Els canvis en la jerarquia de l’Església valenciana

Des de fa anys, molts anys, massa anys, els valencians i valencianes hem hagut de conviure amb una jerarquia que mai no ha amagat la seua ideologia política, que impregnava totes les seues decisions. De fet, es va arribar a una situació, abans de l’arribada de Carlos Osoro, que resultava fins i tot vergonyosa en la qual es confonia en massa ocasions el Palau de la Generalitat amb el Palau Arquebisbal, i a l’inrevés.

Coneguda, i patida, ha estat també la postura sobre la utilització del valencià a les esglésies per part de la jerarquia i dels «consells assessors», siguen els de la «mesa camilla» o qualsevol grup/orde que estan molt a prop de la vida diària del Palau. Lluny i escassos van quedar els primers intents de l’arquebisbe Osoro en arribar a València. Va intentar l’ús del valencià, però després es va parar en sec. De fet, sembla que no hi ha manera de veure amb normalitat el que és normal. Recordem ací que mossén Alapont va traduir la Bíblia per als seus fidels d’Àfrica (poc més de 100.000 persones), i nosaltres encara estem com estem.

Tampoc no descobrisc res de nou si afirme que les postures de la jerarquia envers els canvis, les adaptacions al món actual, en reconéixer un mínim avanç en…. la presència permanent de persones representants de les opcions més integristes en els llocs de decisió o d’influència dels senyors arquebisbes, n’ha estat també una de les claus. Definitivament, l’Església valenciana no ha estat la més progressista de l’Estat espanyol.

I mentrimentres, les esglésies s’han anat buidant. Sembla com si cada dia que passa hi haguera una distància major entre les realitats de les persones i la societat en què vivim i aquelles que decideixen al Palau Arquebisbal. Semblen dues línies paral·leles que sols coincideixen en alguns moments de la vida. La participació dels immigrants procedents d’Amèrica del sud van aturar una miqueta el despoblament de les parròquies, però ni així.

Estant en aquesta situació, ves per on, ara va i triem el Sant Pare i el papa Francesc comença a modificar, a transformar, a poc a poc, sense aldarulls però sense pausa, les estructures, les mentalitats, els gestos. Sembla com si fóra un més entre nosaltres, capaç de continuar utilitzant el cotxe o anar a comprar-se unes ulleres a una òptica. I l’anècdota de la seua conducta s’ha convertit en normalitat. I el poble ho veu i ho entén, està més identificat que amb aquells que utilitzen llargues capes que escandalitzen les consciències. Les decisions teològiques i les afirmacions diàries del papa Francesc són de les que fan caure el sostre de les postures més intolerants.

Però, la pregunta és: realment, a casa nostra, a l’Església valenciana, s’han vist reflectits tots aquestos canvis? Hem avançat un centímetre en l’acostament a les persones que estan més necessitades, que pitjor ho estan passant en la societat? Quin paper farà la jerarquia el pròxim 9 d’Octubre amb el famós Te Deum: continuarà sent una corretja de transmissió de les opcions més conservadores? Què en diria el papa Francesc?

Treballem per aconseguir que els canvis, les transformacions, les revolucions que el papa Francesc està iniciant a Roma tinguen un bon camp de cultiu ací i que els fruits puguem gaudir-los. La societat no pot esperar més.

Antoni Peris

Article publicat al nº 407, corresponent a setembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar