Tens 0 productes a la teua cistella
Coincidirem en un acte a l’Octubre, l’Eliseu després dels cordials i habituals comentaris sobre salut, família i altres circumstàncies pròpies de l’edat, m’anuncia: ‘Un dia d’aquests et trucaré, puix estan escrivint la meua poligrafia, i tu has hagut de veure amb ella’. Doncs, efectivament, durant uns pocs anys, força intensos i plens d’emocions i conviccions, van formar una mena de tàndem, en tota una sèrie d’incidències i activitats. Què ens va separar o més bé distanciar?
L’Eliseu és tota una institució, guardons no li manquen, ha estat un element clau en la represa del valencianisme, en el seu vessant més catalanista, és activista, editor, creador de “tinglados” – paraula que ell usava allà pels ants seixanta- i, també, en moltes ocasions s’ha situat a l’ombra de moltes iniciatives en el terreny cultural i també polític. En gran part, sense el nostre personatge el moviment valencianista, des del més sobiranista al més moderat, no seria igual, tant en allò que considere clarament positiu, com, igualment, també, en altres afers que qüestionables. Anem, doncs, a buscar la resposta a l’interrogant que he formulat al principi d’aquestes línies, puix, la qüestió de fons es troba en un trencament que es produí allà pel 1966, i que a hores d’ara es relaciona amb sensibilitats i contradiccions del valencianisme del present. Les circumstàncies òbviament, difereixen, els protagonistes pertanyen a altres generacions i, tanmateix, vivim en un sistema democràtic.
Del 1959 a la citada data de 1966, Eliseu i un servidor actuarem colze a colze en una sèrie d’aventures o “tinglados” que finalment concretaren en la creació d’un grupet existent a tot arreu del País Valencià, i que sota les sigles del Partit Socialista Valencià, intentava ser una alternativa nacionalista valenciana d’esquerra, en el marc d’uns Països Catalans lliures. Fuster en una de les seues cartes, quan jo em trobava a Franca en una estada d’un curs, ironitzava sobre l’Eliseu i el seu patriotisme anunciant-me com, l’esmentat company, se n’anava a Algèria a ajudar al Front d’Alliberament que acabava d’assolir la independència. Això és perquè en eixos moments tots érem en excés idealistes, teníem autèntic fervor. El nostre amic el gran intel·lectual de Sueca deia que resultaven una mica infantil, i que ens mancava molt per fer.
En aquella conjuntura, com he dit hi érem Eliseu i jo un tàndem en referència a les tasques que hui diríem de “direcció”, la realitat, però que vivíem exigia més que entusiasme, la llosa el franquisme hi era present i la lluita per acurtar la vida de la dictadura i fer-li front, va anar fent-se patent i necessària. Arribà el moment en el qual aquest element es manifestava amb l’increment de lluites obreres, i alhora del creixement i hegemonia en l’antifranquisme del Partit Comunista, de tal forma que nosaltres (el PSV) havia de fer una reflexió i reconsideració els seus eixos de lluita. El punt d’inflexió es produí amb ocasió d’una consigna que férem amb unes pintades a tot arreu del país la del: “Valencians unim-nos”. Una colla de gent del PSV ens plantejarem la pregunta següent: ”unim-nos per a què”, llavors la conclusió fou: contra Franco o siga contra la Dictadura. Esclatà la polèmica, dos bàndols: un representat per Eliseu i l’altre, el segon com podeu deduir, per mi i per poc més d’una vintena de persones. La situació es planteja en termes de tot o res, i al final ens n’anàrem fora els dissidents restant la colla de l’Eliseu.
Ara passat els temps, més de seixanta anys, opine que uns i altres pecarem d’intransigents, i ens equivocàrem al no resoldre el conflicte, però, era possible una entesa o conciliació? El fet és que la fractura es donà entre un valencianisme més “nacionalista o nacional” i un valencianisme que situava l’accent en factors de classe, d’antifranquisme radical i d’esquerra. Des d’aleshores, he continuat essent un amic distant d’Eliseu Climent i Corberà, ens hem retrobat en mogudes i activitats, distanciats he dit, però, sentim-nos amb prou objectius compartits. De vegades, observant el present, algunes de les contradiccions que s’han donat al si del valencianisme polític, em recorden aquell conflicte que ens separa. Doncs, crec que haver donat testimoni de la pregunta feta a l’inici.
