Tens 0 productes a la teua cistella
«Os espero el día 20 por la noche en Valencia para brindar con champán y mujeres». «En Bankia tenían targetas black. En AIDO tienen targetas love». «Oye, ¿y tu paquete es español o qué?». «Es portugués». «Qué bueno, oye, qué rico, y es jovencita». «Se suponía que viajaba a Rumanía como informático y resultó ser un viaje de placer». «Eran traductoras rumanas. Se pagaron noches de hotel a una mujer para traducir documentos de algunas empresas y proyectos, y también traducía si venía alguien de Rumanía». «Nos dijo que nos iba a montar una de puta madre con tías en su pueblo. Fuimos a cenar y cuando me quise dar cuenta había cinco tías impresionantes». «25 añitos, muy discreta, educada, calladita». «Yo tengo una edad, eso me parece una fantasía. Ojalá pudiera hacer esas cosas». «A la Ariatna, que está bien, que está recién, está bien, está perfecta». «Y la colombiana». «Y la colombiana nueva». «Y la otra». «No, si yo quiero la otra también, pero era porque cambiaras tú. Pero a ti te gusta más Ariatna». «No sé, la Carlota se enrolla que te cagas». «Pues la que tú quieras. O Ariatna y Carlota, y a tomar por culo». «No, era por conocer».
El que acabeu de llegir és un recull de frases autèntiques extretes de diverses fonts: converses interceptades fruit d’escoltes telefòniques, respostes en interrogatoris judicials, un informe intern que ha servit de prova en la instrucció d’un cas i unes declaracions gravades i retransmeses en un acte electoral previ a unes eleccions. Els comuns denominadors de tots ells en són dos: que els casos impliquen corruptes –tant polítics com empresaris– i prostitució; i que parlem de corruptes valencians o forans però que han passat per ací, i no precisament amb resultats beneficiosos per a la societat valenciana. Per a ells sí, és clar, en un primer moment. Fins que els van trincar.
La selecció no ha estat fàcil, tenint en compte la quantitat de material disponible i el nivell d’indignació a què he aplegat al llarg de la modesta investigació que he fet per escriure aquest article. També cal dir que es nota el pas del temps, que ho atenua o esborra quasi tot, fins i tot els noms d’ells o dels casos, que només continuen vius en la memòria de les persones més preocupades per l’esdevindre polític nostrat. Igual hauria de demanar disculpes pel contingut o pel to d’algunes expressions, però jo no en soc l’autora: només he fet una xicoteta recopilació de comentaris degradants sobre dones prostituïdes que han fet homes condemnats o imputats per corrupció, alguns dels quals obren ara els telediaris, d’altres n’obrien, i algun ha passat quasi totalment desapercebut. Massa, val a dir.
El tema, des del meu punt de vista, mereix una tesi doctoral, sobretot per l’abundància de casos i la recurrència de comportaments. En les arts en general i en la música i literatura especialment, en diem leitmotiv. Segons el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (institució estatutària que, recordem, ha sofert una retallada sense precedents als pressupostos aprovats per al 2025), la definició és la següent: ‘motiu conductor o idea fonamental d’una obra, especialment literària o musical, repetit amb lleugeres variacions’.
Eixa idea mare de la corrupció política –que sempre té un transfons econòmic– porta enganxada amb el pegament més durador la corrupció moral. De fet, la seua relació se sembla molt a la de l’ou i la gallina. Què va ser primer? Que t’oferiren diners per apanyar algun contracte o que volgueres apanyar algun contracte per diners? Que un empresari amb euros gastadors en B et demanara que intercedires en una adjudicació o que tu el buscares? Que com a part de la recompensa et proporcionaren dones més joves i boniques que tu, o que tu ho demanares en pagament pels teus serveis d’intermediari, en espècie?
Brugal, Emarsa, Aido, Gürtel, Koldo són casos en què la prostitució ha jugat un paper important en les trames, en tant que part del pastís a repartir o, simplement, com a manera preferent d’utilitzar els diners públics malversats. N’hi ha qui es compra un Jaguar i el deixa aparcat a casa sense que la dona sàpiga qui l’ha pagat, i n’hi ha qui tria d’un catàleg a tot color quina és la dona al cos de la qual vol accedir previ pagament.
M’he permés una llicència, que mereix explicació a part i que inaugura el recompte de la ignomínia. El famós «champán y mujeres» de l’aleshores president de la Diputació de València, Alfonso Rus, no està vinculat a cap cas concret, encara que ell sí que fora condemnat pel cas Imelsa, que va donar lloc a una de les expressions més cèlebres de la corrupció valenciana més casposa: «Mil, dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, un milló [sic] de peles». Doncs això, part d’eixa pela se la gastava en xampany i dones, de manera tan natural que se li va escapar al final d’un míting. Fou tal l’escàndol que en una intervenció posterior va haver d’afegir «las nuestras», però ni així s’arregla la cosa: denota el paper totalment supeditat de les seues dones, que són objectes passius de la celebració. Amb qui celebren elles? Lleugeres variacions sobre un mateix tema.
Recorda algú Esteban Cuesta? Enrique Ortiz i Aurelio Izquierdo? Algú coneix Pedro Agramunt o Bernabé Cano? Algú ha seguit les notícies de per on pega ara mateix Alfonso Rus? Per qualsevol persona amb un mínim de trellat, veure personatges com aquests i com Ábalos al costat de les dones que descriuen o amb qui els han atribuït relacions sentimentals, resultaria hilarant si no fora tan repugnant. Creure’s amb poder pel fet de tindre diners provoca això: que et penses que ho pots comprar tot. Fins i tot la teua masculinitat. Que els altres homes envegen la dona que t’acompanya ha de ser tan satisfactori que se t’oblida que li has de pagar. Que se t’oblida que el teu partit s’ha declarat abolicionista de la prostitució. Que se t’oblida que els teus actes, per molt voluntaris que t’autoconvences que són, fomenten el negoci més gran d’esclavitud actual i encara vigent: l’explotació sexual.
No sé com ens podem salvar de la nàusea col·lectiva. D’eixe gust amarg en l’esòfag, en el vel del paladar. Eixe tacte aspre i com apedaçat. Eixa olor punyent que no se’n va de les narius. Eixa taca àcida en la roba que sobreviu miraculosament a la llavadora. Eixa brutícia que, dia a dia, fa que centenars de milers de dones i xiquetes a tot el món siguen tractades com mercaderia.
Revista Saó Núm.515, pàgs.46-47. Juliol 2025.
