La revista degana en valencià

El mural que no li agradava a l’extrema dreta

“L’objectiu no és només tapar el mural: és crear un clima de crispació”

El bon ús del llenguatge és fonamental en una societat desenvolupada. No és el mateix dir ‘dreta’ o ‘esquerra’, ‘amunt’ o ‘avall’, ‘un grup de persones’ o ‘extrema dreta’, ni ‘un moviment ciutadà espontani’ a un acte de protesta incitat -i organitzat- des de determinades posicions polítiques.

Les eleccions autonòmiques i municipals s’acosten, i la dreta valenciana poc argument té per exercir d’oposició ferma i alternativa de govern possible si no és despertant vells fantasmes que cada vegada convencen menys. Però és evident que ens queda un any de suposada batalla identitària, que no té res de batalla (perquè tan sols lluiten uns) ni d’identitària (què és el que es qüestiona?). Han vist que a Catalunya funciona la confrontació, tan sols cal veure els resultats de Ciutadans, i creuen que és la via a seguir ací, però s’equivoquen.

El que ha passat els darrers dies amb el mural d’Elías Taño al solar dels Jesuïtes de València és una mostra més de la intolerància d’una dreta rància i de l’extrema dreta. Les coses pel seu nom. No són només un grup de ciutadans indignats, sinó un grup de ciutadans organitzats que a la mínima tracten d’imposar la seua ideologia i de demostrar la seua força (tan sols cal veure què va passar el 9 d’Octubre o les amenaces a la casa de Mónica Oltra, no hi ha necessitat d’anar-nos molt enrere). A ells no els agrada la llibertat d’expressió, per això tapen enrabiats un mural amb un lema diferent a les seues idees. I l’objectiu no és només tapar-lo: és crear un clima de crispació. I no cal caure en el seu parany.

Cas omís a les provocacions de l’extrema dreta, però també a les d’una dreta que assenyala perquè altres actuen. Tapen un mural, pintarem vint, o els que facen falta. Però no els legitimem perquè facen el que vulguen.