Els calmucs a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques

El poble calmuc, que habitava les estepes del sud del Volga, parlava una llengua mongòlica. Originàriament, eren pastors nòmades de religió budista, però els bolxevics, després de la Revolució Russa, havien oprimit la població, havien establert granges col·lectives i havien tancat tots els temples d’aquell vast territori, que havien acabat anomenant República Socialista Soviètica Autònoma de Calmúquia. Per això, quan els exèrcits alemanys ocuparen el país durant la Segona Guerra Mundial, els nazis trobaren alguns col·laboradors entusiastes entre els calmucs. Amb tot, l’ocupació alemanya va ser breu. A penes va durar uns mesos. I no pogueren controlar tot el territori, que en tot moment estigué recorregut per partisans calmucs que lluitaven contra les tropes alemanyes.

Tot i això, cap al final del 1943, el Presídium del Soviet Suprem va acusar els calmucs de traïció a la Unió Soviètica i va publicar un decret que anul·lava l’autonomia de la república i condemnava tots els calmucs d’aquelles terres a ser deportats a unes altres regions. No era la primera vegada que el govern soviètic ordenava una deportació semblant. Primer, havien estat afectats els coreans que vivien a prop de la frontera amb Manxúria. Després, havien estat bandejats els alemanys del Volga. Feia dos mesos havia estat suprimida la Regió Autònoma de Karatxai, al Caucas, i tots els karatxais que hi vivien havien estat deportats. Els següents van ser els calmucs.

En pocs dies, la policia secreta va fer sortir de les seves cases més de noranta mil calmucs i els va fer viatjar fins a Sibèria, amuntegats i sense calefacció, en vagons de tren que normalment es destinaven a transportar bestiar. Uns mil dos-cents van morir durant el viatge. Era només el principi.

Els calmucs van patir grans dificultats en arribar als «assentaments especials» on els havien destinat. Les autoritats locals no estaven preparades per a rebre l’arribada massiva de deportats i no els podien proporcionar allotjament ni molts altres elements essencials. Els deportats es posaren a viure en graners, en barracons sense calefacció, en cabanes construïdes amb branques i en tota mena de refugis improvisats. Morien de fred. Vivien amuntegats, en condicions insalubres. No els van proporcionar prou aliments, ni roba adequada per a suportar els freds hiverns siberians. Els qui van ser assignats a les granges col·lectives havien de competir pels llocs de treball. Molts no podien treballar per falta de sabates.

L’any següent, la policia secreta va reunir i deportar tots els calmucs que havien quedat fora de les fronteres administratives de l’extinta República Autònoma de Calmúquia, a les governacions de Rostov i Stalingrad. Prop de quatre mil calmucs més van ser enviats a Omsk i Sverdlovsk. Tota la població calmuca, fins i tot els líders comunistes i els soldats condecorats a la guerra, havia estat deportada en arribar l’estiu del 1944. Ni un, n’havien volgut deixar escapar. Només van excloure de les deportacions les dones casades amb marits que no fossin calmucs.

En els informes oficials soviètics es feia constar les míseres condicions de vida que patien els deportats. El novembre del 1944, Lavrenti Béria, el cap de l’aparell repressiu de l’Estat, informava que la majoria dels calmucs no posseïen llençols, ni roba, ni sabates. L’amuntegament en què vivien, en edificis que necessitaven reparacions, va facilitar la propagació del tifus, la tuberculosi i unes altres malalties infeccioses. Ni tan sols disposaven de sabó i de sal. Molts continuaven morint, simplement, de fred i de fam.

Cada any milers de calmucs morien als «assentaments especials» de Sibèria per aquestes causes. L’any 1944, cinc mil cinc-cents van morir desterrats. Entre el 1944 i el 1950 els informes de la policia secreta van registrar prop de vint-i-un mil calmucs morts. La xifra de morts, durant cinc anys, va superar amb escreix la de naixements.

A més de condemnar-los a condicions de vida que provocaven aquests elevades xifres de mortalitat, el règim soviètic havia privat els calmucs de tots els seus drets. En abolir la República Autònoma de Calmúquia en el moment que es produí la deportació, els calmucs havien perdut el dret a publicar diaris o llibres i a rebre l’educació en la seva llengua. Lluny de les seves terres, dispersos i barrejats amb uns altres pobles, que parlaven unes altres llengües, van anar perdent la seva identitat cultural. El rus es convertí en la seva llengua. Era la llengua que parlaven al treball, la llengua en què rebien les ordres, la llengua que aprenien els nens a l’escola.

El 1957, quan ja feia tres o quatre anys que havien mort Stalin i Béria, els calmucs van ser perdonats pel govern soviètic. Una cinquena part dels calmucs havien mort durant els anys del desterrament. Els qui van tornar al seu país van trobar les cases i les granges ocupades per colons russos, que havien estat incitats a instal·lar-se en aquella regió buida després de la gran deportació. La composició ètnica de la població respecte dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial havia canviat completament. A la República Autònoma de Calmúquia, a pesar que la majoria dels supervivents calmucs hi van voler tornar, hi predominaven ara els russos. A més, tots els joves calmucs, educats durant els anys del bandejament, sabien parlar rus. I en aquestes condicions, impulsada des de Moscou, la russificació es va intensificar. Les poques escoles que s’havien obert on s’ensenyava en calmuc van haver de tancar. En poques dècades, la llengua dels calmucs perdé la seva viabilitat.

 

Revista núm. 516, pàgs.44-45. Setembre 2025