El Vaticà II

Aquest 11 d’octubre celebrem el 60è aniversari de la inauguració del Vaticà II, que va portar una nova primavera a l’Església i va ser un pas de l’Esperit. De fet, el Concili va fer possible la renovació de l’Església i va despertar un nou vigor en les comunitats cristianes.

Les sessions del Concili, des de l’octubre de 1962 fins al desembre de 1965, van aplegar a Roma els bisbes de tot el món (més de 2.000), a més de teòlegs de gran prestigi (Congar, Rahner, de Lubac, Ratzinger, Küng), en una assemblea guiada primer pel papa Roncalli i després pel papa Montini, que va ser qui va clausurar el Vaticà II el 8 de desembre de 1965.

Durant el Concili, al Bisbat de Sogorb-Castelló hi havia l’estimat bisbe Josep Pont i Gol, que va ser qui va aplicar els decrets i documents del Vaticà II en aquesta diòcesi. Per a Pont i Gol, el Vaticà II va ser «una mentalitat, una línia a seguir: l’Evangeli viscut amb l’autenticitat que els nostres temps reclamen». El bisbe Josep deia: «l’Església, renovada en el Concili, se’ns presenta com a Església dels pobres i servidora de la pau». I afegia el bisbe Josep Pont: «l’Església vol anar despullant-se de les aparences de poder, de la força, de les riqueses, de la influència terrena».

El bisbe Josep hi va tindre un paper important perquè la Lumen gentium reconeguera les minories nacionals, el dret a la seua pròpia llengua. I per això va ser decisiu perquè el valencià fora llengua litúrgica, quan els bisbes espanyols (i el de València, Marcelino Olaechea, i el d’Oriola-Alacant, Pablo Barrachina) defensaven que només ho podia ser el castellà! Dissortadament, després de 60 anys de l’inici del Vaticà II, al País Valencià (a excepció de la diòcesi de Tortosa) encara no s’ha fet realitat la llengua pròpia en la litúrgia.

També el bisbe de Solsona, Vicent Enrique i Tarancon, va tindre un paper important al Concili. Gràcies al nebot de Tarancon, vaig estudiar l’arxiu del cardenal, que s’ha digitalitzat a Montserrat. D’aquest arxiu voldria destacar la importància que Tarancon donava a la «col·legialitat de l’episcopat, els seglars, l’ecumenisme i la llibertat religiosa». Tarancon també destacava la transcendència de la reforma litúrgica, que ell definia com a «expressió del Misteri de Crist i de l’Església», així com la «concelebració, la comunió amb el pa i el vi de l’Eucaristia i la llengua vernacla com a llengua litúrgica».

Seixanta anys després de l’inici del Vaticà II, els bisbes del País Valencià (a excepció del de Tortosa) continuen menyspreant i excloent el valencià de la litúrgia i dels seminaris. I el Missal romà, traduït per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, continua segrestat al palau episcopal de València, sense que puga ser aprovat.