La revista degana en valencià

Els àngels protectors (I)

«La devoció als àngels ha sigut importantíssima en la nostra cultura tradicional i mereix ser recordada»

Setembre, que transcorre en temps litúrgic ordinari,[1] ve carregat de commemoracions ben importants: s’hi acumulen festes marianes[2] i d’altres com la de l’apòstol Mateu i de sants de gran relleu en la història valenciana, com sant Tomàs de Villanueva.

A finals del mes, el 29, tenim la gran festa dels Sants Arcàngels, continuada tres dies després, el 2 d’octubre, en la dels Àngels Custodis. Són celebracions que ara passen un poc desapercebudes potser perquè tot allò referit als éssers angèlics no sembla massa còmode per a la catequesi oficial tot i l’embranzida actual d’espiritualitats angèliques new age. Tanmateix, la devoció als àngels ha sigut part importantíssima de la nostra cultura tradicional i mereix ser recordada com un fet cultural i independentment de creences personals.

Àngel ve del grec angelos, que vol dir ‘missatger’; són els enviats de Déu. En certa manera, la forma de comunicar-se Déu als homes a través de criatures espirituals. Entre ells, els arcàngels són «els set àngels que estan al servei directe de Déu i tenen accés davant el Senyor de la Glòria» (Tobit 12,15), però l’Església decidí celebrar litúrgicament només els tres mencionats pel seu nom en la Bíblia canònica: Miquel, Rafael i Gabriel. Dels tres, Miquel té un paper protagonista fins al punt d’absorbir litúrgicament els seus companys en temps recents.[3]

Mikha-el (> Miquel) vol dir ‘Qui com Déu!’; o siga, mostra el poder únic, sense rival, de Déu. Així, Miquel apareix en la Bíblia com a defensor contra el Maligne, ja que fou el capità dels exèrcits angèlics que derroten Llucifer/Satanàs -l’àngel que havia pretés comparar-se amb Déu- i el precipiten a l’Infern (Ap 12,7 i ss), i de manera semblant, serà Miquel qui derrotarà l’Anticrist al final dels temps. Així, apareix com a vencedor del Dimoni i com a pesador d’ànimes en el Juí Final en nombroses obres d’art valencianes i europees.[4]

Miquel serà, doncs, una força divina protectora contra els mals de tota mena, i així ho testimonien les seues llegendes arreu d’Europa, on els seus santuaris substituiran sovint llocs de culte d’antigues divinitats guaridores, com els del mont Gargà, a Itàlia, o l’impressionant del mont Saint Michel, a França. I recordem que el Castel Sant’Àngelo a Roma li està dedicat perquè hi va aparéixer al segle VI destruint una pesta que llavors afligia la ciutat.

Això tindrà un especial ressò a terres valencianes,[5] i en general a la Corona d’Aragó. D’ací que, a fi de protegir València de tempestes i maleficis, se li dedicà la campana major de la catedral, la qual donà nom al campanar octogonal de la Seu: el Micalet o Miquelet. Amb eixa funció protectora també se li dediquen les portes més importants de les muralles, com podem constatar a Morella, Xàtiva, Oriola o Tabarca, etc. I es localitzaran en posicions elevades sobre les poblacions, a fi de protegir-les, santuaris tan importants com el de Llíria o l’actual Seminari d’Oriola.

Però, ¿per què la festa és el 29 de setembre? Molt simple: és el dia de la dedicació de la seua primera església a Roma, una data històrica; perquè la història pot ser també una font litúrgica.

Els creuaments litúrgics, com sabem, són múltiples. Casualment, eixa data queda molt pròxima a l’equinocci (que enguany serà el 23 de setembre) i, per tant, a l’inici de la tardor. Sant Miquel serà també, doncs, una fita popular del cicle solar anual, i així l’expressió «De sant Joan (solstici) a sant Miquel (equinocci)» quasi serà sinònima d’estiu (i collita). «De San Juan a San Miguel es verano; en este período se recogen la fruta y el grano», diu un refrany castellà. I un altre català «De sant Joan a sant Miquel, ni dona, ni vi ni peix» adverteix, potser un tant exageradament, que estem en temps calorós.

De fet, és creença comuna que vora Sant Miquel l’estiu ja decadent sol reviscolar i dóna uns últims dies de calor: el famós estiuet de sant Miquel o del codony,[6] temps propici per a fires agràries. I així tenim la famosa de Lleida, o les de Murla i Benifato o la ben antiga de la Vila Joiosa.

Com veiem, tot un món cultural, el dels àngels i arcàngels, que continuarem comentant a l’octubre.

 

[1]https://revistasao.cat/setembre-octubre-buit-liturgic/

[2]Vegeu Saó, setembre 2017

[3]Gabriel, qui anuncia a Maria que ha sigut triada per l’Esperit Sant, es celebrava abans i amb tota lògica el dia 24 de març, vespra de l’Anunciació/Encarnació; i Rafael el 24 d’octubre (encara se celebra a Còrdova, ciutat que tradicionalment es considera sota la protecció de l’arcàngel Rafael, com València ho estaria de Miquel). Amb l’última reforma litúrgica de 1970, afavorida pel Concili Vaticà II, els tres arcàngels es celebren el 29 de setembre, sant Miquel.

[4]Mencionem tan sols, entre tantes, tres obres excepcionals del nostre patrimon artístic: la taula de Van der Stock a l’Ajuntament de València, el retaule de la capella homónima de la catedral valentina (potser de Vicent Macip) o el del Museu d’Oriola, de Paolo de San Leocadio.

[5]Recordem que la capitulació de la València islàmica a Jaume I tingué lloc precisament la vespra del dia de Sant Miquel.

[6]https://metode.cat/revistes-metode/article/la-fruita-perduda-i-trobada-a-la-tardor.html. Veranillo del membrillo en castellà, perquè aleshores maduren els codonys i la resta de fruits tardorals.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top