La revista degana en valencià

Els conservatoris valencians: el rigor i la proximitat de la formació musical

22/04/2021

dav

Quasi tota la meua vida ha estat vinculada al Conservatori de València, ja que quasi tots els meus estudis els vaig cursar allí, vaig ser professor de «Fonaments de composició» en el Conservatori Professional (2002-2004) i des d’aleshores he estat en la Càtedra de Composició del Conservatori Superior Joaquín Rodrigo. En tot aquest temps he vist i a vegades he viscut situacions que disten molt de l’ideal, però també puc constatar que l’excel·lència no és l’excepció. En l’equip humà que conforma el claustre del meu centre hi ha autèntiques figures, i el fet que any rere any vinguen a estudiar ací alumnes de tot arreu, inclosos els Erasmus, és una prova d’això.

El panorama formatiu musical en la Comunitat Valenciana ofereix múltiples i variades alternatives. D’una banda, estan les escoles de música de les societats musicals, que són la gènesi del nostre planter extraordinari. A aquestes, cal sumar-hi moltes escoles de caràcter privat. Amb el pas del temps, l’Administració ha desplegat una xarxa impressionant de conservatoris professionals en tot el nostre territori, als quals se sumen els de titularitat municipal, especialment a la província de València. Pujant un esglaó més en la piràmide educativa, tenim tres conservatoris superiors, un en cada província. A eixe espai d’educació superior cal sumar diverses iniciatives privades i els diversos programes, especialment de postgrau i doctorat, d’algunes de les nostres universitats, sense oblidar la Berklee, que per definició ocupa un espai específic que no rivalitza amb els nostres centres superiors, atesa l’especificitat dels seus ensenyaments. Per a la història, potser menys positiva, quedarà aquell projecte fallat de la seu-torre monumental que mai va veure la llum en el context de la crisi-estafa que ens van imposar.

Del paràgraf anterior es pot deduir que estudiar qualsevol tipus de música a qualsevol nivell és factible a la Comunitat Valenciana. I les estructures, les infraestructures i el capital humà que les habita així ho corroboren. Però no és or tot el que lluu. Com a docent, he d’alçar la veu per denunciar que en el moment de les campanyes electorals molts partits polítics parlen del tan trillat Pacte per l’Educació; no obstant això, la realitat és que ja he perdut el compte de totes les lleis educatives i plans d’estudi que quasi legislatura rere legislatura ens imposen. I el més greu és que, a vegades, és sense el consens de la comunitat educativa. És clar que aquesta problemàtica és d’abast estatal, i també que en la vida cal renovar o morir, però una cosa és renovar, i una altra marejar, que és el que sol ocórrer.

D’altra banda, pel que fa a l’estudi dels ensenyaments superiors de grau, i a pesar que en la nostra comunitat comptem amb un organisme com l’ISEACV, encara hui seguim sense ser considerats universitat. Em sembla una perversitat del sistema que puguem ensenyar i expedir un grau superior, però que els docents treballem en condicions laborals que en alguns aspectes són d’educació secundària. Per a començar, no tenim ni un ROF en condicions. Quan era estudiant, ja recorde manifestacions al camí de Vera demanant ser universitat, i ara que porte més anys cotitzats que els que em falten per a la jubilació, i rondant el meu cinqué sexenni, tant de bo algun dia deixem d’estar en aquests llimbs. Personalment, no m’importa massa que el meu centre de treball es diga universitat o conservatori, però la realitat hauria de confluir amb el que s’espera d’ella. Em sembla perfecte estar adscrit a la Conselleria d’Universitats i no a la d’Educació, si bé encara no he notat cap diferència pràctica, i em sembla perfecte que hagen englobat l’educació artística superior en un organisme específic com l’ISEACV, però hauria de ser amb totes les conseqüències, no a mig fer.

Passa com amb aquella Llei de la Música que es va promulgar fa anys en la nostra comunitat. Fantàstic, però sense els recursos necessaris per a fer bé les coses, al final es fan a mitges. L’educació musical compta amb diferents programes que enriqueixen molt positivament molts dels nostres joves, com per exemple la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana, que gestiona l’Àrea de Música de l’IVC i promou no solament la formació dels intèrprets, sinó que incorpora la figura de compositor resident i director assistent. No obstant això, crec recordar que en aquella llei també es promulgava la creació d’una Banda Jove de la Generalitat Valenciana, que ni està ni l’esperen. I això té delicte en una terra en què ho tenim tot per a poder ser una potència mundial en bandes de música. Ja ho som en l’àmbit de les societats musicals, però a nivell professional emmalaltim de considerar una banda simfònica com una coseta de menor rang que una orquestra, i en altres contextos es pot atenuar eixa injustícia, encara que no hauria de ser així a València, perquè no aprofitem el millor que tenim; podríem estar en l’elit mundial, sens dubte. Com és possible que a Albacete, Trento o Zurich es puga especialitzar un director en música de banda i ací no? Per a quan tindrem màsters específics relacionats amb la banda?

