Elogi de la son

El dia té vint-i-quatre hores, i n’hauríem de dormir, aproximadament, huit. O això diuen alguns experts –no tots, perquè ara s’estila això de «dormiu el que vos demane el cos, siguen sis hores o deu!». El cas és que, maneta del rellotge amunt o avall, hi ha un terç de la vida que el passem entre llençols, o matalassos, o sofàs, o seients d’autobús o metro. Dormir és desaparéixer, és morir cada dia amb goig, és reparar-se sense tacar-se les mans amb ferramentes. És un taüt voluntari, cíclic, indispensable. I, tanmateix, d’una cosa tan important, n’hem fet quasi un estigma. Quantes vegades escoltem gent, amb posat ufà i veu victoriosa, dir-nos que dormen sis hores, o cinc, o quatre? Quantes vegades grans empresaris o polítics de primera línia es vanten de no necessitar més que unes poques voltes de rellotge per a tornar al ritme diari? No és la cultura del café matiner el descrèdit perfecte de les excuses d’aquells qui tenen son quan fitxen a les set i mitja? La perversitat del rebuig al son és d’una dimensió colossal, i un element que erosiona, fins a un punt que no ens podem imaginar, la nostra societat.

A tots ens agrada comentar allò que ens fa sentir bé, veritat? Si hem cuinat un xai meravellós amb herbes de la Mariola, potser compartirem la recepta amb tot de detalls sobre el procés d’elaboració. Si hem corregut una marató a València, narrarem amb èpica la carrera, dibuixant amb paraules i les mans totes les gotes de suor, les rampes a les cames, la sensació indescriptible d’assolir una meta personal i quilomètrica amb la Ciutat de les Arts i les Ciències com a escenari d’excepció. És més: molt possiblement, anirem informant dels progressos en aquestes activitats (o en l’aprenentatge a l’hora de tocar la guitarra, o en els resultats d’una dieta per a aprimar, o a l’escriptura d’una novel·la). I ho farem perquè són activitats que ens encisen, que ens fan trobar-nos d’allò més bé, però també perquè sabem que la societat els percep com un atribut positiu. A qui li sembla malament que algú aprenga a tocar el piano, per moltes hores de pràctica que li dedique? Qui pot retraure a un company de treball que es passe huit hores de la setmana en un gimnàs, cultivant el cos i expulsant l’estrés que acumula, dia rere dia, a l’oficina? Ningú! Ara, però, proveu a fer un experiment: en comptes de dir que diumenge vos vau apuntar a córrer la mitja marató, digueu que no vau eixir de nit, vos gitàreu a les onze i vos heu despertat a les deu. Horror! Com podeu perdre tant de temps? Com podeu llançar al fem una nit i tot un matí del cap de setmana… per a no fer res? Tant se val si vos trobeu físicament i mentalment igual o millor que havent corregut vint-i-un quilòmetres panteixant, o que per a fer-ho també vos haguéreu gitat prompte i invertit tot el matí. Dormir no és ni tan sols un luxe, és un pecat.

I ho és perquè la societat, en realitat, no valora allò que ens fa sentir bé, sinó el mateix concepte de fer. Dormir és la no-acció, i que ens carregue les piles i siga una font insubstituïble de benestar és secundari: i totes les coses que es podrien fer mentre respirem tretze voltes per minut amb els ulls tancats? En un món hiperconnectat i patològicament productiu, amb un culte insà a l’ocupació total del calendari, els espais en blanc molesten. Molesta dormir, molesta també el senzill acte de no fer res, de relaxar-se, de quedar-se al sofà mirant un sostre que no sabem per què vam pintar d’eixe color, amb la llum de la cuina encesa i el reproductor de música reproduint en bucle el mateix CD, perquè no ens abelleix alçar-nos a polsar l’stop.

Jo ara tinc son. Escrivint aquestes paraules, em pesen les parpelles. Demà tindré son i fins i tot diré, ufà, que he dormit poc perquè estava escrivint un article per a una revista que m’estime molt. Sense voler, i després d’haver abocat aquestes paraules, cauré també en la trampa perversa de voler demostrar que sí, que jo també ocupe el temps, que a la nit me’n vaig al llit perquè no hi ha més remei, que m’hauria quedat despert fent mil coses distintes. I sabeu què? Que ja n’hi ha prou. Reivindiquem el son, el fet de dormir, el botó d’off. Només amb espais entre tot allò que ens ompli la vida sabrem, em pense, assaborir-ne els pedaços que veritablement ens interessen i ens fan feliços. En cas contrari, serà tot un magma indestriable, tamisat pels ulls mig clucs, el regust de café i un mal de cap com un soroll de fons, com un grill permanent al nostre cervell.