La revista degana en valencià

Els cants i ensomnis de l’artista plàstica Isabel Gutiérrez

Inauguració de l’exposició ‘Cantos y ensoñaciones’. Fotografia de Paula Moliner Brau.

El passat dijous 14 de maig, la galeria valenciana Galeria Alba Cabrera va acollir la inauguració de Cantos y ensoñaciones, la nova exposició de l’artista plàstica Isabel Gutiérrez. Des del primer moment, la mostra transmet una sensació molt concreta: la necessitat de respirar. Davant d’un món accelerat, saturat de soroll i cinisme, Gutiérrez aposta per la delicadesa, el color i la imaginació com una forma de resistència íntima.

Llicenciada en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de Madrid, Isabel Gutiérrez ha desenvolupat una trajectòria molt vinculada també a l’àmbit educatiu i divulgatiu. Entre 1993 i 2009 va ser autora de diversos llibres de text d’Educació Plàstica i Visual per a l’editorial SM, materials amb què tota una generació d’estudiants vam aprendre a mirar, dibuixar i entendre les formes i els colors. De fet, hi ha alguna cosa especialment bonica en descobrir que darrere d’aquells llibres escolars que ens van acompanyar durant l’ESO hi havia també una artista amb un univers propi tan sensible i evocador.

Per a Cantos y ensoñaciones ha estat fonamental el moment vital en què es troba l’artista. La jubilació, lluny de significar una aturada, li ha obert un espai de llibertat creativa absoluta. L’objectiu de Gutiérrez amb esta nova etapa és clar: transmetre pau. O almenys intentar-ho. En temps convulsos, on fins i tot els espais culturals poden acabar contaminats per la pressa, la competitivitat o l’aparença, la seua pintura reivindica el dret a la tendresa i a la contemplació. Les seues formes flotants, a mig camí entre figures humanes, núvols i fragments vegetals, habiten el llenç amb total llibertat.

Isabel Gutiérrez durant la inauguració de ‘Cantos y ensoñaciones’ i detall del quadre ‘Corazón de la rosa’. Fotografia de Paula Moliner Brau.

“Les formes volen ser persones, però realment no ho són perquè no tenen cap mena de responsabilitat. Són transformades en si mateixes, són formes lliures”, explicava l’artista. I, efectivament, els seus personatges semblen existir fora de qualsevol norma: floten, dansen, s’expandeixen i conviuen dins d’un relat propi on el que és real i el que és imaginat es confonen constantment.

La música i el so també travessen tota l’exposició. Els cants dels pardals, el vent o inclús la veu de Rosalía apareixen transformats en pinzellades vibrants i composicions gairebé musicals. Hi ha quadres que semblen sonar. Els títols mateixos —El aire de todos, Tapando el cielo con un pañuelo matissiano, Nadadores celestes, Restos de luz al paso de las nubes o Paisaje con nube y viento— funcionen com petites portes d’entrada a eixe univers oníric i amable.

La seua obra es mou entre la figuració i una certa descomposició cubista molt lliure, però sense perdre mai la sensibilitat poètica. Les tècniques es barregen —tempera, oli, acrílic— igual que es barregen les emocions: calma, nostàlgia, alegria o ensomni. Tot sembla pintar-se des d’un lloc molt íntim, molt sincer.

Potser això és el que fa especial Cantos y ensoñaciones: que no intenta impressionar ni explicar grans discursos. Simplement convida a mirar lentament. I, avui en dia, això ja és quasi revolucionari.