Renàixer del foc feta paraula: una ressenya sobre El foc dels heretges, de Raquel Casas

 

Fitxa bibliogràfica

Títol: El foc dels heretges

Autora: Raquel Casas

Editorial: Adia. Col·lecció Ossos de sol, 90

Any: 2025

 

La poesia sempre és una illa, un laberint que esperem obert però que sempre ens acaba atrapant amb el suau teixit de les paraules. La poesia és vida feta amb paraules. I la vida fa mal. I les paraules ens obliguen, sovint, al seu colpidor silenci. Això és el que trobem del més vell dels gèneres, invent que ens arriba dels elements primigenis, d’això que ens fa humans. I només la poesia en majúscula ens hi reconcilia, amb aquests somnis originals, amb els vols d’ales de cera que no ens podran salvar. Aquesta sensació de foc és la que ens resta, a la pell i també endins, després de la lectura, del viatge fulgurant d’un llibre com El foc dels heretges.

Perquè tots ho som: heretges, perduts en el trànsit que la nit dibuixa, i sense ruta i mapes, sempre endavant, si més no, fent voltes, foradant en el camí fins que no hi trobem res, potser un grapat d’arena, unes velles andròmines que, sense saber-ho, des de sempre que fa que ens defineixen. Així anirem, avançant, a través dels versos que Raquel Casas ha volgut regalar-nos, del dolor que regalimen, de la vida que hi ha sempre endins.

 

Raquel Casas té ja una trajectòria important per la nostra literatura. Des d’unes primeres obres on hi ha un to culte, amb una certa tendència a la formalitat (Astrolabi, Les randes del Paradís, La dona bilingüe), però a poc a poc s’ha anat alliberant dels lligams per tractar d’aconseguir una veu més profunda, més sincera, ancorada a l’essència del jo, del nosaltres, des d’on poder-nos interpel·lar més directament. I bé que ho fa a través del crit que naix constantment en el llibre que l’autora ha decidit oferir-nos.

Pensar en el títol és pensar en aquest destí que hom tenia quan s’allunyava del que era tolerable. La tortura del foc i una mort terrible. Com també la d’Ícar, quan el sol li va fondre les ales. És un crit fruit de la impossibilitat. La tortura no només significa un dolor purament físic, sinó haver d’admetre la devastació d’allò que consideraves vàlid per sempre. I és que no existeixen el valors permanents, i menys en una societat que ens hem acostumat al canvi més virulent, a una mena de sacseig continuat que ens deixa tremolant, així com una corda desafinada, que ningú no s’atreveix a silenciar. Almenys del tot. I segueix el ritme, el crit, la llàgrima, fent malbé la bellesa d’un escenari que no es repetirà.

Però el camí s’ha de fer. I s’ha d’estimar, malgrat el risc. Només d’això hi naixerà la poesia. Només de la vida, del que hem sentit, intuït o patit. Ja ho deia Alda Merini: “Qui no sap amar no sap fer poesia.” I així comença el batec, la constatació que les coses comencen, però mai no hi ha un final que ens xiuxiuege a l’orella allò que ens havíem estimat. Al final, sempre ens esperarà el buit, el cansament, la rutina. Però no ens podem evitar de llançar-nos al buit. Al poema…

I tot comença amb un poema inicial, que ja ens permet intuir que les coses estaran, inevitablement, condemnades al fracàs:

Ara que tinc la quietud de les nits

la derrota serà l’únic escàndol possible”

Sota dues parts, gairebé com si les enfrontara un espill (domini, intrusa a Babel), l’autora ens anirà contant aquesta constatació del fracàs, de la paraula que no pot arribar a consolar, de les mentides que aniran creixent a dins, però el refugi és escriure, per suportar-ho tot, això que, en definitiva, és la vida…

El joc amb la memòria és continu. Als primers poemes s’hi intueix una certa felicitat:

 

Sempre hauria de ser

el primer dia

 

encara que sabem (no se’ns enganya) que tot és un fals miratge. De primeres, s’ha produït el distanciament i la resta és un joc de jo i tu condemnats a atraure’s i a perforar-se les ales: “t’has allunyat de mi / com un hoste que es cansa / de les mateixes màscares”.

Les imatges, no sempre senzilles, les sabem sovint fascinants i sorprenents. Com en una barreja entre realitat i somni, ens van caient els pètals d’una imatge que ens atrau, per fascinant o impossible:

i m’he demanat

al mirall del bany

quants litres d’oblit

caben en una gota

del teu nom.

 

Hi ha, també l’enyor per la pèrdua ( “puc enyorar tot allò que he perdut”) i la forma com, des d’aquest record, el jo poètic ha començat a reconstruir la devastació del que arribà a existir un dia: “i que és el meu desig  allò que / irrevocable, inubicable, / com una immensitat clavada / en el centre de la realitat / et constitueix”.

Els colors (blau, sovint aquesta tonalitat, com un eix cromàtic), la música (Bruckner) com a banda sonora, i el món de la mitologia, i no només la evident de les parts, sinó la que s’amaga en alguns dels poemes, amb Dant com a buc insígnia, i el seu infern que ens tanca tota esperança.

El diàleg del jo (el present) amb un tu evocat i rebutjat alhora transita per tot el llibre. Amb tot, ho veurem al final, la veu creadora, com un déu que s’atribueix el poder absolut després del dolor sofert, és qui ha de tallar les ales del que s’ha limitat a somiar i haurà de caure, inert, al terra:

No vindrà ningú

a despertar-te.

[…]

mentre somies,

com un ocell ferit,

superfícies de cel

on mai volaràs.

 

Aquelles paraules d’amor, finalment, esdevenen corfes podries. Perquè el jo poètic no pot arribar al destí somiat, una espècie de Babel, de llenguatge infinit, de vers cronificat en la pell, que definisca allò que existeix i el separe d’un senzill anhel, condemnat al fracàs.

Però, com deia a la pel·lícula de Casablanca: sempre ens quedarà París. A través del foc, els sentiments han esdevingut dolor. Però, altrament, aquest foc ha aconseguit la purificació del que existia, la del jo, que, a través de l’escriptura, haurà trobat el vertader sentit de les coses: “no has escrit res més que silencis”.

Al capdavall, hem travessat l’infern i hem nascut, de nou, potser més cansats, però segur que més savis. Encara que avançarem a poc a poc, i que creurem mirar el món un poc tenyit amb una desconfiança que ens podria semblar eterna, l’autora acaba amb un vers de Khayyam que trobem clarament definitori i molt significatiu: “Amar i beure és veritat: tot l’altre és mentida”.

Potser no serem nosaltres els que mirarem directament al sol per traure’n l’essència, però sí que podrem garantir, i a doll, un amarament d’autenticitat a la medul·lar dels versos, que ens sacsegen constantment, però no ens abandonen dins d’un naufragi que, per humà, hem intuït com inevitable.

Però la vida, com tot, és allò que succeeix a fora. Que ens travessa la pell i ens tomba el cor. La vida és el que ens fa únics i fràgils i vertaders. Aquest foc que ens haurà cremat i ens tornarà a bastir, una vegada i una altra. Això és el que, en definitiva, ens regala Raquel Casas. Amb un vestit meravellós i dolorosament autèntic. Una definició en majúscules del que és viure i estimar i la pèrdua, però, que hi ha trobarem al darrere.

AdiA Edicions consolida amb aquest títol la seua aposta per una poesia que no busca el mercat, sinó la veritat. El foc dels heretges és un llibre que no s’ha escrit, només, per ser llegit, sinó per ser viscut. Com una essència.