Tens 0 productes a la teua cistella
L’heràldica és una ciència històrica, com l’epigrafia o la paleografia. Alhora, la simbologia heràldica extrau els seus fonaments prioritàriament de la història. D’això es desprèn el seu elevat valor representatiu, sobretot quan és de caràcter públic, municipal o territorial, i també la consideració de l’heràldica històrica d’un poble com un dels elements peculiars de la seua identitat col·lectiva. Cal afermar bé aquestes principis per a instar el tractament respectuós dels blasons, ja que s’exposen sovint a patir alteracions i a la pèrdua d’elements originals, sobretot quan se’ls vol sotmetre als imperatius més o menys arbitraris del disseny; és una pràctica freqüent en l’administració territorial, com ara en la passada remodelació del logotip de la Generalitat Valenciana, que provocà les crítiques dels estudiosos.
Els valencians coneixedors de la història del nostre país sentim com a propis els pals rojos en camper d’or, el blasó familiar dels antics comtes sobirans de Barcelona, convertits en armes peculiars dels reis de la Corona d’Aragó: aquesta és l’heràldica que adoptà la ciutat de València arran de la conquesta cristiana. El nombre de pals ha experimentat vacil·lacions, per simples motius materials o de desconeixement; s’ha reduït sovint a dos, per raons d’espai, o contràriament s’ha allargat a cinc o sis, com mostra un escut de la Llotja de València; el 1344, però, la Corona els va fixar definitivament en quatre. Se’ls ha atribuït orígens fabulosos en la cèlebre llegenda dels dits de sang del comte de Barcelona Guifre el Pilós (segle IX), que va ser forjada pel cronista valencià Pere Anton Beuter (1551); o bé orígens improbables, com una gràcia del papa Innocenci III al rei d’Aragó Pere II (1204), o una procedència provençal, en ocasió del matrimoni del comte Ramon Berenguer III de Barcelona amb la comtessa Dolça de Provença (1112).
En les fonts històriques, la representació més antiga dels pals prové de Ramon Berenguer IV (1131-1162), comte de Barcelona i príncep sobirà d’Aragó (1137), el fundador de la Corona d’Aragó i cap de la dinastia que governà fins a la mort del rei Martí I el 1410. Els segells de Ramon Berenguer IV mostren una efígie del comte armat d’un escut amb pals. Són armes dinàstiques, no territorials, i n’és prova el fet que el regne d’Aragó tingué senyal propi, la creu patent blanca d’Aïnsa sobre camp blau, el mateix que el principat de Catalunya, que usava la creu plana roja de sant Jordi en camper blanc. Per raó d’aquest caràcter dinàstic, els pals s’estendran als regnes incorporats en el segle XIII per Jaume I: Mallorca i València.
La ciutat de València pren armes reials en la seua condició de capital del nou regne, i constitueix un motiu de legítim orgull mantenir l’ensenya original, sense augments, de Jaume I, el monarca fundador del poble valencià. És una singularitat que la diferencia de les altres capitals de la Corona d’Aragó: Barcelona (quarterades amb la creu de sant Jordi), Saragossa (un lleó) o Ciutat de Mallorca (quarterades amb figura de ciutat i palmera). El poeta Jaume Roig ho recull bellament en l’Spill (versos 7276-7283, edició Chabàs): «… e li donà, / com molt l’amàs, / sola portàs / … / armes reals / soles pintades, / no gens mesclades / ab lo passat, / lo camp daurat, / vermells bastons, / sobre els cantons, / d’or coronat / …», en al·lusió al rei Pere IV d’Aragó, II de València, que feu mercè a la ciutat de l’ús de corona reial en l’escut, en agraïment a la seua valenta resistència als atacs castellans en la guerra de 1356-1365.
Si la història de l’escut de la capital valenciana prové dels temps de la conquesta, és cert que després la urbs va adoptar l’ensenya d’una ciutat murada sobre aigües, que es mantingué prop d’un segle. En són testimonis un segell del Consell municipal, el Sigillum curie et concilii Valentie, datat en 1312, i un escut de la ciutat del portal dels Apòstols de la Catedral de València, obra del segon quart del segle XIV. El 1377, en la sessió del 10 de març, el Consell acordà restaurar l’ús originari de l’heràldica reial. La resistència a l’exèrcit de Pere I el Cruel de Castella, honrada per Pere el Cerimoniós com s’ha referit, va determinar l’adopció definitiva de l’escut dels quatre pals; com declaraven els jurats, «el senyal per los molt alts senyors reys d’Aragó atorgat e confermat a la dita ciutat era e és lur propri senyal reyal de bastons o barres grogues e vermelles…». El blasó s’hi mantindrà invariable d’aleshores endavant: armes reials en escut de cairó (o quadrat, la boca d’escut més característica a la Corona d’Aragó), timbrades de corona. Sols als segles XVI-XVII incorporarà dos elements més: un rat penat negre per cimera, i als flancs dues L coronades, tal com ha pervingut fins a hui.
Aquests dos elements nous es justifiquen històricament. El primer, deixant a part la llegenda, és el drac alat o rat penat (anomenat la víbria), usats indistintament; el drac apareix com a insígnia reial de Pere el Cerimoniós (1336-1387), símbol d’imperi universal, que certes profecies atribuïen a la Corona d’Aragó –observem, de pas, l’errada comesa el 1890 quan l’efígie de Jaume I del Parterre es va ornar anacrònicament d’un elm amb el drac alat. Les eles coronades són igualment memòria de la lleialtat de la ciutat en els dos setges dels castellans (1363 i 1364), concessió implícita del mateix Pere II (IV). Ve a tomb recordar que l’any 1880 se celebrà un debat entre historiadors entorn d’aquests ornaments heràldics, en la seu de la societat Lo Rat Penat.
L’escut del regne de València, al seu torn, és la mateixa armeria dels nostres reis, diferenciada del blasó de la capital en la tarja o forma de l’escut. La Diputació Provincial de València el va adoptar al segle XIX, amb bon criteri, i modernament l’ha assumit la Generalitat Valenciana. Si la ciutat adopta el cairó o escut quadrat, sostingut sobre un angle, el regne fa servir un escut quadrilong acabat en punta, inclinat a la seua dreta, amb els quatre pals, timbrat d’elm amb corona reial, d’on penja un mantellet blau amb la creu blanca d’Aïnsa, i per cimera un drac alat.
Poden contemplar-se exemples dels escuts que hem descrit en els edificis públics medievals de València: així, el bell escut reial de Pere el Cerimoniós de la porta de la Xerea de la muralla, finament obrat en pedra blava, de 1375 (Museu de Belles Arts); els del portal de Quart, dels anys 1440, un escut reial enmig de dos blasons de la ciutat (contràriament, els del portal dels Serrans, de 1398, són de la restauració de finals del XIX, per haver-se perdut els originals); els esplèndids de la Llotja (1498); o els de les Drassanes del Grau (s. XIV-XV), mal anomenades sovint Reials Drassanes, perquè pertanyien a la ciutat. Ja del Renaixement, destaca l’escut reial de l’Estudi General de València, ubicat actualment en la portada del Col·legi de Sant Pius V, al Museu de Belles Arts.
