La revista degana en valencià

Els cants de March en la veu de Raimon

02/12/2020

Fins a 2012, el corpus de les cançons de Raimon editades al llarg de 48 anys, entre 1963 (Raimon, Edigsa, 1963) i 2011 (Rellotge d’emocions, Picap, 2011) consta de 152 peces, 95 de les quals les ha compostes amb lletres pròpies (el 62,5 % de la seua producció).

Les altres 57 cançons (el 37,5 % de la seua producció) corresponen a la musicació de poemes d’altres autors, 55 de les quals les ha fetes amb lletres, en primer lloc, de Salvador Espriu (22 cançons, el 14,5 %), seguit d’Ausiàs March (17, 1’11,2 %). unes quantes de Joan Timoneda (5, el 3,3 %), un parell, respectivament, de Jordi de Sant Jordi i de Joan Roís de Corella (2, 1’1,3 %), i una només d’Anselm Turmeda (1), de Bernat Metge (1), Jaume Roig (1), Valeri Fuster (1). mossén Estanya (1), Francí Guerau (1) i Pere Quart (1, el 0,6 %, total el 4,5 %).

En falten 2 (1’1,3 %) per a completar les 57 que no són seues, ni la música ni la lletra. Es tracta de «Se’n va anar» (1963), amb música de Lleó Borrell i lletra de Josep M. Andreu, i d’«Amanda» (1974), de Víctor Jara. Llevat dels textos d’Espriu i de Pere Quart, Raimon no n’ha utilitzat de cap altre poeta contemporani. l l’única música que no és seua és la de la cançó «Pensament», de Frederic Mompou.

La selecció de March que ha fet Raimon és excepcional per la quantitat de poemes musicats i perquè es tracta d’un autor hermètic, difícil i complex. Es tracta d’un repertori que respon a motivacions objectives i subjectives. Raimon va llegir March quan era estudiant, com ell mateix ha explicat: «Fou Miquel Dolç, que llavors era catedràtic de llatí a la Facultat de Filosofia i Lletres de València, qui m’ensenyà a llegir els decasíl·labs ausiasmarquians per llegir en públic en un acte commemoratiu del quart centenari de la mort del poeta».[1]

Entre les motivacions subjectives s’han de tindre en compte les consideracions tècniques que han contribuït al fet que el músic haja optat per una selecció concreta: «L’estructura estròfica, la mesuració sil·làbica, el joc de vocals i de consonants i el sentit implícit o explícit són elements que jo considero més importants en la poesia i que en certa manera s’acosten a la lectura vertical de la música».[2]

El fet de musicar els poemes de March, de cantar-los i transmetre’ls adequadament a un públic heterogeni presentava notables dificultats tècniques: «Jo he intentat de trencar la possible monotonia que el decasíl·lab, amb la cesura entre la quarta i la cinquena síl·labes, podria mostrar si m’hagués limitat a seguir el ritme intern del vers».[3]

Per evitar que unes cançons semblen afins a unes altres, Raimon ha dedicat pràcticament trenta anys a musicar els versos de March.

L’any 2000, Raimon va publicar Nova integral Edició 2000. El disc número 7 d’aquest conjunt l’integren les 17 cançons de March que Raimon ha musicat: es tracta de 5 poemes del conjunt Plena de seny, 2 de Llir entre cards, 2 d’Amor, amor, 1 del grup Oh foll Amor i 7 poemes més sense senyal identificador.

El 1983, Raimon declarava en una entrevista els criteris amb què havia seleccionat els primers poemes de March que havia musicat. Aquestes motivacions -deia- «són, en conjunt, raons allunyades de qualsevol tipus de plantejament intel·lectualista i es fonamenten en el pragmatisme i en la intuïció estètica». El mateix Raimon ha indicat que per seleccionar cada poema de March ha tingut en compte:

  1. Les possibilitats de divulgació: la principal motivació de Raimon a l’hora de musicar els poemes de March ha sigut la voluntat de divulgar la seua obra. «Tinc la impressió, que voldria confirmada per altra gent, que els versos que jo canto d’Ausiàs March no sobrepassen aquests límits i que la seva capacitat de comunicació, de generar emocions, és viva, per poc que s’esforci el possible escoltador».[4]

[1]
[1] RAIMON: Les hores guanyades, Edicions 62, Barcelona, 1983, 88-89.

[2]
[2] RAIMON: 1983, 265-266.

[3]
[3] RAIMON: 1983, 89.

[4]
[4] RAIMON: 1983, 84.

18-05-2012 Barcelona – Raimon, Honorat Ros i Josep Palomero.

