La revista degana en valencià

Els antics astronautes, pseudohipòtesi arqueològica

17/09/2019

En articles anteriors hem reflexionat sobre les dificultats, si no impossibilitat, de certa mena de viatges espacials i s’ha fet palesa l’existència d’una cultura popular, fomentada sobretot pel cinema i altres mass media, centrada en la creença en els ovnis i en els contactes presents o passats amb civilitzacions de procedència extraterrestre.

Però, en plena era dels telèfons mòbils amb càmeres d’alta qualitat, la tendència a la detecció d’ovnis és paradoxalment decreixent. Per què deu ser? I per això ara en canals de TV sensacionalistes com Historia o DiscoveryMAX, entre d’altres, es divulga la hipòtesi dels contactes amb alienígenes en un passat remot, és a dir, l’existència d’antics astronautes que haurien visitat la Terra i haurien interferit amb els humans d’aleshores transferint-los certa tecnologia. Però ni això és nou. Moltes d’aquestes hipòtesis arqueològiques veieren la llum ja fa uns anys amb la publicació de Recuerdos del futuro d’Erich Von Däniken el 1968, llibre que recollia bàsicament la possibilitat que molts mites de l’antiguitat foren en realitat contactes amb éssers alienígenes que els antics no saberen explicar amb més detalls.

Un dels temes més explotats en l’arqueologia és el conegut cas de les piràmides d’Egipte, les característiques de les quals han fet sospitar a molts incauts que podrien haver estat construïdes per éssers intel·ligents de procedència extraterrestre. Així, misteris com el passat de la civilització de l’illa de Pasqua o els famosos geoglifs que dibuixen les figures de Nazca al Perú, o qualsevol cosa que no semble tenir una explicació clara, també seria camp adobat per a aquestes teories. Per a sostenir la teoria dels antics aliens algunes vegades s’exagera la duresa o la grandària de les pedres, per fer que la tasca siga més difícil per als humans. Però sobretot ignoren les aportacions de l’arqueologia, que ja han mostrat les tècniques emprades pels éssers humans de l’antiguitat en la realització d’aquestes obres, algunes de les quals s’han reproduït amb èxit en l’actualitat.

Hi ha altres línies en aquesta direcció. Una d’elles és la lectura literal de certs passatges de la Bíblia o els relats babilònics de Gilgames, on es vol veure un cert misteri amagat en els relats que detallen les curioses propietats de l’Arca de l’Aliança, també explotats pel cinema, o les estranyes visions del profeta Elies que presencià l’aparició en el cel de carros de foc d’aspecte estrafolari. Però ja hem vist en aquesta secció com també s’utilitza el literalisme per a justificar el creacionisme i el disseny intel·ligent (https://revistasao.cat/el-creacionisme-revisat-el-disseny-intelligent/).

Una altra línia en el mateix sentit és la dels artefactes arqueològics inexplicables, com la tapa d’un sarcòfag maia del Palenque que mostra un suposat astronauta pilotant una nau, o l’aparició de màquines semblants a helicòpters en un jeroglífic egipci al temple d’Abidos. Aquesta persistència de veure tecnologia extemporània ha dut a encunyar el terme Oopart (acrònim de Out Of Place Artifact, és a dir, ‘artefacte fora de lloc’), que inclouria molts dels exemples anteriors, a més de casos més cridaners com l’existència d’una suposada bateria elèctrica al Bagdad de fa uns 2.000 anys. Els arqueòlegs cerquen explicacions plausibles per a tots aquests fenòmens, i molts d’ells s’atribueixen a l’efecte palimpsest, és a dir, a la reutilització d’objectes anteriors que en refer-se adopten un aspecte diferent de l’original.

Des del nostre punt de vista, totes aquestes visions de tecnologia fora de context fonamenten una sèrie d’hipòtesis que solen ser inadmissibles des del punt de vista de la ciència formal. La comunitat científica sol ser bastant escèptica respecte de tots aquests suposats contactes, per raons ja que hem exposat anteriorment. Ara podem argumentar, a més, que les hipòtesis científiques es basen en coneixements previs acceptats pels científics, i postular la vinguda d’éssers intel·ligents en el passat quan no hi ha cap evidència de la seua existència ni en el passat ni en el present sembla una hipòtesi inversemblant. L’anomenada hipòtesi alien no encaixa amb la manera de fer habitual dels científics. Davant d’un problema, els científics busquen de primer hipòtesis plausibles. Però aquesta és una hipòtesi que en comptes d’ajudar a resoldre un problema o enigma, ben al contrari, en crea un de molt més complex. Habitualment, la ciència es basa en idees bàsiques ja admeses com a vàlides per a servir d’explicació a d’altres. Altrament dit, si ja tinguérem proves irrefutables de l’existència, procedència i altres característiques dels aliens, llavors les podríem fer servir per a explicar nous enigmes, però no al contrari.

En la comunitat científica hi ha intents seriosos per investigar l’existència de vida intel·ligent a l’univers. En primer lloc, el programa SETI, una tasca molt dura i poc agraïda. Els telescopis han recorregut l’espai exterior buscant senyals o indicis, ara per ara infructuosament. Per altra banda, hi ha la recerca d’exoplanetes on, de tant en tant, es descobreixen fenòmens que desperten la curiositat. Així, es va parlar de l’estrella de Tabby (a 1.500 anys llum) que semblava envoltada d’una activitat poc usual, és a dir, tenia objectes orbitant en trajectòries poc naturals, cosa que podria indicar activitat intel·ligent exterior, però finalment se li ha trobat una explicació plausible. També l’estrella Ross 128 (a 11 a. l.) semblava emetre un senyal de ràdio estrany, però el telescopi de Green Bank la va observar el 2017 i no hi trobà res. El cas que més ha sorprés la comunitat astronòmica darrerament és l’aparició a finals de 2017 d’un objecte d’origen interestel·lar, batejat amb el nom hawaià d’Oumuamua, que malgrat el seu comportament poc habitual finalment ha estat classificat com un asteroide de gran excentricitat en la seua òrbita.

La hipòtesi alien, si s’emprara amb rigor, representaria una revolució radical en la percepció de la nostra existència com a espècie i, probablement, en un futur estiguem en condicions de verificar si existeixen, com són, d’on procedeixen i quines intencions tenen. Per desgràcia, ara com ara les úniques respostes a aquests enigmes les ha donades el cinema i la literatura de ciència-ficció, que no cal menysprear en absolut, però encara som lluny de trobar-hi respostes científiques acceptables i irrebatibles.

 

Article publicat al número de juliol 450

Inscriu-te al nostre butlletí

Top