La revista degana en valencià

Els enderrocs d’una crisi

05/01/2021

Fa anys que soc sòcia de Clásicas y Modernas, i cada vegada valore més el seu treball incansable per promoure la igualtat de gènere en la cultura. L’associació té com a objectiu retre homenatge i retornar al seu lloc les creadores del passat tan freqüentment esborrades per la història i reivindicar l’herència de les anomenades modernes de la generació de la República, que uniren la creació artística amb la mobilització política. D’aquestes reivindicacions naix el seu nom Clásicas y Modernas.

Actes, exposicions, formació, reivindicació…, però sobretot lluita per la visibilitat del treball femení. En aquest volum d’accions dʼenguany he tingut la sort de participar en unes taules redones organitzades per Biblioteques per la Igualtat, Clásicas y Modernas i l’Ajuntament de València. La taula en què vaig participar, a la fi de forma indirecta, era «Dones a escena». Marina Gilabert em va cridar i juntes vam reflexionar sobre la situació de les dones a l’escena valenciana per preparar la conducció de la taula. Han estat moments molt durs els que hem viscut, moments en què es paralitza el món i totes les notícies auguren el drama. Crisi sanitària, crisi econòmica, crisi… Eixa paraula que es marca a foc i que portem escoltant tota la nostra vida, ara ens colpeja amb força. Sabem el que significa i la por comença a envair-nos. Una altra guerra més per a les artistes. Un altre colp d’efecte.

Sí, podem pensar que aquesta crisi colpeja amb força les arts escèniques en general, creadors i creadores. I en part és cert. Milers de festivals suspesos, actuacions cancel·lades, aforaments limitats que ofeguen les sales privades, prohibicions i més prohibicions per al món de la cultura. Milers de persones abocades a la incertesa. Un futur econòmic que tremola en la corda fluixa per al món de l’art perquè, no ens oblidem que nosaltres, els i les artistes, mengem cada dia, tenim famílies, paguem hipoteques… És cert que ens apassiona el nostre treball, però recordeu-ho: és el nostre treball. No el nostre hobby. I això, fins i tot en època de crisi, sembla que s’oblida.

Recordem eixos dies de confinament. Els primer dies sentia que com a creadora tenia un deure envers la ciutadania. Recordava l’article que vaig escriure per a aquesta revista («Tot gran poder comporta una gran responsabilitat»), en què parlava del poder de les arts escèniques per a educar, per a mobilitzar, per a conscienciar… I el més important, com aquest poder havia de ser utilitzat amb responsabilitat. I de sobte vaig sentir amb força totes aquelles paraules i vaig voler posar el meu granet d’arena.

Va semblar que no sols jo pensava en això. Com si estiguérem tots i totes connectades, les xarxes van començar a omplir-se de cultura. El món de l’art compartia els seus treballs de forma altruista. Em vaig sentir tan orgullosa de pertànyer a aquest gremi… Estàvem en primera línia de batalla ajudant al benestar de la població. La ciutadania valorava el nostre treball, que consumia de manera gratuïta.

Però, aleshores, les coses començaren a millorar. Va començar la «nova normalitat». Semblava que tornaríem a obrir els teatres amb més força encara. Tornaríem a viure. Però no va ser així. De sobte, es va esfumar eixe poder que semblava que teníem. Ens van fer sentir que no érem segurs, i que el nostre treball que ara havíem de cobrar no era tan important. Crisi una altra vegada. Telefonades i més telefonades suspenent funcions. Notícies esborronadores, reducció d’aforaments, festivals anul·lats, companys i companyes a un pas de la desesperació.

I arribat a aquest punt de la conversa, comence a sentir que les forces s’evaporen i les nostres paraules es banyen de tristesa. Fa tant de temps que lluitem per visibilitzar el nostre treball, per fer entendre que sense nosaltres, les dones, ens perdem la meitat de tot… Quan semblava que aquesta lluita començava a veure fruits, quan els noms de creadores, directores, escriptores, tècniques… començaven a protagonitzar els cartells, aleshores ve una crisi sanitària que fa que el món de l’art agonitze. Les creadores encara estàvem recuperant forces i aquesta crisi ens fa tremolar de nou…

Ens esperen uns temps difícils per a tots i per a totes, i jo personalment en tinc por. Sé que la força té un límit. Sé que encara no hem entés que la cultura, a part de ser un dret fonamental, pot ser la clau per a ajudar en un moment de crisi. Som un bé essencial. L’ésser humà ha necessitat l’art per a la seua evolució. El teatre ha ajudat en èpoques de guerra, ha conscienciat, ha ensenyat…, i ara sembla que no importe que estiguem agonitzant. Nosaltres, les creadores, tota la història lluitant per fer-nos visibles i ara, a més, hem de lluitar contra la invisibilització del poder de l’art.

Què hi farem ara? De sobte, una frase em ve a la ment: «Posaʼt al mapa». Ho he vist recentment al Facebook. És una iniciativa del Centre de Documentació Teatral on treballen Isabel Martí i Rafa Segura i que busca visibilitzar el treball de tot el gremi. Quina bona idea! Una idea sorgida dels enderrocs i que ens dona llum entre tanta foscor. L’esperança torna a la conversa. Per què no construïm un castell amb els enderrocs d’aquesta crisi?

Si algú pot fer-ho és l’art. Si algú pot abanderar-ho som les dones artistes. Nosaltres sabem bé el que és lluitar i en moments difícils la creativitat marca la diferència… Som creadores, i mai, per cap concepte, deixarem de ser-ho. Ara ho tinc clar. Crearem també una nova perspectiva. Ens reinventarem. Si algú pot fer-ho, som nosaltres! Tenim molts segles d’experiència! Ens hem reinventat fins a aconseguir ser visibles, hem signat amb nom d’home per poder escriure, ens hem posat vestuari masculí per poder actuar…

Ara, en aquesta crisi, continuarem creant alternatives. Perquè res, ni ningú, no ens farà callar. Perquè nosaltres som creadores. I crearem un futur per a l’art.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top