Tens 0 productes a la teua cistella
«El cel és imaginat com una idealització de les societats medievals: una monarquia jerarquitzada, patriarcal, en un locus amoenus…»
El món dels morts en el temps de sant Vicent és el resultat d’una simbiosi de lectures literals de la Bíblia, de reciclatges de les tradicions hebrea, romana i cèltica –les visions irlandeses– i d’elaboració teològica. Però és un àmbit poc definit doctrinalment, amb la qual cosa hi ha marge per a versions divergents. El sistema, elaborat al llarg dels segles, es basa en el model ptolemaic d’esferes concèntriques, jerarquitzades.
A l’exterior, immòbil, es troba el cel empiri, on habiten la Trinitat, els àngels, algunes persones en cos i ànima (Jesucrist, la Verge i potser sant Joan evangelista) i les ànimes dels sants, que en la resurrecció de la carn recuperaran els seus «cossos gloriosos» per a l’eternitat. El cel és imaginat com una idealització de les societats medievals: una monarquia jerarquitzada, patriarcal, en un locus amoenus de prats i rius, un temple, un palau o una ciutat, la Jerusalem celestial; s’hi celebren festes, banquets, danses, sempre amb música, perfums, llum; l’anacronisme i l’antropomorfisme formen part de la mentalitat medieval, i en especial de la predicació de sant Vicent:
«Et primo anem al palau de la santa Trinitat, pulsant e demanant almoyna… D’aquí avant anem al palau dels àngels… Aprés al palau dels patriarches, dels quals és lo major sent Johan Baptista…»
La compartimentació interna del cel, en places o tabernacles, respon a les nou jerarquies angèliques:
«E veus com són ordenats: axí com hom munta alt al cel, hom troba hun orde o plaça que és appel·lat àngels… E en aquest orde estan los àngels, e d’aquest orde és sent Raphael. Lo segon és dels archàngels… E sobre tots està la cadira de Déu.»
Els altres espais del més enllà són sota terra, «com en una poma són moltes casetes», en un infern ampli subdividit en quatre seccions superposades:
«En la una és infern dels dapnats, ple de foch actiu, pudent, escur, ardén, e aquí estan les ànimes impenidens. Altra casa hi ha aprés, pus (més) alta, e és dels infants no bategats. No·y ha foch ni dyables ne tuments, mas tenebres, que no senten la glòria… En la IIIª casa pus alta és purgatori, plena de foch actiu, clar, que la pena que done és intol·lerable. L’altra casa és Limbus primum; ara buyda és, que·l dia de la resurrecció los ne tregué Jesuchrist.»
Dalt de tot, doncs, són els llimbs dels patriarques o sina d’Abraham, lloc vestibular on els personatges de l’Antic Testament, des d’Adam i Eva fins a sant Dimes, el bon lladre, esperen la passió de Jesucrist. Sense turments ni dimonis, els patriarques hi reben les visites de consolació dels àngels, però pateixen temporalment la pena de dany (privació de la contemplació de Déu): «han gran claredat de la gràcia de Déu, mas no claredat de glòria». Crist hi davalla la nit de divendres sant:
«…al llim on estaven los sants pares, en aquest lloc davallà Jesucrist, e entrà-hi. Oh, quina festa s’hi féu! Los àngels vengueren primers:
–Sus! Sus! Obrits les portes!… Pensau Adam e tots com deien:
–Oh Senyor, redemptor tan desijat! …Allí eren los innocents que féu matar lo rei Herodes; e venc l’ànima de santa Anna… e Josep…»
En ressuscitar, Crist s’enduu de moment els patriarques en un altre espai vestibular, el paradís terrenal –habitat ara pels profetes Elies i Henoc, encara vius–, i més tard se’ls emporta en la seua ascensió als cels, no sense passar abans tots plegats a saludar la Verge, escena apòcrifa característica del gòtic català:
«La XXVIª obra que féu nostre senyor Jesuchrist aprés de la sua gloriosa resurrecció: quan apparech a la verge Maria mare sua, e a santa Maria Magdalena, e a sant Pere, e volgué apparer no tot sols, mas ab aquella gran e innumerable companyia dels sants pares, los quals havia delliurats dels inferns.»
El segon soterrani infernal és el purgatori, «loch dels penidents no acabats»; de creació recent, no és concebut com a espai fins als segles XII-XIII. Les ànimes, mitjançant el dolor –pena temporal de dany i de sentit–, hi purguen llur càrrega de culpa, ajudades per les obres eucològiques dels vius (en virtut de la comunió dels sants definida per sant Bonaventura), i després pugen al cel. No hi ha dimonis: el purgatori és manejat pels àngels, que apliquen la intensitat i durada del càstig, i tinguem en compte que el temps del purgatori és elàstic; tampoc no hi ha tortures a banda del foc, el qual sant Vicent pondera:
«…aquell foch tan fort e tan cruel, que aquest foch que fem nosaltres, fret és en comparació de aquell; que si nostre Senyor prenie una ànima de purgatori e la metie en una caldera de plom regalat (fos), allí pendrie refrigeri. Guarda quant és fort!»
