Tens 0 productes a la teua cistella
Alguna cosa es mou a Catalunya i, quan açò ocorre, el mapa espanyol tremola i el territori peninsular ocupa titulars als mitjans de comunicació internacionals. Puigdemont ha vingut i ha marxat mentre Illa es convertia en President de la Generalitat. Al rerafons de tot, hi és el finançament singular. Aquesta possibilitat “excepcional”, pot obrir un nou debat al voltant de l’afer català i de les seues conseqüències al territori espanyol.
D’una banda, hi és la potencial materialització d’un tractament fiscal especial per a Catalunya, com a part fonamental de la solució al conflicte. Ja sabem que els polítics fan miracles quan les coses es posen difícils. Potser podríem considerar que aquesta mena de concert a la catalana és una maniobra intel·ligent (qui sap si orquestrada per les dues parts enfrontades), però també és una demostració de la manera com, des dels escons, perd valor la voluntat del poble. No oblidem que Catalunya reclamava independència, fins i tot de manera unilateral.
D’altra banda, hi apareixen altres efectes “no contemplats” com, per exemple, la reacció des d’altres indrets de l’estat. En aquest cas, aquesta resposta hauria de ser fonamental al País Valencià per raons òbvies, com el nostre històric infrafinançament. És un fet paradoxal: Catalunya ens obri un camí que els governants de la dreta valenciana deurien d’agrair, si no mostren una important miopia política o, pitjor, decideixen ensenyar les seues vertaderes credencials tardofranquistes.
Hi ha un últim assumpte que cal tractar: en obrir aquest meló, el senyor Sánchez no entén el que pot originar. Resultarà que tenien raó els seus adversaris quan deien que vol trencar Espanya (tal i com ells entenen l’estat espanyol)? En efecte, la cosa sembla que pot tenir eixe final. Imaginem un escenari on totes les autonomies reclamen que siga tinguda en compte la seua singularitat, sense un tracte especial per al catalans per sobre dels interessos propis de cada racó de la península. Si açò ocorre, i en funció dels avantatges obtinguts, hauríem iniciat un procés (segons podem teoritzar) que ens aproparia a una mena d’estat federal, perquè Catalunya demanarà un altre important tracte fiscal i la resta de territoris també.
Açò, a més, posa sobre la taula moltes qüestions, d’entre les quals l’afebliment del centralisme espanyol, un tret que identifica els seus governants (de dretes i d’esquerres). I, conseqüentment, també hi són les conseqüències econòmiques. Aquesta nova possibilitat d’articular polítiques amb major autonomia permetria pensar en una vertebració de la vora catalanoparlant de la península, fins avui impensable. Parlem de la materialització del corredor mediterrani, i del desplaçament de l’entramat polític i econòmic que sustenta el poder de Madrid. Pensem-ho bé. La lògica econòmica no obeeix lògiques nacionals i, en igualtat de condicions, hi ha realment motius per mantenir les seus de les grans empreses a la capital espanyola?
I en matèria identitària? Serà més fàcil la recuperació de la llengua en un territori federalista, sense la influència centralitzadora i homogeneïtzadora d’Espanya?
Sánchez tampoc no ha pensat en les respostes reaccionàries dels ultres, o de les “famílies” espanyoles (amb presidents i administradors de grans corporacions, i de l’aparell burocràtic) que, amb la connivència de la classe política espanyola, pretenen un estat ferm que defense, des de la centralitat i la unitat política, els seus interessos. Tampoc no ha pensat en la quantitat de fil i d’agulles que caldrien per a cosir la figura del rei en una realitat federal.
Potser ens hi trobem en un moment determinant de la història espanyola, que pot orientar-se cap un nou model o cap una etapa de crisi política i social de conseqüències insospitades.
El ben cert és que Sánchez, sense pretendre-ho, ens obri moltes portes a les nacionalitats perifèriques. Com que açò és un article, i no un assaig, resten moltes qüestions per tractar i per resoldre. Evidentment, tenim dubtes sobre un federalisme a l’espanyola, però, si atenem a les actuals circumstàncies valencianes, un estat federal seria una bona opció per avançar en el nostre autogovern, per millorar la nostra realitat i per a la possibilitat d’observar un creixement de la nostra consciència nacional. Eixe és el cas valencià, que no coincideix amb el “moment nacionalitari” d’altres territoris que han proposat o proposen, la seua independència. Malauradament, nosaltres (els valencians i valencianes), hem de recórrer un llarg camí per plantejar eixa possibilitat i per això mateix, l’opció del federalisme és adient per al nostre poble.
Altre dia, si de cas, podríem parlar de Portugal, on també han pensat en la solució federal i fins i tot proposat Lisboa com a capital federal.