La veritat és que, observant el teixit musical de la ciutat de València, u pot pensar que vivim en un verger artisticomusical, i en part així és, sobretot comparant-nos amb altres llocs de l’Estat i de fora. Però una vegada més no és or tot el que lluu. La vinculació dels nostres conservatoris amb la vida musical real a vegades es desaprofita tristament. València, amb dues orquestres professionals de titularitat pública, esplèndides les dues, una magnífica banda municipal professional, ensembles i grups de cambra entre els quals hi ha diversos PNM, el Cor de la Generalitat, l’òpera, certàmens i festivals de tota mena, alguns longeus i pioners, seria una ciutat ideal per a estudiar música si es crearen sinergies que donaren més oportunitats als joves que formem. Ja es fa alguna cosa, i hi ha iniciatives, però des del conservatori superior a vegades no sembla haver-hi una autopista cap a eixa vida musical real, sinó un carretera secundària. Per exemple, quin missatge enviem als futurs llicenciats en Direcció si per a ocupar algun podi, públic, no s’exigeix el títol acadèmic adequat que tant d’esforç costa d’obtindre? Òbviament, els conservatoris no són l’única via per a formar-se musicalment, i no garanteixen l’excel·lència, però no hi ha dubte que en altres professions serien impensables determinades situacions. Com li vaig dir en una ocasió a un polític, el títol no és garantia de talent, però el no-títol encara ho és menys, i tal com vaig dir en una entrevista recent, siguem bohemis si es vol, però també seriosos. Entre les oportunitats formatives que actualment ofereix la ciutat de València, n’hi ha dues que em semblen molt encertades: en concret, les que promou l’Orquestra de València, per a joves compositors i directors, comandades per extraordinaris músics, però que no tenen en compte el conservatori superior. Sí, els nostres alumnes es poden presentar a eixes convocatòries, però si pensem que la formació superior d’un músic és costosíssima i es paga dels nostres impostos, no estaria de més que eixa inversió es completara donant oportunitats específiques a l’alumnat dels nostres conservatoris superiors. Sense perjudici que a una convocatòria pública es puga presentar qualsevol persona que tinga els requisits legals (no dic que per ser alumne nostre es tinguen privilegis…), però sí que pense que fan falta programes específics per a ells.

Els recursos, evidentment, no són il·limitats, però la pregunta que un gestor hauria de fer-se és si s’aprofiten i s’optimitzen de la millor manera.

A més dels estudis que tradicionalment s’han pogut cursar en els nostres conservatoris superiors (bàsicament interpretació, composició, direcció i musicologia), hui en dia l’oferta està enriquida amb propostes didàctiques com el jazz, la sonologia, la música tradicional valenciana o la música antiga. Els nostres conservatoris no són una panacea, però són el camí idoni perquè els nostres fills i filles es puguen convertir demà en els grans músics que ara són alguns dels seus progenitors. Els nostres conservatoris, com a institució, mereixen admiració pels seus assoliments passats, comprensió per tot allì de millorable que hi ha actualment, inversió i il·lusió, perquè en el futur siguen la màquina perfecta d’educar músics que se suposa que són. La cultura, l’art, i sobretot la música, són l’ànima de la societat; deixem-nos de disparar-nos al peu, conjuminem esforços i recursos, i com diria Beethoven, callem si no és per a millorar el silenci. Vivim en una societat altament idiotitzada pel fem mediàtic a què estem sotmesos. Quan un coronavirus, una corporació secreta, una ideologia, una religió, o un desastre natural (o més aviat provocat) amenacen la nostra llibertat i existència, recordem que la música serà dels pocs refugis espirituals capaços d’emocionar-nos de veritat. No escatimem en allò important. No tindríem música sense músics, i probablement no tindríem músics sense conservatoris, o almenys no tan capaços i formats.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top