Eleccions anticipades?

Els factors en joc no en són pocs, i tots apunten en una direcció: crear el tan anhelat problema valencià.

Un avançament electoral, a hores d’ara, seria passar a l’atac després de molt de temps a la defensiva.

Singularitat en el tauler espanyol o consolidació de la imatge d’estabilitat? La dicotomia porta temps damunt la taula, i ara mateix, cada vegada més a prop de les vacances de Nadal, continua sense resoldre’s: hi haurà avançament electoral al País Valencià o es mantindrà la data que fa coincidir les eleccions valencianes amb les municipals i amb les europees? Si a estiu hi hagué un moment que es donà quasi com a descartat aquest moviment d’escacs –així ho recordava el sempre ben informat Víctor Maceda a les pàgines d’El Temps–, a hores d’ara torna a sonar com a possibilitat a tindre en compte. Es deia aleshores que ningú s’havia pres seriosament la possibilitat, els uns, el PSPV-PSOE, li donaven unes probabilitats que se situaven “entre l’1% i el 5%”, mentre que els altres –Compromís i Podem– es mostraven més concentrats a batre els socialistes a les urnes una vegada acabada la legislatura, una tasca difícil, però tal vegada no imposible, tenint en compte el cap de cartell –Oltra– i la projecció de l’alcaldia de València. Tot plegat, i segons aquesta visió, primaria la imatge d’estabilitat, de coses ben fetes. És una manera d’enfocar les coses.

Però ara, déiem, torna a sonar la música. Aquest colp potser amb més força. Els factors en joc no en són pocs, i tots apunten en una direcció: crear el tan anhelat problema valencià. I fer-ho d’una vegada per totes. Fer, en poques paraules, com acostumen les nacions històriques: singularitzar-se i separar-se de la Gran Castella cada cita electoral. La història ve de lluny, d’aquell article 143 de la Constitució que allunyà el País Valencià de la via del 151 –la de major autonomia, que seguiren, per exemple, Catalunya o el País Basc. Els arguments, doncs, posen l’accent en la necessitat de passar de les paraules als fets, amb una legislatura esgotada de facto, amb la majoria de lleis importants aprovades –i després perseguides pel TSJCV o no–, amb els pressupostos a punt de ser ratificats i amb el finançament… I amb el finançament on sempre, és a dir, en via morta. A més a més, no allargaria tant el desgast entre les formacions polítiques que integren el pacte del Botànic, amb el cap ja en les votacions: les últimes picabaralles produïdes en el fons pel posicionament post-enquestes poden servir-ne d’exemple. La instantània seria més o menys la següent: el PSPV-PSOE veient-se ja com a virtual guanyador, Podem parant-los els peus i criticant els seus flirtejos amb Ciudadanos, i Compromís mirant-s’ho tot amb una certa distància, entre dues aigües i intentant remarcar el seu perfil valencianista i garant del Botànic.

Ara fa uns dies que  el periodista Salvador Enguix s’hi decantava per aquesta opció a les pàgines de La Vanguardia. Enguix argumentava que a l’experiment valencià, a aquesta suma de partits diversos que amb una sorprenent maduresa política no ha dinamitat el govern després de més de tres anys, li fa falta “ratificar-se” amb l’avançament electoral. És el que ha de fer Ximo Puig, diu Enguix, “el mateix polític que mai ocultà la seua ambició de ‘singularitzar’ la Comunitat Valenciana a Espanya i, també, de subratllar el seu paper com a president de tots els valencians”. “Ara”, reblava, “en té l’oportunitat”.

I és cert. Un avançament electoral, a hores d’ara, seria passar a l’atac després de molt de temps a la defensiva. Per als valencians en general, ja que col·locaria el País Valencià en el centre del focus polític durant el temps de la campanya i forçaria l’executiu espanyol a posicionar-se. Per a l’esquerra –o allò que se sol autocol·locar a l’esquerra del centre– en concret, per trencar les dinàmiques que li feien jugar a la contra, en un terreny de joc simbòlicament alié: recordem ara les memorables èpoques de Zapatero a tus zapatos i del transvasament de l’Ebre a Mestalla. En altres paraules, seria una passa més en la construcció del nou relat polític valencià de què tant s’ha parlat últimament.