La revista degana en valencià

Els excessos del «jo» en el relat històric, segons Enzo Traverso

21/07/2021

L’editorial Afers continua editant obres d’autors amb un extens reconeixement internacional en les ciències socials. Ara acaba de publicar a la col·lecció «Recerca i pensament» un assaig històric del prestigiós intel·lectual i historiador piemontès, Enzo Traverso (Gaví, 1957): Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història (2021).

El volum, absolutament recomanable, hauria de ser de lectura obligatòria per a totes les persones interessades en la disciplina històrica i l’ofici d’historiador. Traverso reflexiona i s’interroga sobre els motius que darrerament han impulsat molts historiadors a fer una mirada subjectiva a l’hora d’escriure les seues investigacions o de presentar els seus llibres. Un fenomen que, fins a l’inici de la dècada dels anys noranta del segle passat, no formava part dels interessos dels historiadors, els quals es distanciaven de la seua subjectivitat per tal d’evitar influències negatives en la recerca del passat. L’autor analitza aquesta, diguem-ne, nova forma d’escriure de la història, primer, a través d’un recorregut historiogràfic pels principals corrents i escoles historiogràfics, i després passa a desgranar les següents idees.

En primer lloc, es planteja la idea de l’excés del «jo» narratiu, on la dimensió autobiogràfica esdevé una constant entre l’investigador i l’objecte de recerca. Fins al punt que l’historiador detalla el descabdellament metodològic en la seua indagació. En aquest sentit, Traverso explica amb tota mena de detalls com moltes investigacions històriques s’elaboren des d’un prisma molt emocional i amb un estil força literari. Així, l’escriptura del passat, més enllà del clàssic context en què es mou l’historiador, es troba condicionada pel constant encreuament entre la temporalitat de l’autor i la de l’objecte d’estudi, creant així el que Traverso anomena un «nou pacte historiogràfic», una mena de simbiosi entre la identitat de l’autor —del narrador— i els subjectes de la seua investigació, del seu relat.

El lector comprovarà, a mesura que avance en la lectura, la crítica a l’actual reviscolament de la novel·la històrica, ja que, segons el seu criteri, s’està deteriorant la frontera que separa la història de la literatura. Així doncs, escriptors com ara Javier Cercas, Éric Vuillard o Laurent Binet són exemples d’escriptures subjectives del passat des d’una vessant política equidistant i ambigua que manca d’una anàlisi històrica crítica i profunda. Al mateix temps, Traverso reconeix la importància historiogràfica del gir lingüístic tot posant en valor el paper de la llengua en la construcció dels fets històrics. Ara bé, ho matisa perquè la narració històrica no ha de ser mediatitzada pels parlants, alhora que emfasitza la rellevància històrica dels materials històrics preexistents en la disciplina.

És imprescindible destacar que en l’actual era del selfie, com la qualifica Traverso, l’escriptura subjectivista de la història no es pot separar de l’individualisme propiciat pel sistema neoliberal imperant. De fet, tal com apunta l’autor citant també altres autors, el neoliberalisme ha introduït un nou règim d’historicitat —«el presentista»—, on l’eix fonamental és l’absència de futur. A més, aquest règim d’historicitat té una vessant apolítica que no es pot menystenir. En altres paraules, la política hi ocupa un lloc secundari, s’hi analitza des de lluny.

Aquests són alguns dels motius —no són els únics— per a gaudir de la lectura del llibre, per no parlar del gran nombre d’obres i d’autors que s’hi citen àmpliament i que, involuntàriament, ens convida a endinsar-nos en ells per a futures reflexions. En definitiva, un nou encert de l’editorial Afers que, des de Catarroja —des del País Valencià—, ha confegit un catàleg summament important tant des del punt de vista historiogràfic com de l’assaig i el pensament compromès.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top