Els drets també es voten

Últimament abunden els discursos que presenten la política com una cosa llunyana, gairebé aliena a la nostra vida quotidiana. Quan les promeses es repeteixen i resten incompletes, els debats es converteixen en soroll i les sigles deixen de representar-nos, és molt fàcil caure en el desencant. Pensar que totes les opcions són iguals o que el nostre vot no canviarà res pot semblar una resposta lògica. Però la política continua passant, també quan deixem de mirar-la.

Només cal mirar al nostre voltant.

Enguany, més de quaranta dones han estat assassinades a l’Estat espanyol per violència de gènere. Són quaranta-una vides, quaranta-una famílies, quaranta-una històries que ens recorden que la violència masclista no és un debat abstracte ni una qüestió ideològica: és una realitat que continua existint.

També té rostre la crisi de l’habitatge. El de Maricarmen Abascal, la dona de 87 anys que va ser desnonada de la casa on havia viscut durant set dècades i que va morir pocs dies després d’aquest succés. El seu cas ha acabat convertint-se en símbol d’un problema que va molt més enllà d’una sola persona. Mentrestant, places com la Porta del Sol de Madrid, la plaça de l’Ajuntament de València o la plaça Arriaga de Bilbao s’han omplert de tendes i persones que reclamen una cosa tan bàsica com poder viure sota un sostre digne.

I és aquí on la política deixa de ser llunyana.

És en l’hospital públic al qual acudim. En la beca que permet a una estudiant continuar la carrera universitària. En les condicions que té una persona jove per poder emancipar-se. En el preu del lloguer. En les mesures per protegir una dona que pateix violència de gènere. En les pensions. En el transport públic. En la manera com afrontem una emergència climàtica. En les decisions que determinen quins drets es protegeixen, quins recursos es destinen i quines prioritats tenen les institucions.

Potser no sempre ens sentim representats al cent per cent. Potser cap programa encaixa exactament amb tot allò que pensem. Però això no significa que les decisions deixen de prendre’s. Les institucions continuaran legislant, distribuint recursos i establint prioritats. I, en una democràcia, participar en l’elecció de qui ho farà també és una manera de prendre part en el futur que volem.

També convé recordar que alguns dels drets que hui donem per descomptats no han existit sempre. El dret de les dones a votar, per exemple, és el resultat de dècades de lluita. No va ser un regal ni una concessió inevitable de la història: va ser una conquesta. I potser per això no està de més recordar aquelles dones que van lluitar perquè nosaltres poguérem asseure’ns davant d’una urna i decidir.

En la nova vinyeta de Paco Bancal, Maulet mira la televisió mentre al seu voltant s’amunteguen algunes de les qüestions que marquen el nostre present: habitatge, sanitat, pensions, canvi climàtic i drets de les dones. I, al final, una dona sosté una papereta mentre recorda una cosa ben senzilla:

«Este 29N no t’oblides el vot. Per tu, per ells, per tots!»

Potser Maulet encara no ho té clar. Nosaltres, almenys, tenim l’oportunitat de preguntar-nos què està en joc. Perquè no votar no fa que la política desaparega. I votar tampoc és només triar unes sigles. És decidir, d’una manera o altra, què volem protegir, què no volem perdre i quin futur volem deixar a qui vindrà darrere nostre.