Tens 0 productes a la teua cistella
23/11/2021
«Les relacions que s’havien d’aturar al carrer es reprenien (o se’n feien de noves) a la xarxa. Els ajuntaments deixaven de fer una comunicació unidireccional per fer-la bidireccional»
El 14 de març de 2020 ens van fer tancar-ho tot. Les oficines, els bars, les activitats a l’aire lliure, les abraçades… Però, una de les coses que no es van tancar són els ajuntaments, que havien de fer front a una pandèmia per a la qual no estaven preparats. De fet, ningú tenia –ni té– un manual sobre com gestionar de la millor manera possible una situació adversa com la que hem patit amb la covid-19.
El cas és que va desaparéixer un element fonamental del nostre dia a dia: la presencialitat i el contacte personal. En una de les situacions més greus que recordem, se’ns posaven barreres comunicatives i s’havien de trobar alternatives perquè tota la ciutadania estiguera informada de com evolucionava la pandèmia, les mesures que es prenien, les limitacions de mobilitat, etc. I això representa un abans i un després en molts consistoris: si abans es consideraven les xarxes socials com un canal més, ara es convertien en l’eina principal de comunicació immediata amb la població.
Els grans municipis ja estaven acostumats a definir i dur a terme estratègies orientades a fer de la comunicació digital un gran aliat per poder arribar a la majoria de la ciutadania. De fet, xarxes com ara Instagram ofereixen una transversalitat que ens recorda les èpoques daurades de la televisió, quan a l’altra part de la pantalla podies trobar-te joves i majors consumint el contingut. Doncs bé, amb Instagram –la xarxa de la imatge per excel·lència– passa un fet similar: es troben tots a la plataforma, però –i ací rau el principal repte– segueixen perfils diferents. No obstant això, els més menuts empraven les xarxes com a repositori de les notícies que penjaven a la pàgina web, sense pensar ni en el format ni en el llenguatge més adient per a cadascuna d’elles. La pandèmia, però, va fer de la necessitat una virtut, i moltes institucions dedicaren temps i preocupació a la comunicació digital.
En molts llocs es van habilitar canals de Whatsapp o de Telegram per resoldre dubtes, fer grups de treball per ajudar persones amb necessitats o per informar sobre el dia a dia del consistori. Les relacions que s’havien d’aturar al carrer es reprenien (o seʼn feien de noves) a la xarxa, i els ajuntaments deixaven de fer una comunicació unidireccional per fer-la bidireccional on l’audiència (la població) era escoltada i era important. Prova d’això són, per exemple, els directes que moltes alcaldies van fer a través d’Instagram, Facebook o Youtube, explicant les mesures i com aquestes afectaven la ciutadania, i, a més, responent les preguntes que els internautes anaven fent. Malauradament, en molts dels municipis que es van implantar els directes durant el confinament i que van allargar-se pràcticament un any, han anat desapareixent a mesura que la situació sanitària ha anat millorant i sembla que no han vingut per a quedar-se.
La pandèmia també va forçar a la retransmissió en directe dels plens, que molts municipis van optar per retransmetre a través de les xarxes per l’absència de mitjans com ara una ràdio o televisió local. I com que la gent volia estar informada –i tenia temps lliure, que també és un factor a tenir en compte–, aquests es van convertir en una cita que molts no van voler-se perdre. Perquè hem de tenir en compte que l’interés pel contingut institucional, que venia de fonts contrastades i de confiança, es va incrementar molt en aquell moment excepcional, i els perfils a les xarxes dels diferents ajuntaments van ser un dels punts de referència per a moltíssimes persones.
Hi ha qui considera que el món municipal va fer un exercici de transparència amb els plens, en les xarxes socials, etc. No obstant això, crec que no es tracta de transparència (el podrien haver fet abans, aquest salt qualitatiu), sinó de la necessitat de comunicar-se amb la gent en una situació anòmala i imprevisible, en què les reunions i els contactes personals estaven prohibits. Per tant, l’aposta digital de moltes institucions respon, principalment, a una necessitat de comunicar-se amb la ciutadania. I ho van aconseguir.
