La revista degana en valencià

Elits antigues i noves

Tomàs Escuder

No hi ha cap societat on no haja manat mai algú. Això ja jo sabem i  ho experimenta cada dia el mortal de la gent. Res de nou. I així serà probablement fins als final dels temps.

Cal , per tant, adaptar-se. Acomodar-se però, no significa que hom hi estiga conforme amb qui mana. De fet, és quasi, o deuria ser, un axioma el fet que els manats estiguin descontents d’aquells que dicten.

Clar, no és el mateix haver d’obeir baix un fuet que acceptar un poder més o menys democràtic. Elegit i acceptat a les bones.

Però no ens enganyem: el poder és el poder i per a  això, per a  manar, necessita uns instruments. Democràticament o no elegides al damunt de la major part de la societat hi ha unes elits que són les que es reparteixen l’abaejo.

Per regla general la gent que composa aquest grup sol tindre tota una sèrie de tics, diguem-ne personalitat i procedències socials, similars. Pot passar també per exemple que, per mitjà de formes violentes o heterodoxes un grup determinat al que no li correspon manar, es faça amb el poder. Ho hem viscut a casa nostra .

I després hi ha l’accés al cim del comandament per la via amable. Amb tots els requisits indispensables per tindre el segell de “correcte”, de democràtic si voleu.

Ara… vol dir això que ho és de correcte? Acceptem, sense remugar massa que tot ha estat dins els marges raonables i suficientment democràtics en els que s’opera dins les societats occidentals.

Vol dir això que tot funcionarà conforme als interessos d’aquells que han elegit les elits dominants del moment? Això ja són figues d’un altre paner.

Perquè si mirem el discurs de les accions, via govern, d’eixes elits ens n’adonarem amb relativa facilitat que els interessos dels poderosos prevaleixen. Poc importa que els membres dels parlaments, en el lloc on siga, encara que passe en les democràcies, tinguen  belles i ampul·loses paraules per a omplir les oïdes dels electors.

A la fi així és com s’esdevé i açò és el que diu un romà clàssic. I és sabedor que ells d’aquests temes en sabien un munt.

Enganyaràs els altres amb les teues paraules

i el teu rostre afable,

però  per a mi seràs un notable mentider,

per tant deixa de dir-me poble.

 

Realment no cal donar-li massa voltes als discursos programàtics de les elits quan inicien una nova tanda de mesures per manar. Només cal veure què en fan després de les seues paraules. No. No cal.

El que en tot açò més molesta però, és el fet que ens volem fer creure que ho fan per nosaltres, Pel poble.

I en el cas que ha succeït fa uns dies només cal que pensem en qui són, d’on venen i fins i tot quins noms tenen per a saber que, encara que ens diguen poble, com ja el poeta Marcial va dir, no ens enganyaran.