El vell Escalante

Peu de foto: Façana de l’antic Teatre Escalante, amb el cartell dels últims espectacles que s’hi van programar

El carrer de Landerer és un dels més secrets del Carme, a pesar de discórrer entre l’inevitable carrer dels Cavallers i l’emblemàtic Portal de la Valldigna. I, tenint en compte la degradació que pateix el barri, la millor notícia per al seu veïnat serà continuar amagats, sense cridar l’atenció de turistes, emprenedors ni fons d’inversió.

Enmig del carrer –que no és gens llarg–, hi ha una replaça d’aire italià, amb un parell de casalots notables. En un dels dos, hi ha una sòlida cantonera de pedra amb una inscripció, datada en 1799, que indica l’antiga denominació de l’espai: «Plaza de Valldigna». Segons pareix, durant el primer terç del segle xx el carrer va dedicar-se a la memòria de Josep Landerer i Climent (1841-1922), un científic autodidacta, nascut al Cap i Casal i vinculat a algunes famílies de l’alta burgesia, que entre altres coses va dedicar no poca atenció a les formacions rocoses de l’antiga diòcesi de Tortosa. Però abans d’aquesta curiosa atribució, el carrer feia referència al monestir de la Valldigna per una raó tan senzilla com pràctica: el convent saforenc tenia ací la seua delegació administrativa. El complex burocràtic es degué dividir en diferents edificis, que van donar lloc a la configuració actual de l’espai, plena de vestigis de successives etapes constructives. Al cap dels anys, el Patronat de la Joventut Obrera (fundat per Gregori Gea en 1884) va reformar un palau residencial per a convertir-lo en la seu del seu centre d’estudis, amb un amanós teatre italià per als seus alumnes, habilitat en 1919. A final de dels 70, el Patronat havia traslladat la seu i la Diputació de València va assumir l’usdefruit de les instal·lacions, on va obrir l’Escalante l’any 1985.

Durant més de tres dècades, moltes criatures (de la mà de l’escola o de la família) van descobrir el millor secret del carrer de Landerer: aquest projecte escènic capdavanter a Europa, consagrat al teatre infantil (i en valencià!). Ara que comença el curs, els quatre gats que ens encabotem a viure al Carme no podem deixar de sentir una certa nostàlgia: l’any 2017, la sala va haver de tancar per problemes arquitectònics. La Diputació, responsable del centre, no va arribar a un acord amb l’Església –encara propietària de l’edifici– per a dur a terme la rehabilitació, sens dubte cara i complexa. Des d’aleshores, a pesar del bon treball de les diferents persones que han dirigit l’Escalante, el centre no té una seu estable. La programació, amb més o menys sort, s’escampa per diferents sales públiques de la ciutat. En febrer de 2019, el meu veí de saó, Vicent Tronchoni, deia en aquestes pàgines que l’Escalante s’havia convertit en «un teatre sense teatre». La pròpia institució s’autoqualificava de nòmada. A hores d’ara, la situació no ha variat significativament: fa un any va córrer la notícia que la Diputació construiria un edifici de nova planta en la zona de l’avinguda de les Corts Valencianes, però es tracta d’una iniciativa incerta i a llarg termini: les obres podrien durar fins a quatre anys. Mentrestant, com fantasmes d’una sala encisada, entre les parets del vell Escalante ressonen els records de les produccions històriques de la sala, clau de volta del teatre valencià modern, un altre batec interromput de la ciutat que València podria haver sigut –i que mai no serà.