat sorprenent: les desviacions, positives o negatives, persisteixen durant dècades. Això vol dir que els factors crítics per generar riquesa no depenen tant de les infraestructures com de certes característiques, de certs valors, de la dinàmica so­cial de les ciutats: iniciativa empresarial, respecte per la cultura i el coneixement, prestigi per estar a l’avantguar­da de la innovació, cultura d’excel·lència i competitivitat…

Fa pocs anys, la Humanitat va traspassar un llindar de la seua història: en l’actualitat, més de la meitat de la població viu en ciutats. Aquesta tendència cap a la urbanització està relacionada clarament amb els aspectes que acabem de comentar. I, amb la globalització, les distin­tes ciutats ja no competeixen amb les més pròximes: la competència s’estableix, cada vegada més, amb ciutats de tot el mon. Per això és molt important, per a una ciutat, explotar totes les seues potencialitats i, com ja hem comentat, aquestes depenen de certs valors compartits de les societats locals. Per assolir aquest objectiu no cal només determinar on volem anar: cal analitzar també d’on venim. I, pensant en el cap i casal, i com a membre de la Universitat de València, una institució que ha patit un atac permanent per una part de la societat en els últims quaranta anys, em pregunte on ha estat i on està, ara, el respecte per la cultura i el coneixement…

Fernando Sapiña. Director de l’ICMUV, Professor de Química a la UV i divulgador

Article publicat al nº 394, corresponent a juny de 2014