Els Evangelis segons Quique

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Quique. Els evangelis vistos
amb humor
Autor: Enric Arenós Cortés
Editorial: Centre de Pastoral
Litúrgica de Barcelona
Any: 2024

 

Acabe de llegir el llibre de l’humorista Quique Els evangelis vistos amb humor que acaba de publicar el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, amb pròleg de la religiosa de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, Viqui Molins.

Ja ens coneixíem, Enric Arenós i jo, des de feia anys. Eren aquells primers temps després del Concili II del Vaticà, cap al final dels anys seixanta i començament dels setanta, al voltant de la parròquia de Santa Isabel d’Aragó, acabada d’estrenar, en aquella barriada vora el camí de l’Estació, més en concret en aquella avinguda del Cedre de Vila-real. Era aleshores (érem) dos joves que estrenàvem ofici: ell, mestre d’infants, i jo, capellà de barri, i congeniàrem diversament per no dir que ens admiràvem mútuament.

La vida s’ha encarregat de separar-nos, ara ja definitivament, arran de les corresponents jubilacions. Quique és ara un famós humorista que s’ha fet català, establert a Mataró (el Maresme) després de no haver parat de publicar (durant més de seixanta-cinc anys) acudits en tots els periòdics possibles arreu de l’Estat. De la seua obra megalítica, em limitaré a esmentar un parell de llibres que podríem qualificar de germans: La escuela vista con humor (2016) i La Bíblia vista amb humor, publicada, aquesta darrera, en plena pandèmia (2020). Quants es deuen haver fet un fart de riure mirant, sobretot, aquells nassos prominents i aquella expressió de cara que ho diuen tot…

L’humor del bon amic Enric Arenós no és esclatant, no provoca un esclafit de riure, no es presta a la riallada fàcil, no la imaginem ben situada en una ronda de vins entre jovenalla a la discoteca o al puff. El seu humor no porta a un crit estentori. No és l’humor anglès, ni l’humor negre. No és tampoc l’humor de sèries com Friends. Ni el que ens regala TV3 en alguns dels seus programes com Està passant o Polònia. Ni tampoc l’humor valencià dels sainets com Nelo Bacora. Quique és amic de l’humor en la intimitat del lector, i, de vegades, per entendre’l correctament, cal concentració intel·ligent. No es poden veure ni entendre els seus acudits com de revolada. Cal una mica de silenci i atenció. Es tracta del món al revés, que hi ha molta gent que no entén.

I, per acabar, permeteu que opine una mica sobre l’humor a la Bíblia, tant del Vell com del Nou Testament. Perquè jo trobe humor en anècdotes xocants ja a l’Antic Testament. No em digueu que no és una miqueta d’humor la conversió de la dona de Lot en estàtua de sal després que uns pobres homosexuals busquen abusar de dos joves que els agraden (Gènesi 19,1-26). De la història del profeta Eliseu (2Reis 4,38-40) he garbellat una simpàtica anècdota que protagonitza un grup de profetes que l’acompanya. Morts de fam, es preparen a menjar qualsevol cosa, i acaben cuinant una menjussa a base de verdures, carabassetes bordes, herbes i parra silvestre. Quan els profetes tasten aquella cosa, exclamen: «Hi ha la mort dins d’aquesta olla, home de Déu! I no se’l poden empassar». No em digueu que la cosa no és ben xocant i graciosa. Tot un acudit per als bons cuiners, ara que estan tant de moda.

Si del Vell passem al Nou Testament, jo veig destil·lar humor en anècdotes i en frases fins i tot del mateix Jesús. En aquest sentit, em ve al pensament el Concili de Calcedònia (451) que imposà com a assumpte de fe creure en Jesús com a ‘vertader home’. Si així és, naturalment Jesús devia tenir també sentit de l’humor. I és així com cum mica salis podríem entendre, llegir o sentir paraules seues com les que adreça als germans Joan o Jaume anomenant-los «fills del tro» Boanerges (Marc 3,13-19); o les que adreça a Simó canviant-li el nom pel de Roca contra la qual no podran res les forces de la mort; quan, en realitat, es tractava d’una persona trencallosa que es desplomarà davant la veu d’una criada la nit del dijous sant al pati del palau del gran sacerdot (Mateu 16,16-8). No hi endevineu un punt d’humor quan Jesús qualifica Simó de roca (Pere)? I què em dieu de les comparacions que, de vegades, usa Jesús com aquella del forat de l’agulla per on no podria passar un camell, en la seua trobada amb el jove ric? (Lluc 18,24-25). Els biblistes, en casos com aquests, parlen d’exageracions o hipèrboles.

Recorde haver llegit en el llibre De la libertad, la alegría y el juego, de Jürgen Moltmann (que acaba de morir, aquest juny passat), que en la primera representació de Jesús en l’art romà (segle II) hi figura un home crucificat amb cap d’ase. Naturalment ens ve espontàniament al pensament aquell text de Pau parlant de la saviesa de Déu que ha destruït la saviesa de l’home per l’absurd de la creu (1Corintis 1,18-2 i 16). Però no hi veieu, en la mateixa línia, que Déu mateix, a través de Jesús, es riu una miqueta prou de l’home pretensiós declarant-lo inútil? És el Jesús que, quan és enlairat (crucificat) de la terra atrau tothom cap a ell (cf. Joan 12,32).

Els salms parlen tothora del Déu partidari dels humils, dels pobres, del Déu que converteix les roques en estanys, la pedra dura en dolls d’aigua viva, del Déu que fa que la dona estèril crie molts fills mentre decau la mare fecunda. Fa falta que esmentem el cas de la mare de Jesús, objecte de rebuig per part dels jueus, que esdevé la dona més feliç per haver escoltat la paraula de l’àngel?

Vinga, que la Bíblia, i en la seua plenitud els evangelis, vessen humor del bo, la ironia de Déu que minimitza els problemes humans, fa petits els grans i exalça els humils. I parlant d’humils, potser cal recordar que humor deriva d’humil, i humil deriva d’humus, és a dir de ‘terra’? Sobretot els humils són els més capaços d’humor. No veieu com els oprimits fan humor dels poderosos? Són imatge de Déu que no es fixa en el posat dels grans i es complau en la poca cosa dels últims. Així, sempre hi haurà esperança, per a tots. És el món al revés, allò mateix que proven de dissenyar els humoristes com Quique. Enhorabona!

 

Revista número 512, pàgs. 55-56. Abril 2025.