Més avall són els llimbs dels infants, «loch dels fadrins petits qui no són batejats», condemnats únicament a pena de dany, però eterna. El bateig és requisit imprescindible per a entrar al cel, però com que els xiquets morts abans de l’edat de la raó no han pecat, només pel pecat original no mereixen l’infern inferior, així que van en aquest espai:
«…aquests fadrins qui moren sens babtisme… quan moren, van a la porta de paraís e criden:
–Domine, aperi nobis (Senyor, obriu-nos), e Jesuchrist diu:
–E què voleu, fadrins?
–Senyor, que·ns lexeu entrar. Diu Jesuchrist:
–Hee, guarda’t bé quiny estàs, e ells vehen-se ab aquella màcula del peccat original.
–Oh, fills sou de traÿdor!
–Oo, Senyor, si nosaltres encara no érem nats, e nosaltres no fém la traÿció!
–E per ço yo no us daré pena, mas ireu en aquell loch tenebrós.»
Hi van també les víctimes d’avortament i infanticidi, pràctiques freqüents en les societats medievals; sant Vicent les fustiga, així com tota sexualitat no normativa; desenvolupa escenes de gran crueltat psicològica, sempre amb la intenció d’atemorir:
«…fan acusacions quan guarden dalt, que vehen los altres infants bategats que estan en glòria, contra aquells qui són estats occasió de la sua dapnació…
–Senyor, justícia de aquell traÿdor de mon pare! Que fóra en paraís si no per ell! …
–Senyor, justícia de aquella malvada, ma mare! Que per culpa sua só dapnat!»
I el darrer espai, l’infern inferior, dels damnats, que ha estat definit com a «màquina de fer por». És pensat simètricament al cel com un recinte emmurallat, un castell o una ciutat: «està baix en la terra, ha nom ciutat infernal, e en aquesta estan los moros, los juheus e infels, e tots los qui moren sens baptisme. També és descrit com una cova, o una vall feréstega: e ha·y set lachs molt grans, no lachs d’aygua, mas yo·us o diré: lo primer lach és ple de plom fus cremant… lo segon lach és ple de or e d’argent…»
Quant a la compartimentació interna, sant Vicent fa servir la que millor li ve en cada sermó: la ternària (pagans, jueus i mals cristians), en set espais («quiscun peccat mortal ha sa sepultura»), o en nou («en infern són 9 presons o carçres»). Al cubicle central és Llucifer, encadenat per Crist en el seu davallament. Els condemnats hi pateixen penes eternes de dany i de sentit, aquesta consistent en turments físics, un reflex de les pràctiques carceràries i disciplinàries medievals: cadenes, tortura… i el foc, un foc punitiu –ja no purificador, com al purgatori–, element omnipresent que materialitza la còlera d’un Déu venjatiu i cruel; no hi ha redempció ni escapatòria:
«…quan la ànima veu aquell foch tan gran e aquells turments tan terribles, crida uns crits:
–Aa! Aaay!, que par que cel e terra se’n deja entrar. E diu:
–E ací he a estar yo?…
–Hoc, Na Traÿdora, ací estaràs perpetualment, e lancen-la sus en el foch.»
I també turments psicològics, com ara la visió des benaurats al cel:
«…quan mor una persona superbiosa va a infern, en plom fus…
–Oo, mesquí! Si·m fos humiliat, seria salvat. Oo, traydor!, vehén a sent Pau en aquella glòria, que ere superbiós. E lo avariciós va en infern e done en calç viva e menge d’aquella… E quan és en aquella pena e veu a sent Matheu en glòria, diu:
–Oo mesquí! Si hagués feta restitució com aquell, seria salvat. Oo, traydor! E per què no restituïes? Lo luxuriós veu a David e a santa Maria Magdalena, qui foren luxuriosos…».
Sant Vicent, tot i el seu pintoresquisme, seguint la tradició dels dominics serà sobri en aquest tema, a diferència de les aparatoses escenografies comuns en l’art i la literatura; vol moure a penitència, fent por; de fet, la seua abundant predicació escatològica (sobre la visió de les tres llances: Anticrist, fi del món i judici final) s’ha titllat, amb raó, de terrorista: «pensa en la mort, que serà tal com la del conill rostit en la brasada; axí lo luxuriós serà ensartat i rostit en lo foch infernal!».
