Els dies i les hores

Voldria contar-vos una història. Va ser també a l’octubre, però de 1902, en una fàbrica de filatures de seda al carrer de Guillem de Castro de la ciutat de València. Un grup de treballadores valentes i arriscades. Més de cent cinquanta. Entre totes acorden que deixen de treballar fins que els patrons accedisquen a les seues demandes. Justes. Justíssimes, en superlatiu literal, segons que publicava aleshores El Pueblo: diario republicano de Valencia. A saber: poder tindre mitja hora per esmorzar i cobrar la meitat del que rebia el peó home pitjor pagat. Tal qual.

Acaben sent-ne quatre-centes pels carrers del barri de Velluters. Perquè treballadores d’altres fàbriques tèxtils properes també s’hi afigen. Totes pateixen les mateixes pèssimes condicions laborals. Segurament també socials. I segurament també familiars, val a dir. Totes. Encara que en destaquen dues per damunt de les altres, totes són conscients que cadascuna compta, que forma part de l’engranatge d’un motor en què la volandera més menuda és tan important com el pern més gros.

Saben que no ho tenen gens fàcil. La revolució industrial ha comportat progrés en general, sense dubte. Però també ha dut més penúries en particular. En particularíssim a les dones: ara, la demanda de mà d’obra per part de la indústria els ha permés treballar també fora de casa. Encara que, més aviat, hauríem de dir que amb el salari de l’home ja no pot viure una família i que la feina externa (escassament) remunerada de les dones no fa que la feina de dins de casa (nul·lament remunerada) desaparega. O es repartisca. O, millor, es compartisca. D’això, ja en férem una altra, de vaga, més d’un segle després. Com passa el temps i que poc que es nota. Però continuem amb la història…

No claudiquen. La vaga de les filadores i les manifestacions per València es van perllongar durant un mes, encara que n’hi ha qui diu que en van ser fins a quatre. De fet, va faltar ben poc perquè la vaga esdevinguera general, ja que les societats obreres masculines van fer costat a les companyes. Així fins que els senyors Alpera, els amos de la sederia, van claudicar i van acceptar el que les filadores reivindicaven. Refresquem la memòria: trenta minuts per esmorzar i ser pagades la meitat del que cobrava el peó amb pitjor remuneració.

Final de la història. Feliç, en part, perquè havien guanyat. Però amarg en part, perquè el salari continuava sent de misèria. Entre totes, no tot, però sí un poc.

Us en conte una altra, d’història. Bé, més que una, en són moltes, d’històries. Pràcticament iguals. Ara. Pràcticament a tot arreu. Treballadores valentes i arriscades han de fer una passa difícil: reduir-se la jornada perquè no poden atendre-ho tot. A l’Estat espanyol superen les cinc-centes cinquanta mil, segons l’Enquesta de Població Activa. No els dona la vida. Treballar a temps complet mentre es cuida d’una criatura o d’una persona major es fa impossible: hores i horaris compliquen qualsevol encaix, per més ganes que en tinga una. El dia només en té 24. Els inicis i els finals de torns, comerços, administracions, empreses, escoles i centres de dia van en una dissonància impracticable.

És una passa difícil perquè implica molt de pèrdua. Personalment, es perd tot allò que exercir plenament la nostra professió implica de creixement, d’autorealització, de no sentir-se només el complement monetari de l’altra part (quan n’hi ha), de (certa) suficiència econòmica (quan s’està sola)… Per dir-ho resumidament: es perden molts diners. I cada mes. Contribuint a una bretxa salarial que darrerament es fa més complicada de calcular per l’opacitat d’algunes de les dades i pel sistema –fallat– introduït per la normativa d’igualtat en les retribucions: tota una ironia.

Per sort, ja no es perden també diners a futur perquè cal recordar que va ser també un octubre, però del 2023, quan es va equiparar el temps parcial al complet pel que fa a les cotitzacions per les pensions de jubilació. En 2019, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea havia sentenciat que el càlcul de les pensions era discriminatori per a les dones, en tant que eren les que majoritàriament tenien contractes no complets. Per fi es donava la volta a la dita. Ja només tenim fam per a hui, però tenim pa per a demà, i no com les nostres mares i iaies.

Les dones entre 25 i 50 anys, de mitjana, realitzem 43 hores setmanals de feina domèstica, mentre que els homes en fan 28. No cal ser una experta en estadística per entendre que qui té persones per cuidar en farà més que qui no en té, per això la mitjana. L’estudi que la Fundació La Caixa –gens sospitosa de voler fer trontollar el capitalisme o el patriarcat– publica sobre les desigualtats entre el treball remunerat i no remunerat abans i després de la pandèmia de la covid són, per dir-ho suaument, colpidores. La mitjana de treball remunerat femení és de 26 hores setmanals, davant de les 36 dels homes. Si tenim en compte que una de cada quatre dones treballa a temps parcial, veurem la magnitud global de la tragèdia.

Eixes dones valentes i arriscades, treballadores que han de renunciar a part de la seua jornada laboral per cuidar estan, per tant, contribuint amb els diners de la seua butxaca i la suor del seu front a portar-ho endavant tot. Perquè no hi ha serveis públics suficients per poder atendre les persones dependents, menudetes o majors. Tampoc els salaris donen per poder pagar qui cuide per tu les persones que t’estimes. Els amors fan l’amor, deia Estellés. Les històries fan la història.

I encara ara n’hi ha qui pensa que no és necessari que s’aborde plenament el debat de la jornada laboral de 32 hores. Amb les dades a la mà, constatem que centenars de milers de treballadores –i treballadors– ja l’estan realitzant, que estan pagant el preu de cuidar, potser sense adonar-se que, de facto, substitueixen les administracions en tant que garants de l’estat del benestar. Eixos diners que ens estalvien a tota la resta no computen en cap estadística ni pressupost. No van a càrrec de cap empresa. La corresponsabilitat comença i acaba en tu, ni estat ni patronal. Ja és hora que això canvie. D’exemples de com fer-ho, en tenim de sobra. Perquè aplegarà un dia en què no podrem més.

 

Revista número 506, pàgs. 46-47. Octubre 2024.