Elogi de Benimaclet

09/04/2020

#postals

Peu de foto: Antic rètol de quan Benimaclet era un poble; al costat, imatge actual del Centre Instructiu Musical

Quants barris, a València, tenen o han tingut casino? No em referisc, òbviament, a les luxoses cases de jocs d’atzar que proliferen a les perifèries de les grans ciutats, sinó a les velles associacions privades, recreatives, culturals o musicals. Sens dubte, la seua supervivència al cap i casal deu tindre relació amb la consciència pròpia d’aquests barris, en un altre temps municipis de ple dret.

De tots, un dels més carismàtics és Benimaclet. Del poble d’horta on va exercir Carles Salvador com a mestre fins a 1955 en queda ben poca cosa. Els camps van sucumbir, lentament, a l’embranzida urbanística del darrer franquisme, en absolut contrarestada durant la democràcia. Les circumval·lacions que estrenyen el barri pel nord fan quasi inviable el sosteniment de les escasses explotacions agrícoles que, heroicament, han perviscut fins ara. A pesar de les aberracions arquitectòniques, tanmateix, encara fa goig passejar per determinats carrers, amb façanes coloristes, amb manisetes de modernisme popular, amb equilibrades disposicions de rajola vista: una transició entre l’arquitectura residencial, menestral, radicalment urbana, i les construccions del món agrícola que una vegada va envoltar València.

A Benimaclet hi ha gent disposada a plantar cara. El barri compta amb una xarxa veïnal important, un sistema sòlid d’entitats i, sobretot, un esperit de comunitat que resisteix de manera exemplar. Una comunitat, a més a més, d’allò més heterogènia. Només cal anar una vesprada a passejar, a l’eixida d’escola, pels carrers del nucli antic. A la diversitat de la gent que veurem pel carrer (diversitat de classe, d’origen, de formació, de sensibilitat, de llengua), cal sumar la riquesa de comerços, associacions i centres culturals que converteixen aquest barri en una mena de laboratori, una veritable expectativa de futur. El Centre Instructiu Musical (CIM), hereu dels vells casinos, n’és una prova.

Per descomptat, el barri està ple de traus, cicatrius, ferides obertes. Una de les persones que millor ho ha captat i traduït en termes literaris és Joanjo Garcia, gràcies a novel·les com El temps és mentida o Insurrectes de res. Una zona tan pròxima a les universitats, amb molta població jove i dinàmica, entre estudiantat i professorat, es presta a una certa autocomplaença, a la satisfacció de qui es contempla en l’espill del propi miratge. Però no hi ha cap lloc –ni tan sols la nostra pròpia casa– lliure de culpes o misèries. Deia que Benimaclet és una expectativa de futur. I ho és per a tota la ciutat. Perquè només podrem trobar les solucions si admeten els conflictes i hi dialoguem amb franquesa. A Benimaclet ho intenten, i no sense una miqueta d’èxit.

 

Article publicat al número de gener 455.