  1. La bellesa de les imatges: com en el cas de «Veles e vents», algunes de les imatges tenen un poder d’atracció tan gran que, fins i tot, arriben a conformar un nucli plàstic molt potent, que destaca de la resta de la composició.
  1. Les formulacions impressionants: es tracta de seleccionar aquells poemes o fragments que contenen expressions que, per hiperbòliques, antitètiques o impressionants, han impactat el cantant i, en conseqüència, té ganes que el públic les conega i les aprecie.
  2. El discurs asprívol: a Raimon, li han agradat els poemes que l’han sorprés perquè els ha trobat rudes.
  3. La tensió poemàtica: Raimon ha seleccionat alguns poemes de March tenint en compte la tensió que poden produir en l’oient. Un clima tens que ell mateix ha qualificat de brechtià pel seu caràcter marcadament expressionista.
  4. L’estat d’ànim personal: pot haver ocorregut que, llegint un poema de March, Raimon s’hi haja arribat a identificar tant que, per mitjà de la composició d’una música adient, explique el seu estat d’ànim, sobretot si se sent preocupat o inquiet per algun motiu.
  1. Les possibilitats tècniques: unes altres motivacions de caràcter tècnic han pesat també en la selecció de Raimon, com ara el fet que un text concret de March siga viable per musicar-lo, i que el resultat final de la composició siga satisfactori. Així mateix, que la dificultat del text no obstruïsca la comprensió dels enunciats per part del públic, ni que la dicció o la fonètica, unides a la música, creen obstacles de recepció. La selecció de Raimon constitueix, en definitiva, un conjunt que el cantant considera «la meva antologia particular de la seva obra»[1].

En les seues 17 cançons de March, només en 11 Raimon ha reproduït el text complet del poema: en «Alt e amor», «Lo jorn ha por», «Si com lo taur», «Lo temps és tal», «No em pren així com al petit vailet», «No pot mostrar lo món menys pietat», «Per servir amor», «Així com cell

[1]
[1] RAIMON: 1983, 75. ll


18-05-2012 Barcelona – Raimon i Josep Palomero.

qui es veu prop de la mort», «Quan plau a Déu», «Si col malalt», «Si em demanau lo greu turment que pas». Algunes d’aquestes són tan breus que el cantant ha repetit una part del text. Però en altres sis, en canvi, ha decidit acurtar el text original suprimint-ne alguna estrofa o alguns versos, o bé l’ha modificat introduint la tornada abans del final.

En la dicció del seu cant, Raimon ha estat molt escrupolós quan ha tocat marcar la pausa de l’enunciat que, dins del vers, representa la cesura. També ha respectat els encavallaments, les sinalefes, les elisions i les rimes. De fet, s’ha preocupat molt per les dificultats d’adaptació i de dicció dels versos de March.

En la seua evolució com a compositor i cantant, fins que no posà en solta els poemes de March i dels altres clàssics del Segle d’Or, Raimon utilitzà el vers lliure, curt, amb oracions simples juxtaposades. En les seues primeres cançons les rimes eren, en la major part dels casos, purament accidentals, i no responien a un esquema de versificació; fins i tot hi predominaven les rimes reiteratives, fàcils com els participis, o pures repeticions de paraules.

Però a partir de 1969, quan començà a musicar els poemes de March amb «Veles e vents», deu anys després d’haver compost «Al vent», Raimon canvià radicalment la seua concepció musical. Passà de la música del crit a una evolució melòdica, de sons graduals, i la intensitat dels accents de les síl·labes tòniques deixà de ser tan patètica com abans.

Amb aquest nou substrat sil·làbic, Raimon va poder arribar a la consecució d’un ritme nou per a ell, en què les melodies, amb acurades modulacions de la veu, van perdre l’agressivitat primitiva sense que per això el cantant haguera de renunciar al seu personalíssim crit. En aquest nou període, Raimon començà a alliberar-se de la guitarra que, posada al servei d’una música basada fonamentalment en el crit, feia més de caixa de ressonància, de percussió amb una certa sonoritat harmònica donada pels acords, que d’instrument amb recursos politònics. En sintonia amb la seua nova producció melòdica, varià cap a arranjaments musicals cambrístics, simfònics o simtonicocorals. L’impacte de March sobre Raimon ha donat com a resultat un autor literàriament i musicalment molt més ric que a l’inici de la seua carrera.

Així, en el disc número 7 de Nova integral Edició 2000, la música del disc no lleva protagonisme al contingut literari, sinó que l’exalta, ja que el cedé comença amb una atmosfera impressionista amb xicotetes pinzellades de color que aporta el vent i la corda, instrumentació característica de Raimon. Algunes de les cançons mereixen una menció especial, com ara «Lo jorn ha por» en què, sota la lletra, s’estableix un diàleg entre la guitarra i el fraseig dels instruments de vent fusta amb la claredat de la corda fregada. En «Veles e vents» trobem una barreja tímbrica que no satura l’entorn melòdic, sinó que aporta la sensació de moviment que tan les veles, acompanyat de motius melòdics que inviten al balanceig. La música descriptiva d’ «On és el lloc» s’inicia amb un violoncel tranquil, i unes notes de pas i lents trinats ens duen a inflexions tonals que tornen sempre al to principal.

Gràcies al fet de poder escoltar els cants de March a través de la veu de Raimon, aquell grandíssim i remot poeta ha esdevingut un contemporani nostre.

Article publicat al nº 377, corresponent a desembre de 2012. Ací pots fer-te amb un exemplar

Inscriu-te al nostre butlletí

Top